Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 15 Maig 2017 // Segell: Autoeditat

Deixeu-me que comenci aquesta ressenya llançant unes preguntes: Quina és la millor manera d’escoltar un disc? En quina mesura el mitjà que s’utilitzi per a reproduir-lo determina quant es gaudirà de la seva música? Qui grava el disc ha de tenir en compte aquests factors? De quina manera?

El concepte “maqueta” s’ha anat diluint amb el pas dels anys, ja que els avanços en tecnologia digital han permès que qualsevol pugui tenir, com qui diu, un estudi d’enregistrament a l’ordinador de casa o, almenys, abaratir molt significativament els costos de producció d’un enregistrament, aprimant cada vegada més, fins a desaparèixer, la línia que separa el concepte maqueta del concepte disc.

Això en quant a la manera de generar música gravada però i pel que fa a la manera d’escoltar-la? Sens dubte això ha canviat completament també. No sols pel ja llunyà trànsit del suport analògic al digital, sinó, sobretot, per l’evolució en la manera d’escoltar la música en digital.

Llunyíssim queden ja els temps en què la manera d’escoltar música digital era introduir un CD a la cadena de música i escoltar les melodies des dels dos grans altaveus estèreo a l’habitació o el menjador de casa. L’aparició dels mp3, streamings o similars ha convertit l’escoltar música en alguna cosa molt més arcade, cada vegada menys gent es posa a “escoltar un disc”. Sentir cançons soltes, amb els auriculars del telèfon mòbil, o des d’una memòria externa, ben comprimides “perquè en càpiguen més” o de fons des de plataformes en línia, han donat a volta com a un mitjó a la manera i la cultura d’escoltar música. Fins i tot, en el ressorgir del vinil, hi ha masteritzacions vergonyoses que no són més que un bolcat de l’enregistrament digital tremendament comprimit i pensat per a ser escoltat des del pc.

Doncs bé, de qui és la culpa? És més, que potser hi ha culpables? I encara més és que potser està malament que els temps, usos i costums canviïn? Segurament no. Però els que agradem d’asseure’ns a escoltar “en condicions” un disc trobem a faltar que no se’ns tingui en compte a l’hora de gravar un disc.

Doncs bé, en l’enregistrament objecte d’aquesta ressenya, el disc (o maqueta) d’Ultra Infierno titulat “Atroz”, emmalalteix d’aquestes característiques. Per què? Ara ho dic. Quan vaig rebre el CD-R i el vaig posar en l’equip de música (d’aquests de tota la vida però amb opció multicanal) vaig pensar, “sonen fortes, tenen canya, se’ls nota actitud… però no acabo d’entendre el que diuen ni les veus ni les guitarres”. A veure, no és que no s’entengués res, ni molt menys, les lletres podien seguir-se més o menys d’oïda (el disc no inclou les lletres de les cançons) però notava alguna cosa estranya. La raó, senyors, no és que el disc estigui mal gravat, que no ho està, és que no està pensat per a ser escoltat a la “manera tradicional”. M’explico:

Mosquejat per aquest “no sé què” vaig posar el CD-R en el meu PC portàtil, amb els seus altaveus de merda integrats i… màgia! so cristal·lí o, per a no exagerar, molt més clar. Podria dir-se que millor? La veritat, no ho sé. Tornaria a referir-me al fet que tot depèn de per a quin, qui o quan s’ha gravat aquesta música. Tinc la sensació que els Ultra Infierno (o el seu productor) han gravat les cançons pensat que la immensa majoria de la gent es descarregarà els seus temes des del seu Bandcamp i sentiran aquest “Atroz” amb els auriculars des del mòbil i no han pensat tant (o res) en els qui tenim el costum de comprar-nos discos físics i asseure’ns a escoltar-los.

Anem a les cançons en si. Ultra Infierno m’han agradat bastant en aquest debut “Atroz”. Ja indiquen en la seva fulla promo que han parit la seva música amb influències d’Accept, Motörhead i WASP i la veritat és que tenen tota la raó. Sobretot dels alemanys i sobretot per la manera de cantar de’n Chacal qui, si cantés en anglès, perfectament podria passar per l’Udo en alguns trams del CD.

La primera cançó, titulada com el grup, és on potser la influència dels Accept és més evident. Les lletres d’Ultra Infierno són disbauxades, sagnants, violentes i de cagar-se en tot el que es belluga i/o molesta, però sempre des d’un punt teatral que et permet prendre cert distanciament i saber que no hi ha 4 paios pels carrers de Barcelona a punt d’esquarterar a algú. “Muerte Natural” ha estat una de les cançons que més m’han agradat del CD i que, és tan matussera, que m’ha recordat als punks saragossans Animales Muertos que van treure un ja mític disc allà pel ‘95 o ‘96.

Totes les cançons són cops de puny. No espereu a “Atroz” cap mena de contemplacions; cançons curtes (al voltant de 3 minuts) i directes a la boca de l’estómac. Una bufetada després d’una altra fins al final amb altres bons moments com a “Holocausto” o “Prutefacto”.

Si Ultra Infierno són capaços de portar a l’escenari l’actitud que se’ls pressuposa en escoltar aquest debut, els seus concerts poden ser tota una experiència aterridorament interessant. Si m’assabento d’alguna actuació és molt possible que la curiositat em porti a prendre la decisió d’acostar-me a veure’ls. Espero sortir-ne viu!

Hem punxat aquest Atroz dels Ultra Infierno al programa #54 d’El Rock-Òdrom

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!