Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 10 Novembre 2017 // Segell: Picap

Vaig conèixer als Leyenda amb el seu disc de 2012 “Ciudad del caos”. Recordo que és un disc que vaig gaudir de grat i que va sonar en el meu reproductor amb freqüència durant uns quants mesos. Era un disc que, sense parenceries ni focs artificials, tenia un bon grapat d’excel·lents cançons que van convertir a “Ciudad del caos” en un dels meus discos favorits d’aquell any.

Farà un parell d’anys, vaig tirar cap endarrere en la seva discografia i, després de trobar-lo de segona mà a bon preu, em vaig fer amb el seu LP debut de 2005, “Quinta esencia”, el seu primer treball “llarg” després de l’edició de tres maquetes prèvies. Potser “Quinta esencia” no em va enganxar tant com “Ciudad del caos”, encara que també em va semblar un disc plenament disfrutable.

En tots dos casos, Leyenda ens oferien música heavy rock “de tota la vida”, sense practicar aquest deix power tan present en nombroses bandes nacionals de principis del mil·lenni. Les lletres, potser, sí que estaven centrades en temes més “llegendaris” encara que molt lluny de ser un Senyor dels Anells a l’ús. Amb aquestes, a mitjan la present primavera, se’m va oferir la possibilitat de ressenyar el seu últim treball fins avui, “Cibernética”, sortit a finals de 2017.

O sigui que la meva relació amb la música de Leyenda va començar amb un disc de 2012, el quart de la seva discografia, vaig saltar al primer de 2005 i, des d’aquí, un salt més gran fins a arribar a “Cibernética”. Què m’esperava?

Ara hi vaig, però abans deixeu-me comentar que, òbviament, no hi ha res com poder seguir la trajectòria d’un grup des del principi, cronològicament, disc a disc, a mesura que van sortint els seus treballs per a així degustar-los a poc a poc i apreciar la natural evolució que tot grup té al llarg dels anys. Per sort o per desgràcia, entendreu que això és literalment impossible fer-ho amb tots els grups. Un té “els seus grups”, aquells que li marquen quan entra en aquest rotllo i dels quals pot i vol seguir la seva trajectòria des dels inicis. Amb uns altres (de vegades més, de vegades menys i sent inabastable escoltar-ho tot), un ha de conformar-se amb adquirir algun disc de la seva discografia i, probablement, no en el mateix ordre en què van anar sortint. Aquest és el meu cas amb Leyenda.

Amb aquestes referències, el que esperava era, segurament, que per una raó temporal “Cibernètica” (novembre de 2017) s’assemblés més a “Ciudad del caos” (setembre de 2012) que aquest a “Quinta esencia” (març de 2005). Doncs bé, poso el CD en el lector, dono al play i… “i aquest teclat??”

Efectivament, la música de Leyenda ha canviat. Desconec si m’hagués sorprès menys en cas d’haver pogut escoltar el seu penúltim treball, “Benvingudo al paraíso”, que va sortir dos anys abans (aquest em queda pendent per a després d’aquesta ressenya) i que, potser, m’hagués servit de pont o em donés pistes Haig d’admetre però que, d’entrada, “Cibernetica” no sols em va descol·locar sinó que no em va agradar especialment.

Encara que una de les característiques més destacables de l’espècie humana és la seva enorme capacitat d’adaptació, a tots ens costen els canvis. Adaptar-se a viure en una nova ciutat, a canviar de treball, a deixar de fumar, el fet que canviï el paisatge dels nostres carrers i, al cap i a la fi, deixar de fer i viure “segons l’acostumat”, requereix un esforç que no sempre estem disposats a realitzar. És més fàcil quedar-se en una opció còmoda que requereixi poc esforç o cap: Sigui a la política, la parella, la dieta o la música.

Certament, en el cas que m’ocupa aquí, el més fàcil hauria estat quedar-se amb les primeres sensacions, en la superfície, i escriure una ressenya assenyalant que Llegenda ha pres un rumb que no m’agrada, bastant allunyat de la música que vaig poder escoltar a “Quinta esencia” i “Ciudad del caos”. La segona opció ha estat proposar-me bussejar en ell i escoltar “Cibernética” com si no tingués referències anteriors.

