Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Any de sortida: 2017 // Segell: The Borderline Music

Com ja he escrit en altres ocasions, una de les coses que més m’agrada d’escriure ressenyes, és que aquesta tasca em permet conèixer artistes, grups i obres que, d’una altra manera, difícilment haurien caigut a les meves mans. Descobrir és sempre estimulant i, si el CD que em toca ressenyar em resulta atractiu, la tasca esdevé especialment gratificant.

Òbviament, en aquesta loteria et pot tocar qualsevol cosa: la grossa, un cinquè premi, les restes o res de res. En aquesta ocasió no hi ha hagut sort.

El debut de Marc Galindo no m’ha agradat. Ni en composició, ni execució, ni producció. Des del màxim respecte a l’artista i a la il·lusió que sens dubte ha d’haver posat en la creació d’aquest treball però, també, des de la sinceritat i el rigor que caracteritzen les ressenyes i opinions que aquest lloc publica amb regularitat.

Ens explica el full promocional que acompanya al disc que Marc Galindo publica el seu debut discogràfic als 25 anys d’edat, després de 12 de carrera musical. És a dir, que es va iniciar en això amb només 13 anyets, aprenent a tocar diversos instruments, però centrant-se en la veu i la guitarra. Ha realitzat un parell de tours per Anglaterra i per l’est d’Europa, acompanyant ni més ni menys que a la ex Nightwish Tarja Turunen. Haig de dir que després de llegir aquestes credencials vaig posar el CD en el meu reproductor amb molt d’interès i bona predisposició però… el que va sonar a continuació em va deixar completament fora de joc.

Els que em llegiu sabeu la importància que dono al so d’un disc i com una mala producció pot arribar a arruïnar bones cançons; al contrari, una bona feina darrera la taula és capaç de salvar un treball fluix. Al meu entendre, en aquest cas el treball de producció és dolent o, si de cas, equivocat en quant al so que se li ha pretès donar al treball de Marc Galindo.

Si algú vol treure un disc de rock dur i heavy metal, ha de procurar que el que surti d’aquí soni a això. Millor o pitjor, sí, però ha de sonar a això. “¡Con un par de cuernos!” no té una producció rockera, més aviat sona a producció de disc de jazz… però sense cançons de jazz. Si aquesta era la intenció deliberada de Marc Galindo, llavors ok, res a retreure sobre aquest tema (encara que a mi no m’agradi el resultat) tot i que m’ensumo que no era aquesta la intenció i, si era un experiment, l’experiment no ha sortit bé.

Desconec en quina mesura ha pesat en el resultat final la participació en l’enregistrament de Rafael Escoté (baix) i Pablo Posa (bateria) els qui, segons dedueixo després de llegir el llibret, van ser professors seus durant la seva formació acadèmica a l’Escola Superior de Música Jam Session de Barcelona. No qüestiono en absolut la seva segur demostrada competència musical però, intueixo, el rock dur i la canya en general no és el que corre per les seves venes. I això, lectors, ha pesat molt en el resultat final.

Un pot contractar o demanar col·laboració de músics de sessió per a l’enregistrament d’un disc, per descomptat, però el segell, la marca personal que ha de quedar reflectida en el disc, ha de ser la de l’artista que ha escrit i parit les cançons. Si Marc Galindo ens parla en les seves lletres del heavy metal, d’actitud rebel i de rock and roll, ha de tractar d’imprimir això en la seva música. O això, o jo no he entès res de res i camino molt despistat des del principi.

Anem a un altre assumpte. En la història del rock, existeixen multitud de cantants que malgrat no posseir grans aptituds tècniques, de vegades i precisament per això, donen amb la seva veu una empremta molt personal al que canten, aconseguint, de tant en tant, reflectir una personalitat, una embranzida i una energia que supera per molt les seves aptituds tècniques. Tenen aquell “allò” que no s’aprèn, que o es porta dins i aconsegueix superar la mancança tècnica innata o que no hi ha manera de reflectir.

Lamento dir que en el canti de Marc no he sabut trobar ni tècnica ni “allò”. Que no cregui ningú que pretenc ser destructiu, si us plau, sabeu que no és el meu rotllo. Però si no ho hagués llegit en la fulla promo i el llibret del CD, no em creuria que la veu que sona en aquest disc correspon a la d’algú que porta un porró d’anys educant la seva veu i aprenent les diferents tècniques vocals. Tots coneixereu la veu d’Óscar Sancho, cantant de Lujúria. Hi ha qui no suporten el seu canti i hi ha els qui el gaudeixen enormement per, precisament, l’embranzida, l’entrega i l’ímpetu que li fot a la cosa. Amb menor o major encert, però li fica dos ous durs. No dic que Marc Galindo no hagi pretès ficar-los-hi però, sigui com sigui, no ha quedat reflectit en el disc.

A “¡Con un par de cuernos!” li falla, també, la base rítmica de guitarra, desganada, lenta i repetitiva. La bateria, ben tocada tècnicament, no té caràcter. I el baix més encara, tenint en compte que no tenim aquí una segona guitarra, hagués de tenir molta més presència i contribuir a dotar de més cos al conjunt. El disc sona tan fred, que està nu.

Per  bé o per  mal, la influència que qui això escriu pot tenir en el món és mínima. Així que, Marc, pots enviar-me a passeig. Si amb el teu disc debut et menges el món o no et menges un rosco, poc o res haurà hagut de veure aquesta ressenya. La meva no és més que una opinió sincera, no una veritat absoluta. Si llegeixes aquestes línies, et desitjo el millor. Si tires endavant un nou treball, estaré encantat de rebre’l i escriure una nova ressenya. Res m’agradarà més que fer notar quant m’agrada aquest nou disc de’n Marc Galindo.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!