Ressenya publicada originalment en castellà a El blog de Jebimetal

Data de sortida: 27 Juliol 1984 // Segell: Megaforce Records

Metallica és, sens dubte, un dels pares del qual segurament sigui el subgènere més important del Heavy Metal: el Thrash Metal. Aquest estil neix a principis dels 80 i beu d’influències que combinen la velocitat i la tècnica del Speed Metal amb la ràbia i el so “sorollós” del Punk i el Hardcore, donant com a resultat un nou estil, plagat de riffs eixordadors, velocitats endiablades i distorsió a mansalba que es convertiria en rei del món metàl·lic i que viuria la seva època daurada a mediats/finals dels 80 i principis dels 90.

Podem dir que existeixen dues escoles de l’estil, amb notables diferències estilístiques entre si, que denominarem Thrash americà i Thrash europeu. El primer, l’americà, va tenir el seu epicentre en la badia de San Francisco, en el conegut Bay Area, d’on provenen grups fonamentals en el desenvolupament de l’estil com Exodus, Testament, Slayer, Megadeth o els propis Metallica, els qui malgrat néixer a Los Angeles es van traslladar a San Francisco en 1983, i influenciats tots per la NWOBHM britànica, és a dir, amb grans dosis de melodia però sense renunciar en absolut a la duresa del naixent nou estil. Altres grups del continent sense els quals el Thrash no seria el que va arribar a ser van ser, entre molts altres, Anthrax, Metal Chrurch o Annihilator.

A Europa, principalment a Alemanya, es va desenvolupar l’altre gran vessant del Thrash que es distingeix sobretot (des del meu punt de vista) per l’ús d’una temàtica letrística molt relacionada amb la guerra i el satanisme i una música encara més agressiva i amb freqüent utilització de les veus guturals i “cridades”. Destruction, Kreator, Tankard o Sodom són noms fonamentals per a entendre la força del Thrash alemany. A pesar que a Espanya l’estil també va gaudir de bastant popularitat, no va ser fins a finals dels 80 quan van aparèixer bandes que practiquessin un “thrash pur” i que tinguessin cert reconeixement: Crom, Fuck Off o Legion són tal vegada les més rellevants. Uns altres com Muro o Soziedad Alkohólica tenien un estil més pròxim al Speed i a l’Hardcore respectivament.

Sol considerar-se 1986 l’any fonamental del Thrash Metal ja que va ser aquest any quan els considerats comunament com “Els 4 Grans” (Metallica, Megadeth, Anthrax i Slayer) van treure els seus discos més importants per la gran influència que van tenir en l’evolució del gènere. Aquests discos són, “Master of Puppets”, “Peace Sells… but who’s Buyinng”, “Among the Living” i “Reign in Blood”, imprescindibles per a qualsevol que tingui interès a conèixer a Mr. Thrash Metal.

Entrada la dècada dels 90, la saturació d’idees, la repetició de patrons i el calc de les noves bandes respecte a les seves predecessores, juntament amb la irrupció del Grunge, van portar a l’estil a un declivi molt profund del qual fins fa relativament poc no va ser capaç de sortir.

Warbringer des d’Alemanya o Angelus Apatrida des d’Albacete són dos exemples del renéixer actual del Thrash. Potser mai arribi a ser el que va ser en els seus dies de glòria però potser aquests grups tornin a col·locar-lo en l’estatus que l’estil més birrero del metall mai degué perdre.

El disc que avui ens ocupa, “Ride the Lightning” (1984), a més de ser el meu preferit, va ser molt important en la història de Metallica i fonamental perquè 2 anys després sortís aquell “Master of Puppets”, el disc que convertiria al grup en rei del gènere.
A pesar que Metallica hagi passat per nombrosos alts i baixos al llarg de la seva extensa carrera, amb girs estilístics difícils d’entendre, hagi estat a punt de desaparèixer en més d’una ocasió i hagin estat acusats de vendre’s per voler ser un grup “per a tots els públics”, el sorprenent és que ja amb aquest segon disc van rebre acusacions d’aquest mateix tipus.

Després de la boníssima impressió que va deixar el seu debut de 1983 “Kill’em All”, la incorporació a la banda del guitarrista Kirk Hammet (qui ja va gravar “Kill’em All” però no va participar en la seva composició) va dotar a Metallica d’un so més refinat que va suposar un canvi notable en el so de “Ride the Lightning”. La inclusió de parts “lentes” encara que pesades, com l’inici del tercer tall “For whom the bell tolls” o del mig temps “Fade to Black” semblaven coses impossibles d’escoltar a Metallica a penes un any abans.

Aquests canvis no resten no obstant això un àpex de qualitat al disc que arrenca amb la potentíssima “Fight fire with fire” després d’una intro de guitarra neta, un dels trets que ens indiquen la clara evolució dels americans respecte al seu disc predecessor, seguida de la que dóna títol al disc i que té un riff d’aquests d’enmarcar.

“For whom the bell tolls” és una de les cançons més populars del disc i imprescindible encara en els seus concerts, amb una línia de baix que tot projecte de baixista metàl·lic ha assajat alguna vegada. La quarta cançó és la, en el seu moment, polèmica “balada” encara que els asseguro, estimats lectors, que la lletra d’aquesta cançó no té en absolut res a veure amb l’amor, més aviat tot el contrari.

Continuem gaudint dels solos enverinats d’aquest vinil fins a arribar a la penúltima composició de l’àlbum i que va ser single d’aquest, “Creeping death”, és d’aquestes cançons en les quals un no pot deixar de tocar imagináriamente la bateria i la guitarra alhora, moure el cap a dalt i a baix com un boig i espantar a la veïna amb els seus crits. El disc es tanca amb la instrumental “The call of Ktulu”, magnífica composició de gairebé nou minuts i que serveix per a posar un fermall final al segon disc de Metallica, recordin: el “Ride the Lightning”.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!