ROCK POR VALENCIA | Diumenge 15 Desembre 2024 | Nueva Cubierta (Leganés, Madrid)
Els festivals de Rock amb finalitats benèfiques han estat recurrents a la història. D’ençà els ’70 fins als nostres dies, el món de la cultura en general i del Rock en particular s’ha bolcat quan una catàstrofe, ja sigui natural o causada per l’home, ha posat una part de la població en un estat de necessitat. No cal anomenar exemples perquè a la memòria de tothom hi ha suficients casos per documentar les meves paraules.
La dana que va assolar gran part de la província de València i la part limítrofa d’Albacete és l’última de les grans catàstrofes que han assolat el nostre país, causant 225 morts i milers de persones damnificades que han perdut habitatges, negocis i tot tipus de béns materials. Tot això amb la deixadesa dels estaments públics que, superant tots els límits del vergonyós, porten des del primer dia utilitzant aquesta desgràcia com a arma llancívola contra l’adversari polític.
A l’altre costat de la balança, tots hem vist amb orgull com milers de voluntaris, gent del carrer, s’han bolcat en ajudar els afectats. Uns amb la seva exemplar presència i altres amb aportacions econòmiques. A aquestes iniciatives personals aviat s’han sumat col·lectius de tot àmbit amb el mateix interès solidari, amb la intenció de recaptar fons per als afectats. I, com sempre, l’univers de la cultura també s’ha bolcat en això.
El món de la música sempre ha estat, en aquest sentit, un dels més actius. A mitjans de novembre, l’escena del Pop va organitzar una sèrie de concerts amb destacats artistes de l’estil per recaptar fons en favor dels damnificats. Arribat desembre és el torn del Rock, que també s’ha unit per celebrar un festival benèfic amb el mateix objectiu, concretament donar la recaptació a la Federació de Societats Musicals de València i a la Plataforma “Adopta un Comerç”, els quals s’encarregaran de repartir els fons recaptats.
Gràcies a l’experiència i professionalitat d’Amadeus Global, amb Johan Cheka al capdavant, el festival es va organitzar en un temps rècord, comptant amb la participació desinteressada de grans grups del Rock nacional, així com la cessió gratuïta d’un gran espai com La Nueva Cubierta de Leganés. Des d’aquí vagi per endavant el meu agraïment a tots els implicats en aquest complex esdeveniment, sense l’esforç personal dels quals no hauria estat possible portar-lo a terme.
Des del moment en què aquesta iniciativa va arribar a les meves orelles, ho tenia clar. Havia de ser allà. Vaig comprar la meva entrada el primer dia i vaig apuntar amb il·lusió la data al calendari. No sóc molt amant dels festivals i la perspectiva d’estar 12 hores seguides en un d’ells m’espantava una mica, però la decisió estava clara. A més, em venia de gust explicar als lectors de The Sentinel les meves experiències, en una crònica que pretén deixar constància del que va succeir en un dia històric, sempre sota el meu punt de vista personal.
Acompanyat de bons amics, vaig arribar a La Nueva Cubierta abans que obrissin les portes. Ens vam posar dels primers a la cua i vam entrar al recinte a les 11:30 del matí, disposats a no perdre’ns res del que ens oferiria la llarga jornada. Ens vam col·locar a la graderia, just davant de l’escenari. I a esperar. La meva intenció era baixar a “la arena” durant els concerts i tornar amb els meus amics als intervals, cosa que vaig complir a mitges.
He de dir a favor de l’organització que la jornada va complir escrupolosament els horaris previstos, amb un temps mínim entre grup i grup, ajustant-se als petits contratemps que sempre succeeixen amb tants músics entrant i sortint de l’escenari. ¡Chapeau!
A les 12 del matí va començar l’esdeveniment amb Raquel Piqueras, del programa “El Pirata y su banda” de Rock FM, donant-nos la benvinguda i exercint de DJ (punxa-discs, que dèiem en els meus temps joves), omplint durant tot el dia amb la seva simpatia i bon rotllo tot el temps en què no hi havia grups tocant a l’escenari, així com presentant les bandes quan els tocava el torn d’actuar. He de dir que l’assistència de públic no va ser molt gran durant tota la jornada matinal (aproximadament un quart de l’aforament) per finalment aconseguir una afluència més gran durant la tarda, arribant a un bon nombre a partir de les 7, aproximadament.
