Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

Data de sortida: 8 Abril 2014 // Segell: Sony Music

Permeteu-me que comenci aquesta ressenya no pas escrivint sobre la música gravada en el cd com és habitual, sino que en aquesta ocasió cal dir que el primer que m’ha cridat l’atenció d’aquest tercer treball dels barcelonins Kilmara és la portada… i no per a bé. No perquè el motiu o la idea que il·lustra Love songs and other nightmares no m’agradi, que no és el cas, sinó perquè la persona encarregada del disseny de coberta no va tenir el seu millor dia.
Sento dir-ho, però és així. Pobra dona! Està totalment deformada. La senzillesa amb la qual, avui dia, es pot crear amb el disseny 3D, pot donar lloc al fet que si no es treballa amb cura surtin composicions com aquesta (no buscades) totalment alienes a l’estructura física d’un ésser humà. El cap està exageradament fora de la línia de la columna vertebral i si una noia així existís realment, la seva estructura seria senzillament incompatible amb la vida. No és que m’agradi ser especialment primmirat, però els que hàgiu llegit alguna ressenya anterior meva, sabreu de la importància que dono, també, a les portades dels discos i en aquesta ocasió el dibuix m’ha cridat poderosament l’atenció encara que no en el sentit que m’hauria agradat.

Però anem a la música, que és el que realment importa. Després de l’excel·lent resultat obtingut amb el so del seu anterior Don’t fear the wolf, Kilmara han tornat a anar de nou a Eslovàquia a gravar amb en Roland Grapow, encara que per descomptat no amb la intenció de repetir o fer una segona part del mateix disc. En aquest cas, l’evolució és, em sembla, molt gran. En aquest nou disc, el tractament de les guitarres és completament diferent. Resulta molt, molt més dens, de reverberació més greu i amb un tractament que omple el disc de principi a fi.

Pot ser que el que escrigui a continuació soni a heretgia per a alguns però la producció reeixida amb les guitarres em recorda bastant a aquest metall nascut en els 90, quan el heavy “de tota la vida”no passava pel seu millor moment. Nu Metal? No! No em refereixo a això encara que la distorsió de les rítmiques sí que em recorda a aquest estil en alguns moments. És, per tant, un disc menys heavy que l’anterior, menys net, que manté els detalls progressius de l’anterior però on la seva densitat sònica  fa que aquests siguin menys evidents.

Hi ha grups que, al llarg de tota la seva carrera, mantenen una línia musical molt similar disc rere disc, la qual cosa provoca que un esperi escoltar un so o un estil molt predeterminat, sense sorpreses, en els quals el grup es limita a donar als seus fans el que aquests esperen d’ells (penso, per exemple en Manowar) i està bé. Hi ha uns altres que, al contrari, sorprenen disc rere disc, aconseguint una discografia d’allò més variada i en la qual un nou disc a penes s’assembla a l’anterior i, en aquest cas, és precisament això el que els seus fans esperen (penso ara en els Judas Priest) i també està bé. Jo englobaria a Kilmara en aquest segon bloc: Tres discos i els tres amb notabilísimas diferències entre ells, tant en so com en composició. Això es diu inquietud i ganes d’evolucionar, la qual cosa està més que bé.

Hi haurà qui prefereixi el disc anterior (el meu cas) i uns altres que triaran sens dubte aquest últim. Sigui com sigui, Kilmara és un grup amb uns músics excel·lents que mereixen donar molt a parlar ara i en el futur.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!