Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Any de sortida: 2017 // Segell: Rock CD Records

I com encaro aquesta ressenya? començo per allò? què tal si arrenco comentant allò de que les comparacions són odioses? Encara que començar així potser fa l’efecte de que… I què tal un començament en el qual… què?

No us ho creureu (o potser sí, o què més us dóna) però recarai amb això de la síndrome de la pàgina en blanc amb aquesta ressenya!. Així que millor primer us poso en context i després em llanço.

Quan vaig rebre aquest “Cuatro Almas” em vaig alegrar. El disc anterior de Santos, “Tres Almas”, va ser dels que més vaig gaudir ressenyant (i escoltant) per durant 2016. Amb el nou CD a les meves mans, vaig mirar per pura inèrcia el llistat de cançons de la contraportada i… “hòsties, són les mateixes cançons que a “Tres Almas” però amb 3 temes més… Serà una reedició amb extres? Però llavors, per què li canvien el títol i li posen una nova portada?”.

Em vaig quedar descol·locat. Així que abans de llevar-li el precinte, per si de cas vaig demanar al cap de The Sentinel (que era qui m’havia fet arribar el CD) si, d’alguna manera, podia aclarir-me la malifeta. El mateix Carlos Santos va donar una resposta clarificadora que, sense el seu permís, copio i enganxo aquí: “Tres Almas va ser el primer àlbum de la banda, però quan es va gravar la Juddy encara no era la nostra cantant oficial, i ens van ajudar diversos vocalistes amics. Quan la Juddy es va quedar en el grup i comencem a sonar com a tal, pensem que era una cosa injusta no oferir a la gent com sona avui dia la banda i va ser per això que la Juddy va regravar el disc sencer. Per a oferir alguna cosa més vàrem gravar 3 cançons extres i vam fer una nova portada. Diguem que Cuatro Almas és la continuació del primer disc, entre cometes.”

Ah, val! Era això! Hum… interessant. Els qui hàgiu llegit la meva ressenya de “Tres Almas”, potser recordeu que feia referència al fet que Juddy, malgrat ser la cantant del grup i aparèixer així en els crèdits, només participava en dos dels temes, tenint el disc en el seu conjunt, per tant, una variada representació de col·laboradors en les veus a més d’altres instruments.

És veritat que em vaig quedar amb el cuquet de saber què més podria aportar la Juddy quan Santos traguessin nou disc (quan fos) encara que també és cert que a mi, com a “escoltador”, me la bufa qui canti, toqui el baix o les castanyoles, sobretot si no tinc cap vincle afectiu amb el susdit, donat que el que jo vull és passar-m’ho bé. No sé si m’explico. Però també entenc perfectament que el grup vulgui donar a conèixer com sonen les seves cançons amb la Juddy consolidada en les tasques vocals, per justícia i perquè (i això em sembla el més important) la veu d’aquesta noia cal aprofitar-la.

Ara bé, Santos com a grup ha de tenir clar (i suposo que ho té) que una operació com aquesta té els seus riscos. Els qui coneguin les cançons en la seva versió “Tres Almas” faran comparacions, i encara que les comparacions no necessàriament són odioses sí que són inevitables, i en una comparació de dos, de quina t’agrada més, sempre n’hi ha una que surt perdent… i això no sempre és just.

Quan Barón Rojo va regravar “Resistiré” amb Carlos de Castro a la veu per a aquell ja llunyà “Cueste lo que cueste” de 1999, van assumir un risc. Van guanyar o van perdre? Potser ni l’un ni l’altre. O potser sí. El públic és sobirà i és qui decideix. Com a l’anunci del detergent, cerques, compares i tries el que més t’agradi.

I a mi, què m’ha semblat? Ja hi vaig:

Cal dir que a “Cuatro Almas” la presència de la Juddy en la veu de totes les cançons no és l’única novetat que es trobarà qui adquireixi el disc. Les guitarres tenen molta més presència, més cos, en detriment (potser) de la bateria que, reescoltant aquests dies “Tres Almas” de nou, pot ser que tingués llavors una presència excessiva però, ho veieu? a aquesta conclusió només he pogut arribar per comparació entre els dos discos, que és el que us deia abans.

Quin so, en el seu conjunt, m’agrada més? En el seu moment em va agradar el so de “Tres Almas” però, després de diverses escoltes, crec que em quedo amb com sona “Cuatro Almas”. Em sona més compensat i més cañero en general, més potent, més heavy (encara que això no ho faci necessàriament millor) i sense aquesta saturació d’alguns discos molt power metal que provoca mal de cap. M’agrada molt, la veritat. Però… com s’acobla la veu de Juddy a aquest tractament més cañero que es dóna a les cançons a “Cuatro Almas”? Ah, amic, aquesta és una de les claus de l’assumpte. Crec (o intueixo, o percebo) que Juddy se sent més còmoda en els registres més propers al rock que al heavy. I perdoneu-me si em faig pesat amb tantes referències a la Juddy però crec que aquesta ressenya ha de girar entorn d’això, ja que la seva participació ha estat la raó de ser de “Cuatro Almas”.

Un exemple d’això és “Tiempos Duros”. Una de les cançons més canyeres i que ja vaig destacar en la meva ressenya anterior de “Tres Almas”. Aquí, en Jaime García (que és qui posava la veu) iniciava la seva participació amb un crit (que no agut) característic de tants inicis de cançons dins del heavy metal que m’encanta i que, en aquesta ocasió, la Juddy no fica. Per què? Això només podria saber-ho si li ho preguntés a ella directament i, com no he tingut oportunitat, opino per intuïció. I la meva intuïció em diu que no fot el crit perquè, senzillament, no li surt de dins. A mi m’encantaria, però no el fica.

En el fons (i gustos personals sobre els crits a part) això està bé perquè gairebé no hi ha res millor que algú que toca el seu instrument amb l’ànima i es nota (intueixo, vaja) que la Juddy canta amb el cor, i per això es llueix en diversos moments del disc.

Jo egoistament l’animo que arrisqui una miqueta més, surti de la seva zona de confort i faci un pas més enllà. Crec que el millor del canti de Juddy encara està per arribar i això només poden ser bones notícies.

En finalitzar “Cuatro Almas” és quan arriba el realment nou d’aquest disc. Són tres cançons (2 + 1 versió) que no apareixien en el llarg anterior. Són “El destino no está escrito”, “Sueños rotos” i una versió del “Move Over” de Janis Joplin. Em quedo amb la primera i aquesta darrera, on la Juddy ens fa una clara demostració del que és capaç. Magnífica. Ole tu. Aposto que va ser ella mateixa qui va triar aquest tema i es nota que gaudeix en cantar-lo.

Abans d’acabar, una última opinió. Jo (jo, eh, que no sóc ningú) m’hauria esperat més abans de treure aquest disc. En comptes de regravar “Tres Almas” que, al cap i a la fi no fa tant que va sortir, i incloure 3 cançons noves com a extra, potser ho hagués fet a l’inrevés. És a dir, esperar uns mesos més fins a tenir suficients cançons com per a treure un disc complet i afegir, d’extra com a regal, un parell o tres de les cançons de “Tres Almas” regravades amb la veu de la Juddy. Però com sempre dic, cadascú fa amb el seu grup el que li dóna la gana i si Santos ha decidit que aquest era el moment adequat, segur que les seves fonamentades raons tenen.

Jo, a esperar el següent disc. Amb ganes!.

Llegeix la ressenya de l’anterior disc de Santos, Tres Almas.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!