Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Sortit fa uns pocs mesos, els catalans Four Noses ens envien el que és el seu primer LP, “Inmortal”, després d’un anterior EP anomenat “A contrareloj” que va sortir a principis de 2016. Four Noses ho conformen Raúl Cortés (veu i guitarra), David Alarcón (guitarra), Jordi Torres (bateria) i Sergio Lerena (baix, cors i sintetitzadors).

Tots els grups tenen influències. Beuen d’aquells que els han deixat petjada i aquestes marques queden després reflectides en les seves pròpies cançons. En el cas de Four Noses, apreciem la influència del thrash americà de Testament, Megadeth i, de forma molt evident, Metallica. Tot i que tenir a Metallica com a influència és una magnífica referència, l’homenatge es passa de frenada. Sens dubte, el magnífic tractament que s’ha donat al so de les guitarres, així com els riffs executats, porten inevitablement als reis del thrash al cap de l’oïdor que escolti aquest treball dels Four Noses. Certament, si es donés l’improbable cas que algú conegués a Four Noses abans que a Metallica, aquest algú gaudiria en gran manera d’uns riffs poderosos, contundents i amb capacitat d’atrapar a l’oïdor. Coneixent als americans, la cosa canvia perquè és inevitable pensar molt sovint al llarg d’Immortal allò de “això ja ho he sentit abans”.

Com que una cosa no treu l’altra, si els riffs són bons, estan ben col·locats en el seu lloc, ben executats i el disc té un so com el d’aquest CD, sens dubte hi haurà uns quants moments en els quals l’oïdor es trobarà bellugant el cap i marcant amb el peu el bon ritme que marca la bateria. “Tu enfermedad”, “Testimonios del horror” o “En tus recuerdos” són tres de les cançons que més m’han provocat aquest moviment de cervicals, una sensació que m’encanta adonar-me que, de sobte, està envaint el meu esquelet.

No obstant això, hi ha dos elements en el disc que, des del meu punt de vista (o, millor, des del meu gust més personal) haurien fet que aquest disc m’hagués deixat un millor sabor de boca. Un és estilístic i l’altre de forma. En el camp estilístic, sento que Four Noses no siguin més partidaris de la inclusió de solos de guitarra en les seves cançons. La seva presència en “Inmortal” és testimonial i, quan apareixen, són més un acompanyament o una eina de transició més que un element protagonista. Estic convençut que aquesta absència no és casual i, des d’aquestes línies, tot el meu suport a com volen els grups (en aquest cas Four Noses fer les seves cançons més enllà del que volgués jo com a oïdor. L’altre element, el de forma, sí que crec que llastra una mica l’acabat de les cançons més enllà de preferències estilístiques: tenint en compte la base rítmica i el so que obtenen a “Inmortal”, la veu hauria d’haver tingut bastant més força, més presència. Quan parlo de presència no em refereixo al fet que en la mescla la pista de veu hagués merescut un altre tractament, més aviat em refereixo al fet que una actitud més agressiva, més enèrgica, hagués casat millor amb la música. No sé per què, però m’oloro que en directe aquest element estarà molt millor jugat que el que ha quedat reflectit en el disc.

Concloc amb el que podria definir com a desig. Si Four Noses, fins i tot mantenint presents les seves influències, són capaços d’emancipar-se dels Metallica i imprimir un segell més propi a les seves cançons, estic convençut que ampliaran el seu reconeixement entre els seguidors del rotllo. Si, a més, els ve de gust introduir més elements característics del Heavy Metal com són els solos de guitarra i algunes cançons més veloces i afilades, em guanyaran també a mi. Em prenc “Inmortal” com un primer pas en una carrera que, a poc a poc, trobant la seva personalitat pròpia, els pot portar (amb encert i molta sort) a cotes de notable reconeixement dins de l’escena nacional.

Hem punxat el disc Inmortal dels Four Noses al programa #20 d’El Rock-Òdrom ràdio.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!