GOD’S FUNERAL + TÜMBA + OFENSA + SOTA TERRA | Quan: 8 Febrer 2025 | On: Lo Submarino (Reus)
Una Crònica d’Oleh Dovhal
El hardcore punk és un dels gèneres que no conec gaire, excepte uns quants classicassos com Discharge i Disclose. Després d’haver conegut el grindcore a l’adolescència, durant molt de temps vaig percebre el hardcore com una versió lleugera del grindcore, indigna d’atenció. Recentment, mentre explorava el metall català, he redescobert aquest gènere. El nombre de bandes de hardcore a Catalunya és enorme, i el que toquen pot agradar fins i tot a aquells que amb prou feines distingeixen entre el crust, el D-beat i el crossover. Així doncs, quan a Reus va aparèixer un cartell d’un esdeveniment amb el nom eloqüent Death Punx Assault, es va fer evident que era una gran oportunitat per submergir-se en la música catalana en general i en el hardcore en particular. A més, mai havia assistit a concerts a Reus.
La llista dels participants era més o menys homogènia: tres bandes de crust, és a dir, un hardcore punk metal·litzat amb guitarres baixes, veus extremes i, és clar, cançons curtes i ràpides. El seu contrari complet era God’s Funeral amb un death doom metal lent i melancòlic. Des del punt de vista geogràfic, el concert es podia considerar local: tots els grups, excepte Ofensa de Barcelona, representaven la província de Tarragona.
L’esdeveniment va tenir lloc a Lo Submarino. La sala de concerts era tan petita que els micròfons semblaven superflus. M’agraden molt els locals petits amb el seu ambient casolà, però, amb tanta gent, crec que seria millor trobar un espai més ampli. Pel que fa a la resta – el so, la barra i altres comoditats – l’organització va ser excel·lent.
Els primers a pujar a l’escenari van ser els tarragonins God’s Funeral i van tocar un death doom metal pausat i pesat, quasi el funeral doom metal amb una veu gutural profunda, efectes d’eco i una pista de fons amb tecles i violí, una cosa semblant a Esoteric. La banda té una discografia interessant sense cap LP, però amb un munt de llançaments curts, inclosos quatre splits, i tot això en tres idiomes: anglès, castellà i català. També cal destacar el seu marxandatge, déu-n’hi-do la varietat, amb vinils, cassets, gorres i ves a saber què més.
Després va començar la part de crust punk, inaugurada per Tümba, un grup de Salou amb un vocalista d’Elx i lletres en anglès. Aquesta banda també prefereix discos de curta durada, entre els quals hi ha un split amb els recents convidats a El Rock-Òdrom nº 263 del 7 de desembre del 2024, Inverted Cross. Amb una sola guitarra i sense cap baix, l’actuació va ser molt potent. Aquí cal recordar que, en els seus inicis, Tümba ni tan sols tenia bateria i tots els instruments va enregistrar en Pol. Talment com God’s Funeral, el grup va fer servir l’efecte d’eco per a la veu, cosa que va donar un so proper al proto-black-death metal dels 80.
En sentir els ritmes enèrgics de Tümba, l’audiència es va animar molt i va començar a saltar. Em va fer una mica de vergonya que enmig d’aquesta eufòria col·lectiva jo estigués quiet com una mòmia. De sobte vaig veure a prop de l’escenari el vocalista de God’s Funeral que observava l’actuació amb tanta calma com si mirés una pintura de Rothko, i el meu cor també va trobar pau.
El següent al programa va ser el jove grup barceloní Ofensa, que va publicar el 2024 el seu debut, l’LP “¿Cual humanidad?”. De les tres bandes de hardcore que van actuar aquella nit, diria que aquesta va ser la més pesada. Tan pesada que si el cartell hagués indicat el grindcore en lloc d’això de “metal punk”, no crec que ningú s’adonaria de la incongruència. La raó és l’estil de bateria més metàl·lic i les habilitats de la vocalista Susana, la veu de la qual s’assembla a un udol salvatge de l’inframon. Quan, entre cançons, es transformava en una persona modesta amb una veu dolça, el contrast era impressionant.
Encara no conec cap metalero de Reus i ja pensava que acabaria la nit sense dir ni una paraula a ningú, quan inesperadament vaig tenir la conversa més interessant amb el guitarrista i fundador de Tümba. Així doncs, salutacions a en Pol!
Finalment, va arribar el torn de l’últim grup, Sota Terra, que tenia un interès etnogràfic especial, ja que eren no només els únics ganxets en aquest aquelarre reusenc, sinó també l’única banda amb una discografia íntegrament en català.
Fundat el 2016, el grup ha llançat un LP i un munt de discos més curts de crust amb un toc dels primers Entombed. Com que la banda té cinc músics, al petit escenari no hi havia prou espai per al vocalista, i va passar la major part del temps davant de l’escenari entre la multitud. Per cert, la vocalista d’Ofensa també va baixar de tant en tant a l’audiència, però en el cas de Sota Terra semblava no només una tècnica escènica, sinó també una necessitat pràctica.
L’experiència dels músics es feia notar. Van tocar un programa força llarg, després del qual la gent va demanar (i va rebre) una altra cançó com a bis. Sembla que Sota Terra podria tocar tota la nit, però què hi farem, fins i tot els punx han de fer non-non. L’esdeveniment va acabar a l’una i escaig, i per primera vegada en molts anys vaig experimentar un gran plaer d’anar després d’un concert no pas a un hostal o una tenda, sinó directament a casa.
En resum, el bolo va ser meravellós. Totes les bandes eren extraordinàries, cadascuna amb el seu carisma.
Molt bé, molt bé!
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris