Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Per a començar aquesta ressenya, tres anotacions:

Primera: Recordo que quan vaig començar amb això d’escoltar música allà pels anys ‘90, cada disc que queia a les meves mans (m’agradés més o menys) era espremut fins pràcticament aprendre-me’l de memòria. El que té de bo tenir pocs discos (l’aniversari, els reis mags i les cintes gravades) era que, almenys en el meu cas, tenia molta més paciència a l’hora d’escoltar la música que passava per les meves mans, donant-se el cas que discos que d’entrada no m’agradaven gairebé res (o sí), amb les setmanes i els mesos podien arribar a convertir-se en el meu nou disc favorit.

Amb el pas dels anys i la conseqüent ampliació gradual de la discoteca personal més l’accés a inavastables milions de cançons que dóna internet, un disc que d’entrada no t’atregui especialment corre greu perill de ser escoltat un parell de vegades i caure en el quasi oblit, sobretot si no tens el compromís d’escriure una ressenya sobre ell, la qual cosa requereix que se li presti una especial atenció a base d’atentes escoltes.

Segona: Un grup, el nom del qual no esmentaré per l’amistat que m’uneix amb alguns dels seus membres, va gravar un disc. Ja el tenien gairebé acabat, però no el llançaven perquè sonava “una mica fluix de volum”, volien que sonés més canyer, més potent, i van decidir retocar-lo. Des del meu punt de vista, va ser un error. Sonava més fort, sí, però pitjor. Les cançons eren les mateixes però el disc (on tot hi compta, no només la composició) no feia justícia a les cançons que d’ell formaven part. Escoltant el CD, calia baixar el volum per a no acabar amb mal de cap degut a la saturació sònica que la compressió havia donat a la seva música.

Tercera: Jo no tinc ni idea de compondre música, no sé quin és el procediment més adequat. Encara que res és només blanc o només negre i que tants caps tants barrets, sé que hi ha artistes que a partir d’una lletra creen la música i uns altres que generalment fan les lletres després de tenir la música. Hi ha grups en els quals la majoria de les lletres o la música recau en un únic membre de la banda i altres casos en els quals aquesta tasca està molt més repartida.

I ara és quan comença pròpiament aquesta ressenya del disc dels Füel, anomenat “Sólo para adictos”.

Fent referència a les dues primeres anotacions prèvies que he escrit, per a ser sincer haig de dir que si no hagués hagut de ressenyar aquest disc, amb tota seguretat li hauria donat menys escoltes. No és per les cançons en si (a les quals em referiré més específicament més endavant), és perquè sona malament, collons!. No és que soni malalment del pal “jo hauria baixat això o donat més presència a això altre”, és que és d’aquells discos el so dels quals, almenys a mi (què hi farem) em fot mal de cap. A vosaltres no us passa de vegades?

Mira que he provat múltiples canvis d’equalització en el meu equip, però ni així. No hi ha hagut més remei que abaixar el volum i aguantar-se. I jo prefereixo mil vegades haver de d’apujar el volum abans que haver d’abaixar-lo. És així.

Per bé o per mal, engolir-me d’aquest “Sólo para adictos” m’ha permès adonar-me que el so d’aquest disc no fa justícia a les cançons que componen el CD. I és que les cançons de Füel tenen fusta, algunes fins i tot m’han semblat bastant bones, però, cony! que el so és el 50% del resultat final!

Lamentablement (i crec que injustament per al grup i per a les cançons que ens presenten), a un paio qualsevol que visqui a una ciutat qualsevol, que no tingui cap mena d’afinitat personal amb el grup, se la suarà l’esforç que hi hagi al darrera. El tipus escoltarà una cançó per Youtube o on sigui i, si no li agrada (per com és la cançó, per com sona o per qualsevol altre motiu) passarà a una altra cosa en un plis plas, perquè, avui dia, el zàping també es fa amb la música. Així de cru.

Enllaçant amb la tercera anotació que he assenyalat a l’inici d’aquesta ressenya, em jugo un pèsol (com diria aquell) a que l’endevino: aquelles cançons en les quals primer va ser escrita la lletra i aquelles en les quals la música ha anat primer i s’ha escrit la lletra després. Primer la lletra a: “Morir por el rock”, “Bajo la piel” i “Posesión”. Primer la música en: “Los escogidos”, “Reina maga” i “El vuelo del dragón”. Hi ha més cançons en el disc, sí, però no em mullo tant.

En què em baso per a dir tal cosa? En l’encaix (o desencaixi) de les estrofes i les síl·labes. Aquelles en les quals, segons la meva aposta potser equivocada, ha anat abans la música, tenen més moments en els quals la melodia vocal es desajusta i fins i tot costa més d’entendre el que s’hi diu sense l’ajuda del llibret. Per contra, aquelles en les quals la lletra ha anat abans, es claven més (el castellà, per la seva fonètica, requereix molt d’això al meu entendre) i són més fàcils de memoritzar després de diverses escoltes.

Que s’hagi seguit un procediment o un altre no fa que les cançons siguin millors o pitjors, per descomptat. Pot ser que m’hagi passat tres pobles amb la meva aposta però, llegint el llibret, es llegeix que tots els temes han estat composts per Füel, sense especificar noms, encara que suposo que cadascun dels membres del grup (Jesús Mínguez a la veu, Pako Ramos i Carlos Santos a les guitarres, Oscar Díaz al baix i Juan Luis Álvarez a la bateria) hauran fet més o menys aportacions depenent de la cançó. Em quedo amb la curiositat de saber la participació de cadascun d’ells en la construcció dels temes.

Després de l’arrencada potent de “Los escogidos”, on Jesús dóna un to en la tornada que m’ha recordat a un tenor (i no serà l’única vegada), “Fuerza y valor” segueix amb un riff que a molts us recordarà a un conegut tema del primer disc dels Santa i una bona tornada. “Morir por el rock”, més roquera, podria haver anat en un dels primers discos de Beethoven R.. “Reina maga” i “El vuelo del dragón”, de temàtica més fantàstica (però sense anar-nos a “Dracs i masmorres”), tenen detalls interessants, però m’han semblat de les més fluixes, en general, del disc. A “Rebelión” torna a produir-se el que he anomenat abans “tornada tenor” que li dóna un punt molt interessant, amb una segona part del tema que, amb el seu canvi de ritme, es torna de les més interessants del CD, a pesar que aquesta cançó és una de les més perjudicades pel garbull del so general.

Els tres últims talls són, al meu parer, una bona manera d’aconseguir que el disc acabi en una línia ascendent. “Bajo la piell” és de les que més m’han agradat, la lletra em diu coses i el solo de guitarra m’ha agradat molt. Posesión també és de les bones, encara que tanta repetició de la tornada allarga innecessàriament la cançó; un pelet més curta m’hauria agradat més. Tanca aquest “Sólo para adictos” un tema que segur els funciona molt bé en directe i que m’ha recordat per moments als catalans Regressión, amb interessants melodies vocals i musicals, del millor del disc.

En fi i per a tancar: “Sólo para adictos” és un disc que m’ha semblat pitjor del que segurament és. Potser aquest so és el que Füel volien aconseguir i a ells els agradi així (i no sols a ells), tant de bo així sigui. A mi em posen de mal humor determinades produccions però això és cosa meva. Als qui em llegiu la ressenya, no em feu molt cas, sóc només una opinió més. Doneu-li una oportunitat a “Sólo para adictos” i, si us mola el so, m’envieu un bon calbot.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!