LÈPOKA Dios Está Borracho | Data de sortida: 23 Febrer 2024 | Segell: Autoedició
Els goliardos tenen disc nou, potser el disc més esperat fins a la data, i aquí el tenim. Des de la pandèmia amb el seu El baile de los caídos, no havíem tingut res nou de la banda i, encara que ha estat molta l’espera, ha merescut moltíssim la pena.
Un disc amb una durada d’uns 35 minuts, però que, amb el seu toc brètol, es fa encara molt més curt. Desenfadat però amb molta feina, explorant nous horitzons dels que ja venien donant-nos pinzellades en el seu anterior treball, festejant inclusivament amb el so ska i músiques urbanes, però sense perdre la seva essència.
Amb un títol i una portada que no ha deixat indiferent a ningú, Lèpoka posa el focus en tots els problemes de la nostra societat, donant inclusivament un toc d’humor als seus temes, on la cervesa, el desenfrenament i el passar-lo bé és el senyal d’identitat de la banda.
Una banda que reclama el seu lloc entre les més grans i que per dret s’ho mereixen.
Una portada molt barroca, que ens mostra a Crist com si d’una pintura a l’església es tractés. Sembla que davant tanta passivitat pels successos que ens envolten en la nostra societat, Lepoka ha arribat a la conclusió que Déu està borratxo.
Una portada que podem gaudir-la tant en digipak com en vinil, un format cada vegada més comú i que el pas del temps, porta de moda malgrat els seus anys d’història.
Tot escoltant Dios Está Borracho
“Dios está borracho” és el primer tema del disc i va ser un dels singles per a presentar aquest àlbum. Molt bona carta de presentació que fa les delícies dels seus seguidors, tema per a saltar i botar com és de costum, molt Lèpoka, amb un missatge molt transgressor, en el qual parla de totes les misèries del món, arribant a la conclusió que “Déu està borratxo”.
“Brindo por verte” va ser el primer single de presentació del nou disc. Potser un tema més intimista que l’anterior i que juga amb trets més hard rock. Un tall que em va deixar una mica fred a la primera escolta, però que guanya enters a la segona i copses els matisos d’aquest segon tema. El que més agradarà a la gent és en la part en la qual Dani Fuentes presenta La llorona, que farà les delícies dels seus seguidors llatins. Un temassu.
“Dónde vas”, és un tema que no m’entra en excés. Potser per a mi és la més simple del disc, encara que haig de reconèixer que la melodia i les tornades funcionaran bé en directe. Un tema reivindicatiu que parla de l’actualitat social i política.
“Antes del amanecer”, comença amb un toc folk que em feia recordar a Mägo de oz, amb una tornada de nou molt enganxifosa, un tema que m’agrada bastant. Com no, de nou Dani Fuentes fent de les seves interpretant temes clàssics amb el seu violí, un tema ple de positivitat que no faltarà en directe.
“A las calles”, és el tema més potent i metàl·lic del disc i em recorda als primers discos de Lepoka. Un tema de nou reivindicatiu, que abasta l’actualitat de nou social i política de la nostra societat i t’insta a sortir al carrer.
“La nit és nostra” és la següent. El primer tema de tota la discografia de la banda que s’atreveixen a interpretar en la seva llengua materna, el valencià. Parlaven en anteriors entrevistes que tenien ganes de fer quelcom així. A més en aquest tema no estan sols perquè compten amb una de les grans sorpreses d’aquest disc, Adrià Salas de La Pegatina i Artur Martínez de La Fúmiga.
Aquest tema es mostra la vena més “patxangera” de la banda, un dels vessants en les quals es mou Lèpoka i on pretén trobar-se amb un altre públic, quelcom que ja han iniciat en ser present en festivals com el Rabolagartija.
Un estil que ja van mostrar en el seu anterior treball, El baile de los caídos, i que sens dubte pega molt amb l’estil macarra de la banda. Una evolució evident sense oblidar-se de la seva veritable passió, el metall.
Una altra de les sorpreses la trobem a la següent cançó, “Contando al andar”. És un tema més Hard Rock, amb tocs cèltics com no pot ser d’una altra manera, però que compta amb una de les veus més enigmàtiques i màgiques del nostre panorama: el gran José Andrea, fa la seva aparició en aquest nou treball de Lèpoka.
“Un año más”, per a mi, personalment, és la millor del disc. Des que la vaig escoltar per primera vegada no ha deixat de sonar en el reproductor. Les melodies et fan venir ganes de saltar i sobretot la positivitat que desprèn aquest tema. Parla de l’important que són les persones que estan al teu voltant malgrat el pas del temps. Espero que entri en el repertori de la seva propera gira.
“El Dorado”, és un tema que es mou en la nova variant que pretén explorar la banda, barrejant-lo amb el seu toc més melòdic i de canvis de ritme. No és un tema que entri a la primera, haig de dir-ho. A la segona escolta és quan trobo els matisos del tema i es converteix en tot un himne. Per a mi una altra de les grans sorpreses del disc.
“La misma habitación” és la balada del disc. Encara que ja he expressat en alguna ocasió que no soc molt partidari de les balades, tampoc soc favorable a que es faci en el tancament del disc. Però haig de reconèixer que, malgrat això, la temàtica del tema mereix un espai, un cant a la pau i la llibertat que ens han llevat amb tantes guerres i massacres que avui patim com a societat.
Per Concloure:
Un disc molt reivindicatiu, amb els seus diferents vessants que pretenen explorar noves sonoritats i que els ha portat a estar en festivals diferents, allunyats del heavy metal tradicional.
Una banda que reclama el seu lloc entre les més grans i que per dret s’ho mereixen.
Aquest Dios está borracho, pretén posar i punt i seguit la seva història, sense oblidar la seva essència.
Un disc molt recomanat, siguis o no fan de Lèpoka. Tot i que diferent en diversos aspectes als seus antecessors, deben segur no es deixaran oblidades les millors cançons d’aquells discos en els directes. Encara que l’estètica ja no sigui la mateixa, han deixat clar que amenacen amb tornar a vestir aquelles vestidures de monjos anomenats goliardos en alguns bolos i esdeveniments propers.
Els goliardos estan més vius que mai i, encara que aquesta sigui una obra diferent a la resta, la cervesa no pot deixar de córrer per les nostres goles, com diuen en tots els seus comunicats.
Hugo Martínez
Amant i col·leccionista de Heavy Metal en castellà. Als 13 anys vaig començar a comprar discos i amb el temps em vaig adonar que aquesta malaltia anomenada col·leccionisme s'apoderava de mi.
0 Comentaris