Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

Any de sortida: 2014. Autoeditat

Ice? Glaç? Hielo?, en definitiva, fred? Per res del món! Tot i que el nom del grup i del títol del seu àlbum debut evoquin de manera evident aquesta sensació que té el cos en un dia de cru hivern, no és precisament gelat com es queda un en escoltar detingudament el conjunt de cançons que conformen el cd d’aquests catalans. Potser, “storm” sí que sigui una paraula que s’acosta una mica més al que ens trobarem des que el primer riff del disc comença a ressonar.
Contes de la Vall de Glaç és un conjunt de contes ambientades en un regne imaginari, perdut entre inexpugnables muntanyes i envoltat de frondosos boscos en els quals el perill pot aguaitar darrera de qualsevol roca. Tot i que els contes que aquí se’ns relaten tenen, diguem-ne, un escenari comú, cadascuna de les cançons que aquí tenim tracten una història diferent: Des de valents guerrers, passant per intrèpids viatgers, fins a dolços records d’un bonic passat o la incertesa del desconegut futur.

És interessant que en el llibret que acompanya al cd, podem llegir una narració que ens ajuda a situar-nos en el context del que, cançó a cançó, anirem descobrint. Hi ha algunes pistes d’àudio en el cd on l’actor de doblatge Pepe Mediavilla posa la seva veu al servei de la narració, la qual cosa dóna un empaquetatge molt interessant al conjunt. El que no entenc, no obstant això, és per què el recurs del narrador s’usa només en alguns talls i no al llarg de tot el disc. Al meu entendre, l’àlbum hauria quedat, en aquest aspecte, amb un millor acabat si, ja que s’usa la figura d’un narrador, aquest hi hagués locutat tot el que podem llegir en el llibret i no tan sols fragments inconnexos entre si. Raó de pressupost potser?

Però anem a la música que això, al cap i a la fi, és un disc i els discos mereixen aquest nom per les cançons que el conformen. No espereu trobar a Contes de la Vall de Glaç a uns Blind Guardian catalans. Malgrat aquí les lletres ens parlin també d’imaginaris mons llunyans, reis, guerrers, desterraments i trons, la música de Icestorm poc o res té a veure amb la que els tetuons practicaven allà pels anys 90 del segle passat, almenys de manera explícita, encara que molt probablement sí que sigui un dels grups que més han influenciat als seus components. De fet, és impossible dir que els Icestorm sonen a aquell o l’altre grup d’una manera clara i nítida, ja que em sembla bastant evident que les seves influències beuen de fonts molt diverses, encara que em dóna al el nas que entre els seus gustos predomina el metall dels 90 que en el seu moment va portar al heavy vuitantero un pas més enllà.

Perquè m’entengueu, el Painkiller dels Judes va suposar en el seu moment una revolució, un pas més enllà a l’hora de donar al heavy “de tota la vida” un cop de rosca més; doncs bé, aquest disc dels anglesos m’ha rondat el cap cada vegada que em posava a analitzar el disc la ressenya del qual estàs llegint ara mateix (no en els solos, no en el tractament de la veu, però sí en els riffs), també he vist als Pantera del Cowboys o els primers RATM per posar un parell d’exemples més però, ei, si a tu el que t’agrada és bàsicament el heavy d’arrel vuitantes, aquest disc també et pot resultar molt interessant.

Compta aquest disc amb la col·labració a les veus de 2 institucions del rock dur en català com són en Quim Mandado i en Joan Cardoner (actualment en LGP), qui qui participen en dos de les cançons que, fet i fet, són de les que més m’han agradat del disc, Horitzons (que el tanca) i Ullals de sang que és un tema dels quals es queden al cap amb una sola escolta i que segur funciona en directe la mar de bé. Sara Jett també participa amb la seva dolcíssima veu en la balada del disc (Llàgrimes de gel) i, certament, l’efecte reeixit del duet de veus entre ella i Lambert Méndez, està realment aconseguit.

Com a nota torracollons i per a anar acabant, mai he acabat d’encaixar el que si un grup canta en castellà, català o francès, es posi el nom en anglès… Per què dir-se Icestorm si pots posar-te Tempesta De Gel? Evidentment és perquè així ho volen ells i em sembla estupend, faltaria més, però al meu entendre posar-se el nom del grup en l’idioma en el qual cantes les teves cançons et fa més recognoscible i a mi això de “Òstia, demà toquen els Tempesta de Gel al meu poble!!” la veritat, em sona bé!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!