Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 29 Març 2019 // Segell: On Fire Records

Que a cadascun ens agradi un tipus de música, no és casual. De la mateixa manera, que ens agradin més uns aliments que uns altres, tampoc. Amb això del menjar, resulta curiós com més que haver-hi menjada bona o dolenta, hi ha paladars i paladars. A tots ens succeeix que la nostra paleta de sabors es va adaptant amb el temps a noves sensacions i, de vegades, pot arribar a succeir que arribem a considerar com a favorit aquell aliment que anys enrere a penes triàvem o fins i tot tendíem a evitar. Els gustos alimentosos no accepten novetats brusques: passar de tolerar un sabor a apreciar-lo requereix temps i gradual adaptació i, per descomptat, el salat, dolç, amarg o picant no és ni millor ni pitjor en si mateix, encara que milions tinguin dificultats a comprendre que algú pugui no gaudir menjant un dolcíssim bescuit.

Amb la música, més o menys el mateix. No és millor, ni més interessant el Power Metal que el Death Metal (per molt que el primer tingui més comensals que el segon). Per a algú que gaudeix més del salat que del dolç, poder acostumar el paladar al segon sense renunciar al primer, no és possible fer-ho retirant-li el salat de la dieta i obligant-lo a menjar dolços. Com deia, amb la música passa igual. Pots ser més de Power que de Death com és el meu cas. Encara que hi ha algun disc de Death en la meva discoteca particular, aquests són testimonials en el seu conjunt i els posseeixo més per col·leccionisme que per una altra cosa. No obstant això, cada vegada trobo amb més freqüència restaurants que en el seu menú presenten Power amanit amb una mica de Death i.. sento que cada vegada m’hi acostumo més i fins i tot m’agrada.

Encara que aquesta manera de cuinar no és nova (ja ho practicaven a la fi dels ‘90 Children of Bodom i uns altres) sí que és cada vegada menys infreqüent o almenys aquesta sensació tinc jo. Sense anar més lluny, fa uns mesos vaig ressenyar, també per a aquest lloc web, l’últim disc dels valencians Cain’s Dinasty que estava trufat d’ingredients Death sobre una base de Power i que vaig degustar de grat. Doncs bé, amb el “Continuum Fracture” dels bascos Orion Child m’ha passat el mateix.

No ha passat per les meves oïdes la gastronomia anterior de Orion Child, composta per dos LPs previs i una maqueta inicial d’entrant, de manera que l’únic plat que he pogut degustar d’ells és aquest últim servit mitjançant On Fire Records fa uns pocs mesos. Sense comparació doncs per part meva, “Continuum Fracture” és presentat en un bonic digipack de tres cossos, amb fanfarrona portada d’Adolfo WB i dos (sí, dos) llibrets amb el conjunt de les lletres repartides entre tots dos.

El disc s’ambienta en un futur apocalíptic on la desesperança reina i la nostra espècie lluita per sobreviure. Sense entrar en l’anàlisi de les intros instrumentals presents al llarg del disc, el CD arrenca amb “The Arrival Gate”, potent cançó de Power Metal molt melòdica, com el conjunt del disc, on l’excel·lent veu de Víctor Hernández crida ja poderosament l’atenció, i on els primers guturals (que seran a càrrec conjuntament de Jones Calvo, guitarrista, i de Jon Koldo, teclista) ja tenen presència. L’actual formació de Orion Child es completa amb Santi Herrera a l’altra guitarra, José Alberto Arriola al baix i Jandro Camuña a la bateria.

Després de la carta de presentació de “The Arrival Gate”, arriba una de les meves preferides i de la qual han fet un magnífic videoclip, “Nuclear Horizons”. Des del meu punt de vista, la millor per a donar a conèixer el disc i de les quals entren amb major facilitat. “Sons Of The Sea”, és un, bàsicament, un mig temps amb una tornada molt èpica i un interessant treball al teclat que, dit sigui de pas, està present al llarg de tot el rodó. “The Hatred Of My Life” és una de les cançons més completes a nivell compositiu, que té a més unes quantes estrofes cantades en basc que m’han encantat com queden. Què tal una cançó sencera per al pròxim disc? Aquí deixo el suggeriment.

De la segona part de l’àlbum, vull destacar les que arriben finalitzant “Continuum Fracture”: “Fight Beyond The Bane” i “Wrath Of Obliti”. En ambdues trobem una base més Death de la potser predomina en el global del LP però amb tornades tremendament melòdiques i la combinació de les quals les converteix en unes altres de les meves favorites.

Sens dubte, “Continuum Fracture” és un excel·lent disc per a aquells els qui, no sent seguidors consumats del metal considerat extrem, gaudim amb la presència d’aquests ingredients, ben cuinats i servits, en el nostre menú de cap de setmana.

Un dels pocs peròs que li poso al disc és que, tal vegada, el fraseig en cantar sigui excessivament semblant en molts moments malgrat ser cançons diferents. Però, encara i així, aquest disc sona magníficament i està entre els que més m’han agradat dels que he ressenyat aquest 2019.

Hem punxat el Continuum Fracture dels Orion Child al programa #21 d’El Rock-Òdrom ràdio.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!