Publicat originalment en castellà al web The Sentinel

Una de les coses que més m’agraden de ser col·laborador de mitjans com The Sentinel és que aquesta activitat em permet conèixer grups que, sense aquesta col·laboració, probablement no hauria arribat a catar mai. Bé perquè no coneixes a ningú que te’ls presenti, bé perquè no se’t posa el clic al davant, la qüestió és que, per l’una o l’altra raó, tots els seguidors a la música ens perdem de vegades treballs molt interessants simplement per desconèixer la seva existència. La part bona d’això és que si no veus aquell bitllet de 20 euros que està arrugat a terral enmig del carrer, no has perdut 20 euros però, si el veus i el reculls, aquell gustet ja no te’l treu ningú.

Una cosa així m’ha passat amb els Elephant Riders. M’hauria perdut alguna cosa si mai hagués sentit parlar d’aquest grup? No, perquè no es pot trobar a faltar a qui no es coneix. Em sento afortunat després d’haver-los conegut? Sí! Home, no és que m’hagin canviat la vida ni res per l’estil, però m’han resultat un agradable descobriment.

Malgrat ser un grup nou per a mi, Elephant Riders no són uns novells en això de la música. De fet, el grup malagueny té en el seu haver dos treballs anteriors, un LP de 2014 anomenat “Supernova” i un single digital de l’any següent anomenat “Challenger”. Tots dos podeu aconseguir-los a través del seu Bandcamp.

En aquesta ocasió, estrenen “Slave Of The New age”, que està concebut com la primera part d’un LP més extens i que, des del meu punt de vista, mereix molt la pena ser escoltat i tingut en compte.

I a què sona aquest Slave Of The New age? Res més començar a sonar en el meu reproductor de CD i escoltar les melodies de guitarra (a càrrec d’Ignacio Córdoba) i vocals (J. Carlos González) vaig pensar per un instant que estaven sonant els Black Sabbath dels inicis. No ho són, és clar, però el tema que obre el EP, “Übermensch”, us recordarà als britànics, segur. No és que el CD corri pels rumbs dels de Ozzy, Iommi i companyia en el sentit “heavy”, és més aviat una pesadesa Stoner, d’afinació baixa, contundent, de riffs marcats i canti estripat.

Tot i que les cançons són, en general, de tempo mitjà, també trobem moments tremendament rabiosos, com, per exemple, en el tema que dóna títol al CD i que és, potser, la cançó més representativa de tot el EP. Després de la immersiva pausa del quart tall, arribem a la recta final amb dos temes més que, encara que segueixen en la tònica general de la primera part del CD, potser tenen (o em recorden) al que ve a etiquetar-se com a “metall alternatiu” però, encara que faci servir aquest terme, no vull donar peu a confusió. Això és rock amb molta influència del que tant es va practicar a mitjan dècada dels ‘90 però on predomina el rock més pesat que va poder fer-se en els ‘70.

On queden els ‘80? Perquè en aquest “Slave Of The New age” no hi són, se’ls han saltat. Això si entenem ’80 com heavy metal d’aquest “maideniano” de guitarres doblades en solos trepidants i veus melòdiques. Aquí no trobareu res d’això. Si que trobareu bones cançons, en un CD que passa volant (no arriba a la mitja hora de durada), amb un so magnífic, gens saturat, que permet apreciar amb claredat cadascuna de les seves notes i dels seus ben executats instruments. Val la pena fotre-li una orellada!​

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!