SANTI LEAL Barcelona Concert // Data de sortida: 15 Febrer 2022 // Edita: Superictus Music

Introducció i context:

En Santi Leal és productor, cantant i músic multi instrumentista, tot i que la seva faceta més coneguda és la de guitarrista. Ha format part de nombroses bandes de l’escena catalana. Per esmentar-ne només algunes, els Blutaxt als anys vuitanta, Hangar 18 o La Era De Ophiucus als noranta, i Pyramid, 11 Bis o Proyecto Zeus en aquest segle XXI.

A més, com qualsevol músic que vol donar tota la volada possible a la seva creativitat, ha tret dos treballs d’estudi sota el seu nom. El primer, Sin Rencor l’any 2013 i el 2018 el segon, Aquelarre Químico.

Recentment ha editat aquest Barcelona Concert que ressenyo avui, un directe enregistrat el juny del 2019 a l’espai de Calàbria 66 de Barcelona i del qual en Santi ha tingut la amabilitat de fer-me’n arribar una còpia en CD per correu postal, després d’haver-nos conegut durant la presentació a La Deskomunal de Barcelona del documental Ellas Son Eléctricas del Paco Manjón i el Leo Cebrián. Esdeveniment que vaig tenir el plaer de co-presentar amb l’Eva Benito fa un parell de mesos.

Tot escoltant el disc de Santi Leal, Barcelona Concert.

Per a aquest concert de presentació d’Aquelarre Quimico, en Santi Leal es va acompanyar de l’Eric Rovira a la bateria, en Dani Soto al baix i la Judit K. a l’altra guitarra i el teclat, a més de les tasques d’acompanyament vocal de tots ells en una nit (no tinc idea de quina hora era però aquestes coses sempre me les imagino en horaris vespertins) on, malgrat hi ha alguna ullada a Sin Rencor, vuit de les deu cançons recollides al disc pertanyen al seu darrer treball d’estudi.

En Santi no es talla un pèl amb les lletres de les seves cançons i això em mola perquè et permet veure una mica la personalitat de la gent, no només pel que s’hi diu; també per la manera. Guerra Santa (que obre el CD), Sangre Y Arena o Serpiente Tóxica (una de les meves preferides) no passen de puntetes sobre els temes que tracta.

M’ha arribat força La Ley De La Gravedad, un retrat encertat sobre la inevitabilitat del destí i que m’ha fet recordar aquella sensació de sang glaçada de quan, en despenjar el telèfon, reps una notícia de les que mai ningú vol rebre.

A destacar també El Bruixot, un retrat punyent entorn d’aquell conte de fades que es va demostrar, de moment, impossible en aquesta “democracia plena” que és el Reino de España. El bruixot, bé podria ser el Rei, el president del Gobierno, els espies del CNI, les clavegueres policials i mediàtiques o els talps que tenim a Catalunya. Tots ells amb la màxima de “antes roja que rota” ben apresa. Aquella mena de gent a la que li esgarrifa qualsevol mostra identitària del que som, catalans. La cançó va per aquí. Però també podrien ser aquells bruixots nostres (o mags, o venedors d’il·lusions) que van engegar una fugida endavant encapçalada per un bruixot que va fer creure a milions de catalans que el seu legítim desig d’emancipació era plausible de la manera en què es va fer. I no. Això no és ni el Regne Unit ni el Canadà i, si cal fer una revolució que impliqui inevitablement trencar l’ordre establert, cal que aquesta revolució estigui recolzada per una immensa majoria per a que tingui possibilitats de vèncer. Cap revolució al món ha reeixit amb el 51%. Mai. I aquí ho deixo, que aquest web no és el lloc i me’n vaig de la ressenya.

Això sí, El Bruixot és (crec) l’única cançó en català de tota la trajectòria musical d’en Santi Leal. Des d’questes línies l’engresco a fer-ne alguna més en aquest idioma que sona tan bé en la seva veu.

En conclusió:

Aquest disc en directe del Santi Leal, Barcelona Concert, s’escolta amb grat i la música sona de collons. He trobat a faltar més caliu de directe, amb el músic adreçant-se al públic parlant de les cançons, per exemple. Barcelona Concert és una mica, només una mica, com un disc d’estudi enregistrat en directe. Res a veure amb ¿Hay alguien ahí? de Los Suaves o ¡Únete al escuadrón! de Lujuria, dos dels meus directes preferits del rock espanyol, on el paper del públic esdevé clau i la interacció amb els músics queda reflectida de tal manera que, en escoltar-lo, gairebé t’hi transportes.

En Santi Leal vindrà aviat a la ràdio a parlar d’aquest Barcelona Concert. Parlarem d’aquest àlbum en directe plenament recomanable per part de qui us escriu aquesta ressenya, de les seves lletres, la seva música, les seves bandes i, al capdavall, de la seva trajectòria i el seu magnífic art.

Una ressenya de César Rojas. La fotografia és de Ferran Descàrrega.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà al web The Sentinel

Aquí tens totes les ressenyes publicades a El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram, YouTube i Twitter!