Publicat originalment en castellà al web The Sentinel

Segon disc que ressenyo aquest any d’un grup de Balears. Si fa aproximadament dos mesos em vaig ocupar d’uns debutants de Manacor, Talaiot, amb el seu interessant “U-Pecats i traidorïa”, ara li toca el torn a Eveth, oriünds de la capital balear.

Després de debutar en 2011 amb “La condena del tiempo”, Eveth han anat traient discos amb un interval de al voltant de tres anys entre cadascun fins a arribar a “Puerta áurea”, el seu quart disc i amb data de llançament 20 de setembre de 2019.

Amb quatre discos al carrer, podem dir que existeix ja una trajectòria que permet mirar enrere amb certa perspectiva, sense deixar de tenir en compte en el cas que ens ocupa, que una prehistòrica versió dels actuals Eveth ja va existir durant la dècada de 1990 sota el nom de Hard Rock Band i, més tard i fins a 2010, Habemus Rock. No obstant això, desconec els qui dels actuals Eveth van estar en aquestes bandes amb anterioritat ja que he estat incapaç de trobar informació sobre aquest tema. El que si que sabem és que a “Puerta áurea” hi ha dues noves incorporacions: els germans Biel (baix) i Toni Recio (guitarra), tots dos provinents d’Hyde XXI. Completen la formació els ja anteriorment presents en Eveth David Dalmau (veu), David Kamstedt (guitarra i veus) i Leonardo Villar (bateria).

En “Puerta áurea” trobem, fonamentalment, cançons de Power Metal ben fetes i amb un bon so fruit del treball realitzat en els Estudis Psychosomatic d’Inca per Miquel Àngel Riutort. A destacar, la solidesa de la base rítmica, amb una bateria ferma i sense floritures que em recorda als més reeixits treballs de Tierra Santa allà pels inicis del present mil·lenni.

Les cançons que Eveth ens presenten a Puerta Áurea tenen la virtut de, sense ser tremendes, contenir tornades molt corejables i que enganxen. Encara que això ho apreciarem al llarg de tot el disc, les tres primeres cançons (i són per aquest motiu una bona elecció per a atrapar a l’oïdor des del principi) són un clar exemple d’això. Els seus noms són “Los XII caballeros”, “Por convicción” (en la qual col·labora Carlos Sanz dels Dünedain) i “La revelación”, que és una de les meves favorites de “Puerta áurea”.

Combinen lletres èpiques i de batalles, com en les esmentades o “Cruzado”, amb d’altres de tall més social o sentimental i, casualitat o no, aquestes últimes s’allunyen una mica més del power metal, donant-les-hi un toc més heavy-rocker. Algunes de les més interessants en aquesta línia són “Ker” o “Las dos caras”.

Algun altibaix hi ha. De fet, em quedo més amb la primera meitat de “Puerta áure” que amb la segona. En aquesta segona part, “Skal” o “Esclavo de la ira” són de les que menys m’han agradat encara que també n’hi ha d’altres com “Tu obsesión” o “Guerreros de Odín” que tornen a pujar el llistó.

“Puerta áurea” m’ha resultat en conjunt un disc notable, amb bones cançons, excel·lent producció i molt disfrutable en mode arcade amb cançons que no solen superar els 4 minuts. Si s’acosten per Barcelona, estaré atent al seu directe.​

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!