A les 13:00, el primer artista a sortir a l’escenari va ser el gran MIGUEL RÍOS. Em va sorprendre que una llegenda com ell obrís el festival, potser el motiu fos animar el públic a acudir des del començament o que el seu concert, en format acústic, fos l’adequat per començar el dia. I és que Miguel Ríos ens va regalar un set acústic entranyable, acompanyat per les guitarres de José Nortes i Jorge Ruiz, a més de Gaby Pérez amb una lap steel guitar, un tipus de guitarra plana que es toca sobre les cames, lliscant una barra de metall o vidre sobre les cordes per produir el seu so, habitual al country i el blues.
Com no podia ser d’una altra manera, la seva intervenció va començar amb “Bienvenidos”, adaptant part de la lletra per recordar València. Va continuar amb “El blues del autobús”, “Generación límite” i una emocionant “Santa Lucía”, sempre corejats amb el públic que ja s’havia donat cita al gran recinte. Als intervals, Miguel Ríos es va adreçar al públic agraint l’esforç d’organitzadors i companys músics, entre els quals es va reconèixer el degà, per portar a terme aquest festival. Donat el poc temps disponible, vaig sentir que s’estenia massa en les parts parlades, però potser només fos la meva percepció personal.
Miguel Ríos va abandonar l’escenari i en menys de cinc minuts ja estaven BURNING disposats a fer-li el relleu. Era la primera vegada que veia la banda des que Johnny Cifuentes decidís refer-la completament fa pocs anys. Van començar amb “Qué hace una chica como tú en un sitio como este”, cantada a cor amb el públic. Al terme, Johnny va convidar a l’escenari a Miguel Ríos, que tornava a l’escenari per cantar conjuntament “Dieron las diez”, amb Miguel Ríos llegint la lletra en un mòbil. Tot i així, un moment entranyable. De nou amb Burning sols a l’escenari, van acabar el seu set amb “Esto es un atraco” i la inefable “Mueve tus caderas” amb la qual es van acomiadar.
Era el torn per a LUIS CRUZ Y LA FURGOBAND, en el que el gran guitarrista madrileny es presentava amb el seu projecte en solitari. Van començar la seva actuació amb dos dels seus millors temes, arrencant amb la frenètica “Mi guitarra y yo” a la qual va seguir “Silencio”. Malauradament, els problemes de so no van permetre gaudir d’una qualitat sonora adequada, cosa que es va repetir al llarg de bona part de la jornada. Després dels seus dos temes propis, Luis Cruz va convidar a l’escenari a Lele Laina. Donada la pertinença de tots dos músics als mítics Topo i que el bateria que els acompanyava era Jesús Sánchez Almodóvar “Almo”, actualment també a Topo, van disculpar l’absència de José Luis Jiménez al festival, ja que està rebent un tractament mèdic que li impedia acompanyar-los. Tot i la seva absència, vam poder gaudir de la sempre emocionant “Colores” i la imprescindible “Mis amigos dónde estarán”, amb la qual van tancar la seva participació.
Novament amb Raquel Piqueras com a mestra de cerimònies, el següent grup en actuar serien els històrics MEDITERRÁNEO, grup alacantí nascut als ’70 que he de reconèixer que no m’atrau massa. La seva barreja de Rock, Funk, Pop i Ska té fidels seguidors entre els quals no em trobo, així que vaig voler aprofitar per anar a menjar alguna cosa, atès que ja eren les 14:30 i el meu estómac reclamava atenció. Els meus amics van decidir sortir fora del recinte a buscar alguna cosa amb més qualitat que els entrepans i gossos calents que hi havia dins de la sala, però per una banda el meu interès en no perdre’m res i per l’altra l’al·licient que l’import de la menjar també aniria als afectats de la dana, em va fer decidir-me per quedar-me a la cua d’accés a l’estand proper a l’escenari. Darrere meu es va posar Luisma Hernández, baixista que més tard actuaria amb Obús. No el conec personalment i, a més, ell estava acompanyat de la seva família, així que em vaig limitar a dir-li que jo era qui tancava la fila en aquell moment.
Esperant el meu torn per menjar vaig veure el concert de Mediterráneo i, tot i valorar el seu talent i les seves ganes, vaig tornar a sentir que aquest grup no és per a mi. L’últim tema que van tocar va ser l’únic que jo reconeixia, anomenat “Número 1 en USA”, que va aconseguir notable èxit el 1980, quan jo era un tendre infant de només 14 anys.
Un cop al lloc de menjar, en veure els preus, vaig creure que trauria de la pobresa als afectats jo solet. Quina pantuflada. Em vaig emportar un entrepà de pernil normalet per 8 € i una ampolla d’aigua per 3 €, ja que em vaig negar a pagar 5 € per un got de plàstic amb un refresc omplert d’una ampolla de 2 litres. En fi, tot sigui per ajudar la causa.
