Publicat originalment en castellà al web de The Sentinel

La pregunta que llançaré a continuació crec haver-la formulat ja en alguna ressenya anterior. Si un grup de música ha aturat la seva activitat durant un grapat d’anys i torna amb un treball discogràfic en el qual només un dels seus cinc membres pertany a l’anterior etapa, fins a quin punt podem considerar que es tracta d’un nou disc del grup? Podríem considerar, potser, que es tracta d’un grup nou de cinc membres en el qual es conserva el nom del grup anterior? Aquest és el cas que ens ocupa amb “El despertar de los sueños” que avui ressenyo per a El Rock-Òdrom.

Els asturians Edén van estar actius des de l’any 2000 fins al 2013, editant en aquest temps diverses maquetes i un total de quatre LPs, sent l’últim “Quattro”, que va sortir al carrer al març de 2012. Per raons que desconec, el grup va cessar la seva activitat a l’any següent i anys després el guitarrista Javier Díaz (qui portava en Edén des del seu inici i sempre va ser un dels principals compositors) retorna Edén a l’activitat a partir de 2016 al costat dels qui han estat els seus companys en “El despertar de los sueños”, sortit en la primavera d’enguany. Aquests nous companys de viatge són Eneko Ramos a l’altra guitarra, Gaspar Braña a la veu, Juanjo Díaz al baix i Adrián Menéndez a la bateria.

En el disc hi participen, a més dels ja esmentats, Israel Ramos d’Avalanch en la cançó que més m’ha agradat del disc, “Desde el aire”, i (entre altres) Óscar Nieto, qui va ser cantant de Edén en els dos últims treballs del grup, participant aquí a “Ángel negro 2.0”, una actualització de la cançó de mateix nom que va aparèixer a “Quattro”. El present LP ha estat gravat per Sergio Tutu i de la mescla i masterización se n’ha encarregat l’Alberto Rionda.

I el resultat què tal? Des del meu punt de vista, correcte sense més. No vull donar a entendre que el disc no m’hagi agradat perquè no és el cas, però la veritat és que no he trobat aquella cançó que atrapi, aquella tornada que m’enganxi o aquell solo de guitarra que m’entusiasmi. En el heavy metall melòdic que practiquen Edén, tenir estrofes corejables és, des del meu punt de vista, un element fonamental per a enganxar als seguidors de l’estil.

Voldria destacar, com un dels elements més positius del disc, la tasca vocal de Gaspar Braña qui (si no he investigat malament) debuta discogràficament amb els Edén. Gaspar té un timbre de veu que m’ha encantat i, salvant distàncies, per moments m’ha recordat a Tony de Sangre Azul. La mà d’Alberto Rionda també es nota per aquí, sobretot i com no podia ser d’una altra manera, en el tractament de les guitarres. El sisè tema, “Traición”, és un bon exemple d’això.

En fi, un disc amb elements atractius però mancat de ganxo per a les oïdes de qui això escriu. No obstant això, si aquests renovats Edén aconsegueixen afermar l’actual formació i treure un nou treball més endavant, per què no haurien d’atrapar-me amb el següent? Tant de bo així sigui!

Hem punxat el disc El despertar de los sueños dels Edén al programa #19 d’El Rock-Òdrom ràdio.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!