Ressenya publicada originalment en castellà a El blog de Jebimetal

Data de sortida: 18 Novembre 1988 // Segell: Atlantic Records

Manowar és un grup dels EUA format el 1979 que compleix tots els estereotips que se solen atribuir a un grup de heavy metal: En la imatge, la temàtica de les lletres i en el so de la seva música. Compleixen al 100% els senyals d’identitat que un grup de heavy metal “de debò” ha de tenir: macarrisme, noies, cervesa, duresa, defensa del “autèntic metall”…. Les seves lletres solen girar entorn a la temàtica vikinga, lluites de guerrers a cavall, grans batalles, reis i sang. La seva música sol combinar moments de gran duresa amb uns altres de dolçor i grandiloqüents cors, gràcies en part a la privilegiada veu del seu cantant, Eric Adams, una de les veus més prestigioses i recognoscibles del panorama heavy a tot el món.

La influència de la música clàssica (encara que no explícitament) és innegable en el “so Manowar”, sobretot degut al seu principal compositor i genial baixista Joey DeMaio, la qual cosa habilita al grup a crear aquestes atmosferes tan característiques dels seus discos.

Malgrat haver tingut des de sempre molt més èxit fora que en el seu propi país (sobretot a Europa), Manowar és un dels grups amb una legió de seguidors més important que existeixen. El grup sempre ha donat molta importància a la seva relació amb els fans, per a alguns és gairebé com la religió Manowar, sense oblidar, és clar, que al cap i a la fi només es tracta d’un grup de música.

Per a aquells que desconeguin al grup i a la música heavy en general, aquest és el típic cas en què un pot caure en la pedanteria de pensar que es tracta d’uns fluixejats amb tatxes de cuir que es creuen el que canten; no amics, es tracta d’una magnífica obra teatral, la banda sonora de la millor pel·lícula d’aventures, la novel·la que no pots deixar de llegir fins a altes hores de la nit. Això és Manowar, Manowar és heavy metal i el heavy metal és, en gran part, això.

“Kings of Metal” (1988) és el sisè àlbum de la banda i el que els va col·locar com a autèntics “reis del metall”. Com a curiositat, dir-los que “Kings of Metal” va ser el primer disc de la història de la música gravat totalment en DDD, a que no ho sabieu?, avui dia tot es grava en digital, però en aquells dies l’analògic era encara clar dominant en els enregistraments de lp’s. A pesar que el disc ja és històric simplement per això, evidentment no està en aquest blog per això, sinó perquè és un discàs de dalt a baix.

El disc arrenca molt potent, amb la poderosa “Wheels of fire”, on el rugir d’uns motors ens avisen perquè prenguem posicions i ens anem preparant per a la que se’ns aveïna. Pot ser que sigui la cançó més canyera del disc i és la que menys té a veure amb la temàtica del disc.

La segona pista, “Kings of metal” ens fica ja de ple en el disc i és una autèntica declaració de principis. “Heart of steel” és una cançó 100% Manowar, amb un inici a piano i una veu preciosa que comença suau i va in creschendo fins a l’explosió final; no costa molt imaginar-se a un mateix vestit de guerrer, ferit de mort però disposat a lluitar fins al final de les pròpies forces. “The sting of the bumblebee” és una meravella de 2 minuts i 45 segons de baix inspirada en l’obra clàssica “el borinot” de Nikoláj Rimski Kórsakov, una demostració de tècnica impressionant.

“The crown and the ring”, va ser gravada en la catedral de Sant Pau, Birmingham, amb un cor de més de 70 veus que donen al conjunt de la cançó un aire grandiloqüent que li va que ni pintat. Altres cançons són “Kingdom come”, “Pleasure slave” o “Hail and kill”, d’aquestes de lluita, mata i mor pel rei del metall, que en concert és impressionant.

El disc acaba amb dues pistes que són en realitat una mateixa cançó, “The warriors prayer” i “Blood of the kings”. La primera és una narració en la qual l’avi explica una història al seu nét, explicant-li les seves batalles de jovenet. Aquesta acaba quan el nét, impressionat per la història del seu avi, li pregunta qui eren aquests guerrers dels quals parla, i l’avi respon: “They… were the metal kings!!” (ells eren els reis del metal!) i arrenca l’última cançó, temasso boníssim per a tancar el disc.

Això és “Kings of metal”, disc que va situar merescudament a Manowar en un tron que tal vegada encara ostentin. Com dic sempre, si no coneix vostè el heavy metal i no té prejudicis per escoltar a senyors amb els dallonses ben posats que expilquen històries de guerrers i de lluites pel poder, aquest pot ser un bon començament. Si ho menysprea, perquè vostè és una persona culta que no està per a perdre el temps com un adolescent inmadur, llavors probablement també cregui que El Quixot de Cervantes o Macbeth de Shakespeare són una estupidesa. Si no és així, dóni’s una oportunitat, ho agrairà.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!