Després de Mediterráneo hi havia una pausa de mitja hora en les actuacions, en la qual Raquel Piqueras va continuar posant música i parlant al públic amb la seva habitual simpatia, fins que van arribar les 13:30, moment d’un dels grups que més m’atreien del cartell.
Al meu parer, actualment DRY RIVER és un dels millors grups del panorama rock nacional, però en aquest festival els va costar demostrar-ho. Amb un so infame, aquests grandíssims músics no van poder fer-nos arribar el seu talent com en les ocasions en què els he pogut veure en concerts propis. A més, em va sorprendre negativament que els teclats, tan importants en aquest grup, anessin enregistrats en lloc de comptar amb la presència del seu teclista habitual, Martí Bellmunt. Desconec si ha estat una excepció o si serà permanent, cosa que no m’agradaria en absolut.
Malgrat tot, la banda va demostrar la seva vàlua: Ángel Belinchón és un gran cantant, amb bona veu i molta simpatia. El duet de guitarres és impressionant, amb Matias Orero i Guillermo Guerrero donant un clínic constant, i la base rítmica és una barbaritat, amb David Mascaró (baix) i Pedro Corral (bateria) a un gran nivell, com és habitual.
Com dic, tinc especial predilecció per aquest grup, així que vaig gaudir amb el seu set, compost per “Fundido a negro”, “Perder el norte” i “Camino”, encara que espero amb impaciència el seu pròxim concert a Madrid per treure’m els elements negatius de la seva participació en aquest festival.
Els següents en actuar varen ser LUJURIA. Em vaig situar a les primeres fileres per veure de prop la sortida de la banda, que sol ser garantia d’energia i passió pel Heavy Metal. I no em vaig pas equivocar, ja que després de la presentació de Raquel Piqueras el grup va arrencar amb ganes, sobretot amb l’aparició a l’escenari del seu vocalista, Óscar Sancho, enfitat amb un abric llarg de cuir ple de reblons, una gorra a l’estil Rob Halford i onejant una bandera. No es pot ser més heavy.
Lujuria tenen les seves virtuts i els seus defectes. Ho saben i maximitzen els seus punts forts fins al punt que gairebé no importa tota la resta. En força, passió i actitud no els guanya ningú. Van començar amb “Escuadrón 69” a la qual va seguir “No soy carne de cañón”, augmentant encara més la seva energia. Tanmateix, des de la meva posició amb prou feines escoltava la veu d’Óscar, llastada per la lamentable qualitat sonora que arribava a la meva posició. Desesperat pel mal so, vaig tornar al meu lloc a la graderia davant de l’escenari, descobrint que la qualitat sonora des d’allà era “menys dolenta”, així que en els grups següents ja no em vaig moure d’allà. Des de la graderia vaig escoltar “Joda a quien joda” i el final del seu set amb el seu himne “Corazón de Heavy Metal”.
Lujuria mai serà el meu grup preferit, però ningú encarna com ells l’actitud i la passió pel Metal.
El següent en actuar seria ARMANDO DE CASTRO BAND. El llegendari guitarrista faria doblet en aquesta jornada, ja que més tard sortiria en l’actuació de Barón Rojo. Sens dubte, Armando de Castro és un dels músics amb més prestigi de la història del Rock espanyol, s’ho ha guanyat en escriure algunes de les pàgines més brillants del nostre estil, però no aconsegueix enlairar-se en la seva faceta en solitari. Ho va intentar com a Armando Rock, després com a Black List i aquest últim intent com a Armando de Castro Band sembla que va pel mateix camí. Ni els temes l’acompanyen, ni la banda que porta crida l’atenció ni el mal so que va patir el va ajudar en absolut. El seu set va estar compost per alguns temes de les seves etapes en solitari com “No More”, “Juego de necios” o “Waiting For The Big Time”, amb una acollida del públic bastant freda. És una llàstima, perquè malgrat l’entusiasme amb què se li veu sobre l’escenari, el seu ben guanyat prestigi no es veu correspost pel que actualment ofereix al públic.
MEGARA era una de les bandes més joves del festival. El seu Metall Alternatiu no acabava d’encaixar amb la tònica general del dia, però van complir bé. Liderats per la seva vocalista Kenzy, les seves ganes d’agradar i la contundència de la seva proposta van captivar bona part del públic. A més, la seva energia a l’escenari era contagiosa, fent valer la seva joventut davant d’altres companys del festival bastant més veterans. La qualitat de so de què van disposar també va ser major, ajudant-nos a gaudir més del seu set amb temes com “Arcadia” i “Truco o trato”, destacant sobre tots aquell “11:11” que els va portar a l’última edició d’Eurovisió representant el petit país San Marino.
