Aquí totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

Això de l’Ona De Rock ha estat una història d’èxit. He de confessar-vos que no les vaig tenir totes fins que l’última banda de la nit va tocar el seu darrer riff. Un èxit compartit, sobretot per a la ràdio on tinc el gust de fer El Rock-Òdrom, Ona de Sants-Montjuïc, i un èxit possible gràcies en primer lloc a totes les bandes participants que ens van regalar magnífics concerts i, també, a totes les persones que van posar el seu esforç perquè això que us explico esdevingués realitat.

Tot va començar mesos enrere. Un dia qualsevol vaig rebre un Telegram del director de la ràdio, l’Ángel Lacoma, explicant-me que per iniciativa de l’Alfredo (company de la ràdio amb el seu programa Opa Hostil i rocker fins al moll de l’os) s’havia organitzat aquest festival en el marc de la Festa Major de Sants. Que ja teníem dia (el divendres 25 d’agost), el lloc (el carrer Gallileu) i totes les bandes menys una, que si en sabia d’alguna per proposar.

Casualitats de la vida, tot just una setmana abans havia estat de birres amb en Ramon Casamitjana, guitarrista dels Metall Fort, i havia sortit en la conversa que com molaria tocar a una Festa Major perquè tens públic assegurat i tal. O sigui que la tria va ser bufar i fer ampolles: li ho vaig explicar al Ramon, li vaig passar el telèfon de l’Alfredo i endavant.

Jo em vaig oferir a l’Alfredo per donar un cop de mà. Em va dir que estaria bé tenir un presentador de l’esdeveniment i… apa, a la cassola!

D’ençà que faig El Rock-Òdrom, cada any durant la Festa Major de Sants i dins de la programació especial que fem a l’emissora, jo he tingut el costum d’entrevistar a les diferents bandes de rock i metall que actuen en els diversos escenaris que hi ha repartits pels carrers del barri durant la setmana de Festa Major. Enguany ho he tingut molt fàcil, totes les bandes eren les de l’Ona De Rock!

Vaig contactar-hi una setmana abans de l’inici de les Festes (el pregó fou el dissabte 19) i el diumenge 20 a les 15:00 vaig començar la sèrie d’entrevistes diàries amb cadascuna de les bandes fins al mateix dia del festival inclòs, el divendres 25 d’agost.

The Scale Dogs és una banda peculiar i que no deixa indiferent. Amb un parell d’EP al carrer, practiquen un rock gens fàcil de classificar que pot anar des del rock més estàndard fins al metall més eixordador, amb dues veus (Manu i Raquel), amb cançons en castellà i en anglès i amb un esperit molt punky.

Van ser els encarregats d’obrir foc, amb un carrer Galileu que a dos quarts de set de la tarda i encara amb llum de dia, no presentava l’aspecte de ple a vessar que va venir després, però on sens dubte The Scale Dogs van deixar empremta en tothom que es va atansar a l’escenari del festival.

Després de veure el seu show, em sembla que m’agraden més les seves cançons en castellà. No sé si és perquè les entenc millor, és perquè tenen una estructura diferent o és perquè sí i prou, que també podria ser.

En acabar de matinada el festival, la seva guitarrista, Esther, em va regalar un CD de la banda. Moltes gràcies!

A tres quarts de vuit va ser el torn de Brigada Cobalto. La banda del Baix Llobregat porta més de quinze anys descarregant el seu Rock And Roll clàssic i directe, de barri, d’asfalt, del que mossega sense manies.

Van començar la seva actuació a l’Ona De Rock amb alguns problemes de so que van fer la guitza al seu guitarrista, Sergio, i que van fer interrompre els primers compassos del concert un parell de vegades.

Ara bé, quan aquest problema es va solucionar, els Brigada Cobalto van anar deixant caure els seus decibels sense compassió i unes quantes de les cançons incloses en els dos àlbums que ja tenen al carrer, a l’espera de que aviat comencin a enregistrar el seu tercer treball, tal i com em van explicar durant l’entrevista que els vaig fer aquell mateix dia.

En acabar aquest xou que va anar de menys a més i que es va fer curt, també van tenir el detall de regalar-me els dos CDs de la banda. No m’ho mereixo. Moltes gràcies!

A tot això, ja us he explicat que a mi m’havia tocat fer de presentador de les bandes, cosa que vaig fer amb molt de gust. El públic era col·laborador i això sempre és d’agrair.

A més, durant tot l’Ona de Rock vam estar venent butlletes entre el públic (Natalia, Pablo i Oriol, gràcies!) per al posterior sorteig l’endemà d’una guitarra elèctrica.

