Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 15 Setembre 2018 // Segell: The Borderline Music

Buf… Difícil. Si hi ha res que em faci por a l’hora d’encarar un disc a ressenyar, molt més que que no m’agradi (que és quelcom que no m’espanta, encara que òbviament prefereixo gaudir-lo enormement) el que temo és tenir la sensació de no entendre’l. Hi ha propostes de cavall, sota i rei, amb poc risc o experimentació, que segueixen uns cànons més o menys preestablerts i que representen unes obres predictibles segons els marcs que l’experiència ha anat dibuixant sobre la mentalitat de cadascun. És com els trets culturals d’una societat: Hi ha hàbits culturals que a ulls de la nostra societat són perfectament assumibles i practicats que, no obstant això, poden resultar xocants per a cultures alienes a la nostra.

Aquestes pràctiques no són necessàriament millors o pitjors que les pròpies, tot depèn del cristall amb què es miri. Això és, la cultura heretada en la qual ens desenvolupem des de la infància i la que adquirim al llarg de la nostra existència, donant lloc a una escala de valors pròpia, on el que és bo o dolent, correcte o incorrecte, admissible o no, es va desenvolupant al llarg de la vida i canviant constantment, normalment de manera tan subtil que ni tan sols ens n’adonem. És només quan tirem la vista enrere quan ens adonem que “no som els mateixos” avui que fa vint anys i que, per tant, en vint anys més, el cristall amb què interpretem la nostra realitat i procurem acomodar-nos a ella, haurà incorporat nous matisos.

Amb la música, culturalment, succeeix el mateix. Músiques que fa vint anys podien agradar-me a causa de l’acumulació d’experiències viscudes fins a aquest moment, no tenen per què produir-me les mateixes sensacions avui. El mateix succeeix al revés quan escolto amb les oïdes d’avui coses que gaudeixo enormement i que sé que fa deu, vint o trenta anys, m’haurien semblat avorrides, “dolentes” o incomprensibles. Aquestes expressions culturals, d’avui o de fa dècades, no han canviat, aquí estan gravades per a qui vulgui escoltar-les. Qui ha anat canviant una mica dia a dia sóc jo. Per tant, el disc X que conté una música Y, no és millor o pitjor avui que ahir, sinó que el meu cristall ha anat posant i treient matisos.

El mateix ha d’haver passat amb els components de Svuco. Desconec l’edat i la trajectòria vital i musical (cultural) dels seus membres, però sent aquest el seu primer LP (després de dos EP anteriors), estic pràcticament segur que vint anys enrere no haurien signat un disc amb les característiques musicals que té “El gran mito de SanSaru”. La seva evolució musical solament la coneixen ells però és, sens dubte, el seu afany d’experimentar i descobrir el que els porta a compondre un disc amb aquestes característiques.

I és que aquest disc és un experiment, almenys des de la meva experiència. Veia l’altre dia un reportatge sobre el genial jugador d’escacs estatunidenc Bobby Fischer qui, a més de ser una icona “yankee” per les seves partides contra els soviètics en plena Guerra Freda, va revolucionar l’esport dels escacs per la seva concepció mateixa del joc, amb el seu estil aparentment anàrquic i caòtic que va revolucionar aquest mil·lenari joc. Malgrat la seva descomunal destresa, en aquells temps va rebre crítiques de part d’alguns puristes que consideraven que allò “no era jugar als escacs” però, al cap i a la fi, era un geni i així ho va demostrar guanyant sobre el tauler. Avui, encara que no hi ha unanimitat, molts h consideren el millor jugador d’escacs de tots els temps o, almenys, de la segona meitat del segle XX. Per als qui criticaven a Fischer, des de la perspectiva del temps, podem afirmar que el seu procedir va provocar un xoc cultural en els escacs que molts no van saber apreciar, però avui, i més enllà dels gustos personals i estilístics que qualsevol afeccionat als escacs pugui tenir, ningú dubta de l’enorme talent que va atresorar Fischer i del revolucionari que va ser en el seu moment.

Seguint amb el paral·lelisme, potser jo encara no estigui preparat per a saber veure si Svuco, a més de donar unes quantes voltes de rosca al concepte Rock, són uns genis que han parit una meravella que el temps sabrà valorar o (i no és pas un desig) una mediocre palla mental. Us convido a que ho escolteu, amb les oïdes obertes i la ment buidada. Prepareu-vos per a un viatge a sonoritats molt pesades, amb greus omnipresents, fonamentalment instrumental i que, el pitjor que us pot passar, és que us deixi indiferent. No ha estat el meu cas. El meu ha estat més aviat el “descol·loqui”. Tal vegada sapigueu trobar genialitats que jo no he sabut veure. Potser, insisteixo, perquè el meu moment és un altre.

Guardaré “El gran mito de SanSaru” a la meva discoteca i qui sap si, en cas de recuperar aquest CD dins d’un any, deu o vint, els matisos que s’hagin anat afegint a les meves “ulleres d’escoltar música” em donen aquesta sensació de regal i de tenir un tresor a la meva col·lecció de discos.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!