Arribava el torn d’OPERA MAGNA, la procedència valenciana dels quals feia la seva presència encara més necessària. El seu set va ser molt contundent, pur Power Metal Simfònic ple de força que li va costar obrir-se pas per un so que a mi em venia com una bola en la qual només sobresortia la veu de Jose Broseta en temes com “Historia” o “La herida”. Era la primera vegada que els veia en directe i, entre lo curta que va ser la seva actuació i que no els escoltava amb nitidesa, no em sento capaç de fer una valoració del que poden donar en directe. Això sí, em va agradar sobretot el tema amb el qual van acabar, “Heroica”, que dóna títol al seu últim disc i el que millor va sonar, amb diferència.
Tenia ganes de veure a JUDITH MATEO. Els seus concerts solen ser molt divertits i el fet de basar la seva proposta en el violí, a més de l’alegria contagiosa que desprèn a l’escenari, sol ser garantia de passar-ho bé. Judith va sortir a l’escenari amb el cantant Chuse Joven i amb dos guitarristes de luxe com Juanjo Melero, que repetiria més tard amb Rock con Ñ, i Guillermo Guerrero, que venia de fer el mateix amb Dry River. No vaig trigar a adonar-me que la banda no portava baixista ni bateria, tenint els seus instruments enregistrats. No m’agrada gens això, sento que és el contrari a l’esperit del Rock!
Tot i així, el seu set va ser alegre i divertit, com és habitual en ella, deixant-me amb bon regust de boca amb temes com “Fiesta Rock” i, sobretot, amb el final del seu concert amb les versions de “Highway To Hell” i “The Trooper”.
Després del comiat de Judith Mateo hi va haver un moment de reconeixement cap a El Pirata, present en tot el festival però que va participar menys del que jo esperava. Raquel Piqueras el va presentar com el gran comunicador que és (a més del seu cap), i Juan Pablo Ordúñez es va donar un merescut bany de masses, posant algunes cançons entre les quals no podia faltar aquell “Fox On The Run” que va ser sintonia de La Emisión Pirata durant tants anys.
El festival va continuar amb LEO JIMÉNEZ, que va tenir evidents problemes amb el so. Va començar el seu set amb “Grande”, però des de la meva posició l’únic que s’escoltava decentment era la caixa de la bateria i la veu. La resta era una bola inintel·ligible que va millorar una mica amb “Volar” i que amb prou feines va arribar a un nivell mitjà decent al final del seu breu concert, retallat en una cançó per complir amb l’horari. Per al final va deixar una bona versió de “Es por ti” (Cómplices). Poc puc opinar de la seva banda, llastrada pel so, però Leo Jiménez sí va deixar constància de la seva veu poderosa i la seva bona energia.
I amb ÑU hi hagué el miracle. Després de patir amb el so durant tot el dia, José Carlos Molina i la seva banda van sortir a l’escenari amb una qualitat de so excel·lent. Potser no de matrícula, però sí notable alt. Tots els instruments al seu lloc, especialment la guitarra de Manolo Arias i la bateria d’Óscar Pérez, brillants tots dos. Per fi podíem escoltar els instruments amb nitidesa!
I és clar, quan a un grup com Ñu li dones els mitjans… es converteixen en els reis del Festival. O un d’ells, almenys. Amb un repertori que va consistir en “No hay ningún loco”, “El tren”, “El flautista” i “Ella”, que va entrar pels pèls dins del límit de temps, el grup de José Carlos Molina ens va fer gaudir moltíssim.
Arribava el torn de BARÓN ROJO. Un dels grups de la meva vida i per això em dol veure’ls en hores tan baixes. No se’ls pot retreure les ganes d’agradar i l’interès per complaure a la parròquia, però la impressió que donen és que la seva proposta està esgotada. Van començar amb “Concierto para ellos”, dedicant el concert als afectats a València, cosa que els honora. Després, intentant estirar el temps assignat tot el possible, van enllaçar sense solució de continuïtat “Cuerdas de acero”, “Con botas sucias” i “Resistiré”, una bona representació dels seus clàssics més imperibles. Com he comentat en el meu paràgraf dedicat a Armando de Castro, tant ell com el seu germà Carlos tenen el respecte inesborrable que els confereix la seva història, però la tossuda realitat ens mostra que els seus bons temps queden ja molt lluny.