Tot seguit, un dels meus moments tractant d’engrescar a la penya, just abans de l’actuació de la següent banda de la nit: Vollproff.

Volproff va ser (potser) la banda que va arrossegar més públic. Molts amics van venir a veure’ls i van jugar a casa. Ho tenien tot a favor i ho van saber aprofitar.

Tot i que encara tenen un repertori propi petit (quatre cançons, de les quals dues les van interpretar per primera vegada en aquest Ona de Rock), el carisma del seu cantant, en Juan Carlos, i un encertat repertori farcit d’himnes del Heavy Metal, van saber enganxar amb la gent. Un dels millors moments va ser quan un amic de la banda (no recordo el nom), va pujar a l’escenari per cantar a duo amb en Juan Carlos l’Electric Eye dels Judas.

Enhorabona a Vollproff i molta sort!

A dos quarts d’onze va ser el torn d’un dels plats forts del cartell. Els Puerta 104 porten ja molts quilòmetres en furgoneta, s’han patejat les espanyes de dalt a baix i, a més, tenen l’honor de ser la banda de tot el món mundial que més vegades a tocat al Bar Ceferino, un mític, amagat i petit local a tocar de la sala Razzmatazz que es caracteritza per, entre d’altres coses, ser l’espai on “totes” les bandes de rock de Barcelona i rodalia hi han tocat alguna vegada.

La veu de Puerta 104 és en Jordi González, company també de la ràdio amb el seu programa Cine En Serie. També ell va tenir el detall de portar-me dos dels discos de la banda quan el vaig rebre a la ràdio en la sèrie d’entrevistes que vaig fer per l’Ona De Rock. Moltes gràcies!

Centrant-me en el seu concert a l’Ona De Rock, cal dir que a aquella hora el carrer Galileu ja presentava un aspecte magnífic, amb uns quants seguidors de la banda a les primeres files cantant les seves cançons i els membres de la banda motivats i contents. En un moment de l’actuació, en Jordi va fer ús d’un recurs molt efectiu que sempre engresca a la gent: va baixar de l’escenari i va anar cantant barrejat entre el públic. Un dels millors moments de la nit en un gran concert de Puerta 104

A la mitja nit va arribar el moment de Sin Compromiso, la banda encapçalada per l’Alfredo, artífex principal d’aquest Ona de Rock.

La banda té multitud d’influències dins del rock, i això ho vam veure tot gaudint del seu repertori que va combinar cançons pròpies amb covers de bandes tan dispars com Green Day, Motörhead o Loquillo.

Sin Compromiso s’ho van passar teta. A l’Alfredo se’l veia content com un gínjol, el guitarrista Javi va arrasar entre una part del públic femení i nosaltres ens vam enganxar al seu ritme del rock and roll. S’ho van passar ten bé que els va costar una mica deixar l’escenari!

L’únic moment lleig del concert (i de tota la vetllada) va ser la petita picabaralla que es va produir entre un parell de tanoques del públic. Afortunadament, va intervenir-hi qui millor podia fer-ho, amb discreció i prou fermesa com perquè la història s’acabés aquí. Res més.

La banda encarregada de tancar va ser Metall Fort. Malauradament, a dos quarts de dues de la matinada el cansament de tantes hores de concerts es va notar. El públic (jo inclòs) i la banda estaven cansats, a més que molta gent va marxar deixant als Metall Fort com la banda amb menys assistència de públic de tot aquest Ona de Rock.

Malgrat la banda no va oferir el seu millor concert dels que els hi he vist i els problemes de so van tornar, Metall Fort va defensar el seu repertori, tocant en la seva totalitat els dos EP que tenen, a més d’unes quantes versions de les que sempre animen al personal.

Un fet que em va semblar meravellós, va ser la presència entre la gent d’un noi que va dibuixar a la banda mentre tocava sobre l’escenari del carrer Galileu. Em consta que als Metall Fot els va fer molta il·lusió el detall.

A les tres en punt tot va acabar. Satisfets, contents i amb aprenentatges que serviran per a properes edicions d’Ona de Rock, perquè n’hi hauran més. Segur!

Torno a agrair a totes les bandes la seva presència al festival, així com a les entrevistes fetes durant la setmana en els programes especials d’Ona de Rock. Gràcies a totes les persones que van fer possible que el dia 25 d’agost tot sortís bé, tant aquelles que estàvem allà mateix com també als qui estaven als estudis de la ràdio.

Per cert, la butlleta guanyadora de la guitarra elèctrica va ser la nº 325. Fins la propera!

Pots llegir aquesta ressenya en castellà a The Sentinel

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent entrevistes, ressenyes, cròniques o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!