Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: Juny 2018 // Segell: The Borderline Music

El disc que es ressenya avui representa el debut discogràfic dels granadins Rockgrama, grup que, malgrat estrenar-se discogràficament amb aquest “Hecatónquiros”, està format per veterans de l’escena andalusa que han passat per grups com Freebyrds, La Resistencia i uns altres que no situaríem directament en el rock, com ara Al-Dar, Funkdación o La Blues Band de Granada. Els seus músics tenen trajectòries discogràfiques que, en molts casos, es remunten a principis dels ’80, així que, amb aquests antecedents, podem preveure que el que trobarem en aquest EP de 6 cançons de hard rock, beurà d’influències recollides fa més de 30 anys.

No per això s’ha de caure en el parany de, per molt pressuposar, creure que no hi haurà aportacions del que s’ha anat fent en el segle que avui vivim. No va ser fins que vaig posar el CD en el reproductor que vaig poder confirmar o desmentir aquesta influència. I bé? Doncs es desmenteix. Hecatónquiros està ple de cançons del segle XX editades en el XXI.

Si ets dels quals gaudeixen del hard rock dels ’70 i ’80 sense modernitats, Rockgrama té moltes possibilitats d’agradar-te. Si, en canvi, t’interessen i atreuen sonoritats i composicions més contemporànies, és possible que aquest “Hecatónquiros” et sembli haver-lo escoltat ja moltes vegades abans. Jo haig de dir-vos que l’he gaudit. No m’ha tornat boig, ni he tingut la sensació d’estar descobrint res especialment nou, ni té elements cridaners. Té bones cançons i amb això en tinc prou.

Per a donar-vos un parell de referències (que sempre seran parcials i escasses) jo he percebut sonoritats que em recordaven els Whitesnake dels inicis (sobretot en el 5è tema, “Todo es un cuento”) i, encara més, els madrilenys Asfalto més rockers en el conjunt de l’EP encara que, és clar, cadascú potser percebrà fonts diferents d’entre les que reguen la música de Rockgrama.

És una llàstima que en el senzill llibret que acompanya al CD no vinguin les lletres de les cançons. Suposo que raons d’espai (és a dir, de pressupost) hauran determinat la no inclusió d’aquestes. Encara i així, el so i la bona vocalització de Juanma Leiva permeten seguir sense dificultat la història de cadascuna de les cançons. Fonamentalment, trobem aquí lletres contestatàries, de crítica social, on es toquen temes com la guerra, els refugiats, el maltractament o la indecència política. Temes per desgràcia atemporals, ja que la desigualtat, els interessos espuris i la disbauxa general segueixen tan vigents avui com ahir.

M’ha cridat l’atenció (i no positivament) un aspecte del so que, probablement, em quedaré amb la curiositat de resoldre. El EP es tanca amb “Cielo de sangre y fuego”, la cançó més cañera del CD, en la qual he sospitat que no es va gravar (o va mescalr-se, o va masteritzar-se) de la mateixa manera que la resta, ja que el resultat m’arriba més embullat, més brut… potser sigui només una sensació personal i errònia, però aquí ho deixo. Ho destaco perquè, entre altres coses, el treball realitzat en els Starline Studios de Granada està, sota el meu punt de vista, molt bé, i és per això que em grinyola aquest aspecte del so en l’última cançó. Una llàstima, perquè “Cielo de sangre y fuego” podria haver estat la meva preferida del EP. Aquest honor se’l queda el segon tall, “No en mi nombre”, cançó crítica amb aquells que s’atorguen la potestat de matar per un “bé superior” i que tant de mal fan a la convivència.

Aquest EP debut de Rockgrama és, en conclusió, un conjunt de 6 cançons de hard rock ben tocades, amb lletres interessants, però que difícilment cridarà molt l’atenció fora dels seus cercles més pròxims. Això no és impediment per a poder felicitar-se per la bona estona que et fan passar els seus 29 minuts de música. Potser, si aquestes cançons haguessin sortit fa 35 anys, avui Rockgrama seria un grup de referència dins del hard rock espanyol.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!