Asfalto va dir adeu de forma definitiva fa un any i mig, però JULIO CASTEJÓN es va encarregar que no faltessin les seves cançons al festival. Acompanyat de Pablo Ruiz al baix i Paul Castejón a la guitarra i flauta (membres de l’última formació d’Asfalto), Carlos Parra als teclats (antic membre de la banda) i dos músics que l’acompanyen ara en la seva carrera en solitari (Paul Gómez a la guitarra i Luis Oeo a la bateria), van començar el seu set amb “Crónica de un tiempo raro”. Afortunadament, vam tornar a tenir un so de qualitat, cosa que va ajudar a gaudir d’aquestes cançons. La gran acollida de “Más que una intención” es va disparar quan, després d’una intro de flauta a càrrec de Paul Castejón, “Días de escuela” es va apoderar de tot el públic, arribant a l’èxtasi quan van aparèixer a l’escenari Johan Cheka (Rock con Ñ) i Ángel Belinchón (Dry River) per cantar juntament amb Julio aquest històric tema.
El festival s’acostava al final, però encara quedaven dues bales molt importants a la recambra. La primera no va ser una bala, sinó un OBÚS. I no només pel nom del grup de Fortu i Paco Laguna, sinó perquè la seva actuació va ser descomunal. Amb un so bo i contundent, el mini-concert que van donar va estar entre el millor del dia. Van començar amb “Que te jodan” i “Dinero, dinero”, allargada per connectar encara més amb el públic, a més d’incloure a la seva part intermèdia alguns retalls de “Land of 1.000 Dances”. Van tancar el seu set amb “Vamos muy bien”, deixant-nos a tots més que satisfets.
El punt final el va posar ROCK CON Ñ, el grup format per Johan Cheka (Cráneo), Juanjo Melero (Sangre Azul), Luis Cruz (Topo), Carlos Guardado (Cráneo, Burning), Nacho de Lucas (Asfalto) i Kacho Casal (Topo, Burning), el repertori dels quals consta d’algunes de les millors cançons de la història del Rock nacional. Van començar el seu set amb “Reina de la noche”, i després de la primera estrofa va sortir a l’escenari Pablo Perea (La Trampa) com una tromba, cantant amb la seva poderosa veu i la seva presència escènica aquest clàssic de Miguel Ríos.
De tornada amb Johan Cheka com a cantant principal, va presentar a Juanjo Melero per donar pas a un dels temes de Sangre Azul, concretament “Dueño y señor”, que tots vam cantar amb passió. Després, Johan va comentar que a l’altre costat de l’escenari hi havia dos membres de Topo (un actual i un altre passat) com Luis Cruz i Kacho Casal, aprofitant per tocar un dels seus temes clàssics com és “Vallecas 1996”. I com sempre, els dos solos de guitarra que inclouen en aquest tema ens van deixar bocabadats.
Per finalitzar la seva participació, Eduardo Pinilla es va unir al grup, recordant els 30 anys que, juntament amb els també presents Carlos Guardado i Kacho Casal, havien passat a Burning. Tancant el cercle del dia, van tocar un dels temes que havia sonat al principi del festival, “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este?”, que va sonar de bogeria.
El festival arribava a la seva fi, però encara quedava una festa de comiat que seria inoblidable, amb el “Sábado a la noche” de Moris en què es van unir a Rock con Ñ alguns dels músics que havien participat al llarg del dia: Eduardo Pinilla, Armando de Castro, Fortu, Julio Castejón, Pablo Perea, Óscar Sancho, Ángel Belinchón i Chuse Joven, en una imatge de germanor i camaraderia que mai no hauria de faltar. I malgrat els lògics desajustos de tenir tanta gent a l’escenari, va sonar molt divertit i també hi vam participar tots els presents entre el públic.
Després del comiat amb tots els músics a l’escenari no hi va haver temps per a més, ja que la seguretat del recinte ens va fer fora amb presses. Me’n vaig anar cansat després de 12 hores seguides de festival, però amb la sensació d’haver assistit a un dia històric. Cert que no va ser perfecte, ja que esperava més afluència de públic i, sens dubte, el so que vam haver de suportar durant bona part del dia no va ser digne de la qualitat dels grups que actuaven. Però, d’altra banda, la sensació d’haver aportat un granet de sorra a favor dels afectats per la dana a València em donava una sensació de pau.
Tant de bo no hi hagi necessitat de repetir un festival solidari perquè no es torni a produir una desgràcia similar. Però, si es donés el cas, hi seré de nou. Promès.
Text: Santi Fernández “Shan Tee”
Fotos: Santi Fernández “Shan Tee” i Manolo Sonseca
Santi Fernández "Shan Tee"
Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel
0 Comentaris