Encara no tinc clar si amb “Cibernética”, Leyenda m’agrada una mica més, una mica menys o bàsicament es queden en un “estan bastant bé” d’abans.

Són poquíssims els grups de considerable o llarga trajectòria que, no sols no evolucionen amb els anys, sinó que no tenen algun disc “de salt” o que marqui un punt d’inflexió en la seva carrera. És possible (i tinc com a referència els seus treballs de 2005 i 2012 que he tornat a escoltar aquests dies) que aquest moment en la carrera del grup estigui aquí. Una de les principals conclusions a les quals he arribat escoltant “Cibernètica”, és que aquest disc és menys rocanrol, menys espontani, més de donar-li voltes al tema; com si haguessin tingut la sensació que no havien de quedar-se ells tampoc amb l’acostumat, amb el còmode. Intentar anar més enllà, treballar-ho tot una mica més. En definitiva, que s’ho han currat i acaronat molt. Tot això, per descomptat, no té per què significar que el que vagi a sortir d’aquí sigui necessàriament millor o hagi d’agradar més. Enormes fiascos hi ha al llarg de la història del heavy i el rock en general amb el que es pressuposava anaven a ser discassos que després van resultar quedar molt lluny de les expectatives creades.

Puc dir que “Cibernética” m’ha agradat. Juntament i després d’aquell “tirurí” amb el qual arrenca la primera cançó, “Alma errante”, he viscut en certa manera la metamorfosi general del disc. He passat d’arrufar el nas a cabotejar lleugerament. Els sintetitzadors de “Magia negra”, la que segueix, són tota una aposta arriscada però, com abans, guanya amb les escoltes.

Una altra tònica general que marca la diferència amb els treballs previs que conec és el vessant lletrístic, ja que Leyenda focalitzen, aquesta vegada, més la seva atenció en temàtiques potser més pròximes a la realitat dels nostres dies, encara que sempre de manera més o menys indirecta.

La veu d’Antonio l’he sentit més arriscada, també sortint dels seus registres als quals m’havia acostumat anteriorment i que potser li siguin més còmodes. Haig de dir que en cançons com la que dóna títol al disc l’he vist patir molt, tal vegada massa, però també haig de dir que a cada escolta m’he anat fent l’orella una mica més, arribant-me a semblar molt interessant el seu joc vocal, encara que alguna vegada fora fregant el seu límit de confort que no està, precisament, en els registres més alts.

Diego participa en la composició de la majoria de les cançons que més m’han agradat de “Cibernética” i el seu treball amb la guitarra em sembla excel·lent, demostrant una gran tècnica al llarg de tot el disc. No sé si, per contra, aquesta obstinació a fer bé el seu treball (com no podria ser d’una altra manera) li treu una mica de frescor… no hi ha ni una sola nota “mal posada”, perquè ens entenguem. Les tornades estan en general molt bé, melòdiques, tararejables i fàcils de recordar. Probablement aquest és un disc agraït de ser tocat en directe, almenys en aquest aspecte.

El disc el tanquen, com a extra, amb “Más allá del fin”. Cançó que, ves per on, pertany al seu “Quinta esencia” del qual us parlava al principi i que inaugurava la seva carrera discogràfica. Amb aquesta versió donen un enfocament bastant diferent a l’original, més llarga i amb la sonoritat que caracteritza al nou disc però, sí, mantenint l’essència.

No en tinc ni idea, però m’agrada imaginar que no és casualitat. És com si ens diguessin “eh, que som nosaltres”. Com si Leyenda ens diguessin que “sabem d’on venim; ens agrada, ho reivindiquem i també sabem a on volem anar”. Jo em quedo a l’espera, amb la curiositat renovada, a veure a on em porten en el futur aquests Leyenda i els seus discos. Caldrà veure-ho i, sobretot, escoltar-ho.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!