Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 15 novembre 2016

Segell: Lucidez Records

Em vaig assabentar per internet fa uns mesos que Manuel Rodríguez, ex cantant i moltes altres coses dels ja desapareguts Sphinx, tenia nou projecte entre mans i que tenia previst treure un disc. Vaig llegir aquesta notícia amb una mescla d’il·lusió i de melancolia. Feia ja temps que la seva banda mare havia posat punt i final a la seva carrera, encara que jo sempre vaig tenir l’esperança que, com havia ocorregut ja altres vegades al llarg de la seva trajectòria, es tractés només d’un punt i seguit. Sphinx sempre em van agradar. Molt a més.

Vaig sentir parlar d’ells per primera vegada amb una versió de “The Trooper” que, crec, formava part d’un concurs per a un futur disc tribut a Iron Maiden (potser per a aquell “Transilvania 666” que va treure Locomotive?). Tot i que desconec si aquesta versió va arribar a sortir de manera oficial en algun lloc, sí que va servir com a empenta perquè l’extinta discogràfica Days End els edités el seu primer disc, homònim, que em vaig comprar. Des d’aquest moment Sphinx es va convertir en un dels meus grups preferits. Vaig tenir la sort de veure’ls a la sala Mephisto (ara Bóveda) de Barcelona durant la gira de presentació i, poc temps després, van treure amb nova discogràfica el seu “Mar de dioses” que, des del meu punt de vista, confirmava àmpliament el potencial que ja apuntava el seu primer LP.

A partir d’aquí, les coses es van començar a torçar per als “meus” Sphinx. Problemes de salut importants de diversos dels seus components, problemes amb els segells encarregats de treure i promocionar els seus treballs, canvis en la formació, aturades, reunions de la formació original, desavinences internes… i Sphinx va anar morint a poc a poc. Malgrat tot, fins a arribar a la seva ruptura total, encara van treure 3 discos més i un EP. Tots, absolutament tots, m’agraden i, ull, molt difícil és que d’un grup m’agradin tant 5 discos consecutius. Des del meu punt de vista, sens dubte no van aconseguir el reconeixement general que mereixien.

Els motius, a més dels apuntats unes línies més amunt i que indubtablement van tenir molt de pes, mai els sabrem encara que jo sí que me’n imagino algun.

La qüestió és que Sphinx es va acabar i Gizëh (nom de l’altiplà pròxim al Caire on es van construir les piràmides més famoses de l’Antic Egipte) neix… per a quedar-se? Ja veurem.

Vaig rebre el CD a casa fa cosa d’un mes i són desenes les vegades que ha sonat entre les meves quatre parets. Com un fill que s’assembla als seus pares, Gizëh s’assembla a Sphinx. Però així com els fills tenen personalitat pròpia, Gizëh també la té. Sí, fa olor molt a Sphinx, el pilotatge de la nau segueix a càrrec de Manuel Rodríguez, component en exclusiva la lletra i la música de tots els temes originals del disc excepte una, compartida a mig fer amb Álex Sánchez, que és qui s’encarrega de les guitarres a Gizëh, però cal dir que (volent o sense això) aquest disc no seria “el sisè LP” de Sphinx sota un altre nom.

Gizëh em recorda sobretot als dos primers discos de Sphinx, no tant als següents. Això no és ni bo ni dolent (a mi que m’agrada tota la seva discografia), simplement és una anotació de deixo sobre la taula.

Quan haig de fer la ressenya d’un disc, primer l’escolto unes quantes vegades “en brut” i després paro atenció al llibret en el seu conjunt. Al final del llibret, sota el títol “Curiosidades”, Manuel escriu unes línies que em van fer confirmar les sensacions que tenia després de les primeres escoltes del disc. Després us dic per què però abans deixeu-me jugar: Sabeu allò de les realitats paral·leles? Imagineu que aquest disc, si fos d’Sphinx, sortís just quan van treure “Paraiso en la eternidad” i a partir d’aquí la història paral·lela hagués seguit una trajectòria diferent.

A Gizëh no hi és en Santi Suárez i, per bé o per mal, això es nota en la mena de composicions del disc, més en allò musical que en la vessant lletrística que, a càrrec de Manuel, continua mantenint aquest bon fer entre la crítica directa i l’al·legoria. Musicalment, m’ha agradat una mica més (encara que m’agrada el disc en el seu conjunt) la primera meitat del CD i tot ell té grans moments, amb magnífics solos d’Álex Sánchez (qui ja va formar part de Sphinx durant un breu període de temps) i aquests teclats marca de la casa que, al costat de la veu de Manuel (un dels meus cantants preferits de sempre, amb un doll de veu i entrega total) em fan creure, a moments, que estic davant el disc que Sphinx no va arribar a treure en 2004 o 2005.

Doncs bé, tornem a les “Curiosidades” i a l’explicació de per què, després de llegir aquestes línies, es van confirmar moltes de les meves sensacions. Segons escriu Manuel, diverses de les cançons d’aquest debut, van ser escrites per a formar part “Chronos”, l’últim disc que va treure Sphinx, però a més, i d’aquí el joc que us proposava de les realitats paral·leles, unes quantes d’elles són dels temps en què Sphinx van parir les seves dues primeres obres, i fins i tot anteriors. Em sembla fantàstic rescatar temes, sens dubte perfectament vàlids per a haver format part de la discografia de Sphinx, per a aquest nou projecte anomenat Gizëh.

Gairebé al final del disc trobem dues versions, o una i mitja: La primera és “Resistiré”. Sí, ja, de Barón Rojo, oi? Doncs no. És una versió de la que van popularitzar amb el mateix nom el Dúo Dinámico. A diferència del “Resistiré” dels 4 barons, aquesta té una lletra molt més personal, de “jo contra l’adversitat” que casa molt amb les línies que Manuel escriu en el llibret del disc i en diverses de les cançons. És evident que encara queda cera per cremar entre Manuel Rodríguez i algun, o alguns, dels qui van formar part d’Sphinx. Després d’ella, ens arriba l’homenatge més directe a Sphinx, amb un remake (conservant algunes de les pistes originals) d’un dels temes més coneguts de Sphinx, “Momentos de lucidez”, que ha quedat molt bé però, com sol passar-me sovint amb les regravacions, em quedo amb l’original. No perquè soni millor o pitjor l’una que l’altra (que sí) sinó, probablement, pel meu punt nostàlgic.

Finalitzant: Enhorabona per seguir al peu del canó i, sobretot, molta, molta sort. Caldrà veure si Manuel aconsegueix formar una banda estable per a, primer presentar aquesta nova aventura en directe i, després, tenir la màquina ben engreixada de cara a un segon LP amb cançons cent per cent noves, amb les aportacions que una banda completa pot aportar a totes les composicions, enriquint-les i matisant-les. Confirmar (o no) si Gizëh té possibilitats de fer un pas ferm cap endavant o, per desgràcia, acaba en una via morta. Jo, de moment, guardaré aquest CD al costat de la discografia de Sphinx. El temps dirà si es queda aquí o, si després de la confirmació que espero arribi, obro un buit entre els meus CDs per a situar-hi la creixent discografia de Gizëh. Tant de bo.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!