Publicat originalment en castellà al web The Sentinel

M’ha tornat a succeir. Rebo disc a casa per a ressenyar d’un grup la trajectòria del qual no he seguit, que ens presenta el seu tercer treball discogràfic i que, a més, segons indica el full de promoció, ve amb canvis en la seva formació que han portat al grup de Jaén a “donar un canvi de rumb a la seva proposta”.

Davant aquesta circumstància, m’assalta de nou el recurrent dubte: hauria d’escoltar, ni que fora de gairell, els seus treballs anteriors per a poder-los comparar amb aquest “Satanta” i comentar, per tant, els canvis que aprecio en aquest treball respecte als anteriors? O, per contra, serà millor analitzar aquest disc sense judicis previs derivats de l’escolta del seu material antic? Com d’altres vegades, opto per la segona opció. Atès que sempre procuro escoltar a consciència els discos a ressenyar i que un disposa del temps lliure de què disposa, dedicar temps als dos primers CDs de la banda hauria suposat alguna cosa semblant a aquella dita que diu que qui molt abasta, poc estreny. Així que, benvolguts lectors, aquest és el tercer disc d’El Gran Oso Blanco però “el meu” el primer disc d’El Gran Oso Blanco i, com a tal, us donaré la meva opinió sobre els a penes 31 minuts de música que conté aquest “Satanta”.

Tal com ens deixa intuir el títol del disc, aquest “Satanta” té molt dels setanta. Entenent molt dels setanta, com la música dura que es va practicar en aquella dècada. Encara que en el full promocional que ens envien els companys de The Borderline Music indiquen que l’estil que conté el CD és Stoner, jo aquí veig més Rock Dur que Stoner (almenys el que jo entenc com a tal). Un rock pesat i contundent, amb una bateria amb molta pegada que es torna fonamental en l’aire que transmet el disc en el seu conjunt i un treball a les guitarres que em recorda tant als Black Sàbat com als Kiss d’aquella dècada o, referenciant també a grups actuals, als bascos The Wizards.

Per a mi, el més interessant d’aquest disc està en la seva part mitjana. La trilogia entre “La danza de la humanidad”, “La arena y la sal” i “Viaje a ninguna parte”, són les que més m’han cridat l’atenció. D’altra banda, lletrísticament El Gran Oso Blanco disparen amb bala contra tot allò que no els agrada i que mereix la seva crítica: el drama dels migrants, l’església, o el tancar els ulls davant la injustícia. En alguns casos, el sentit de les lletres és més explícit i no deixa lloc a dubtes sobre les seves intencions, mentre que en d’altres casos, la manera d’explicar-nos “la trama” de la cançó dóna a l’oïdor la possibilitat de trobar diverses interpretacions sobre el que es pretén explicar.

“Satanta” m’ha semblat un disc enèrgic, amb força i interessant al qual jo li hauria ficat algun sol més “heavylongo” en algun moment, però això és cosa meva. Desconec quin hauria estat la meva opinió si hagués conegut, seguit i escoltat la seva discografia anterior, si m’hagués agradat més que, tant com o menys que. No ho sé, però m’ho he passat bé amb aquest que tinc a les meves mans, així que amb això em quedo.

Com he fet en altres ocasions amb ressenyes prèvies, vull destacar la presentació que té “Satanta”. En format digipak (que m’agrada molt més que el de carcassa de plàstic) i amb unes fotografies súper fanfarrones de Juan Antonio Partal, el plus artístic que s’afegeix al purament musical és un incentiu més per a fer-se amb el format físic d’aquest tercer (el meu primer) disc dels de Jerez.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!