Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Any de sortida: 2018 // Segell: The Borderline Music

Fa gairebé 25 anys, en plena adolescència, uns amics i jo ens vam muntar un grup. El local d’assaig eren les nostres habitacions de casa dels nostres respectius pares, els nostres instruments eren dues guitarres espanyoles que uns havien començat a intentar tocar durant les vacances d’estiu, la bateria eren caixes de sabates i gairebé qualsevol cosa que es pogués bastonejar i de les veus ens encarregàvem un altre i jo, perquè l’únic instrument que havíem tocat alguna vegada era la flauta dolça en l’assignatura de música del col·le. De baix, per descomptat, ni hi havia ni s’esperava.

Érem més heavies que una pluja de destrals, encara que les nostres cançons i les nostres lletres sobre la zoofilia, els porros i la merda de societat, eren el més punky que us pugui venir al capdavant.

Només vam fer un únic concert (si pot merèixer tal qualificatiu l’esdeveniment) a les festes de l’institut. Era la primera vegada que el bateria s’asseia darrere d’una de debò, la primera en què els guitarristes es penjaven una elèctrica i jo la primera vegada que agafava un micròfon que no va parar de tremolar a la meva mà durant els vint minuts que degué durar allò. Va ser un desastre que avui record amb afecte i lamento molt haver perdut el rastre d’una cinta en la qual tenia recopilades les nostres “millors cançons” que gravàvem donant-li al Rec del ràdio-caset durant els nostres assajos.

Avui, vist en perspectiva, no tinc dubte que el més important era el bé que ens ho passàvem junts. No teníem més que il·lusió, somiàvem desperts i discutíem (de vegades acaloradament) si aquí havia d’anar un solo (ejem) o no i de quina manera, un redoble, un crit o un cor. Si era millor dir “cabró” o “fill de puta” o si “L’Espinete és gai” era un bon títol per a la cançó que estàvem fent. Érem, al cap i a la fi, un grup d’amics; molt més que un grup de música. Érem 5 i entre els 5 ho fèiem tot.

No ser un sol implicava procurar defensar les teves propostes i genials idees musicals acceptant, de vegades a contracor, que la teva espectacular idea no era vista de la mateixa manera pels altres i, incomprensiblement, era rebutjada i relegada a l’ostracisme. Altres vegades, encara que veiessis claríssim que la proposta del company no era molona, no tenies més remei que empassar perquè, democràticament, la seva idea guanyava per 3 vots a 2. Si hagués estat jo solet (i hagués sabut com fer-ho) totes les meves propostes haurien estat autoacceptades, no hi hauria hagut ni una sola discussió i…

…I en aquestes que fa al voltant d’un mes, m’arriba l’EP de Metal Inside, titulat “Soñando tu camino”. Metal Inside no és un grup de música. És el projecte personal de Francisco Javier Rodríguez Guerrero, qui s’encarrega d’absolutament tot en aquest disc menys de cantar, amb tots els avantatges i inconvenients que un projecte purament personal pugui comportar.

Amb Metal Inside, Francisco Javier pot donar curs a tota la seva creativitat, plasmant amb total llibertat tot allò que consideri oportú per a fer les seves cançons. Que en aquesta tasca de creació hi participi una sola persona, cinc o vint, no repercutirà necessàriament en la qualitat del resultat final, i és interessant comprovar com, gràcies a la tecnologia avui existent, una sola persona pot crear un disc de heavy metal a, com qui diu, el menjador de casa.

Tenia curiositat per saber si en el passat Francisco Javier havia format part d’altres bandes o participava actualment amb alguna i, bussejant per internet, el que he pogut trobar ha estat que Francisco Javier és músic, professor i reconegut compositor de música simfònica, sent Metal Inside un pseudònim amb el qual plasmar musicalment les seves inquietuds més heavies. Encara que en diverses webs es diu que “Soñando tu camino” és el seu primer treball com a Metall Inside, també he vist que va treure una maqueta sota aquest nom en 2006, titulada “Heavy Metal Heart”, però res que m’informi sobre si ha format part d’altres bandes del rotllo.

Doncs bé, recordats els meus anys d’adolescent amb l’excusa d’aquesta ressenya i per a remarcar, precisament, el fet que en aquest CD no analitzo el treball de cap banda en la qual cadascú aporta les seves idees sinó del treball en particular de Francisco Javier, passo a donar-vos la meva opinió: Regular.

Per què? Tot i que Metal Inside té tots els elements característics del heavy que a mi més m’agrada, el so que surt d’aquest CD resta molt puntatge al resultat final. Els instruments sonen… de mentida o, dit d’una altra manera més justa, generats per ordinador. Em dóna la sensació que no hi ha cap instrument (exceptuant la veu, de la qual parlaré més endavant) que sigui “de debò”. Haig de dir que, a priori, no em sembla malament que tot s’hagi generat per ordinador, és més, ho trobo perfectament raonable en un projecte d’aquestes característiques. Però el resultat, des del meu punt de vista, no és bo.

Potser, amb la participació d’una tercera persona en les labors de programació però mantenint la composició a càrrec de Francisco Javier, s’hauria pogut aconseguir un so més orgànic que no desmereixés el treball de Metal Inside. Ja fa bastants anys que és possible, amb els programes i coneixements adequats, fer sonar a una orquestra sencera amb un so natural que, lamentablement, no estimo a “Soñando tu camino”. Desconec si Francisco Javier s’ha deixat aconsellar en aquest aspecte tan important o l’ha portat ell en exclusiva. Almenys en els crèdits, no s’indica la participació de ningú més en aquest EP.

D’altra banda, de la tasca vocal s’encarrega Antonio Luis Rodríguez Ramón (serà coincidència el cognom?), interpretant les lletres que Francisco Javier ha escrit com a Metal Inside. El resultat, ho lamento, tampoc em convenç. Sobretot quan canta en tons alts i especialment poc afortunat el percebo a “Ave Fénix”.

Les cançons en si mateixes, i sense ser composicions extraordinàries, són del millor del CD. La qual cosa em porta a pensar que a Francisco Javier Rodríguez se li dóna millor compondre que materialitzar allò composat. La cançó que obre el CD, “Quién soy yo?”, hauria guanyat bastants enters amb un so més decent. I com la inicial, les altres quatre que completen el CD.

Concloent: Tot el meu suport a la iniciativa de Francisco Javier com a Metal Inside. A mi m’encantaria ser capaç de fer el mateix, posar-me davant del PC i saber transformar en notes musicals les melodies, els riffs i els solos que de tant en tant dispara la meva imaginació. Ha de ser una experiència molt gratificant. El que passa és que, depenent del so resultant, el presentaria com una curiositat per al meu cercle d’amistats sense anar més enllà del pur divertiment. Des del meu humil punt de vista, “Soñando tu camino” no és un treball el resultat del qual estigui al nivell que es pressuposa a un disc professional que serà venut en grans superfícies (el CD està a la venda en, almenys, FNAC i El Corte Inglés). És una maqueta del que, amb una bona feina posterior d’estudi i d’execució instrumental, pogués arribar a ser un EP interessant.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!