Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 3 Març 2018 // Segell: Autoeditat

Fent un petit homenatge a aquella pel·lícula, això de ressenyar discos és com una caixa de bombons: mai saps què és el que sonarà fins que pressiones el botó de reproducció. A la caixa de bombons, tots són (o això sembla) fonamentalment de xocolata, però el fabricant procura que l’assortiment de sabors i sensacions sigui variat, sorprenent i sorprenent. Qui hagi agafat un bombó a l’atzar en qualsevol assortiment, s’haurà trobat des de bombons el sabor dels quals agrada però sense fer saltar espurnes, passant per aquells que barregen el previsible amb una sorpresa en el seu cor, fins aquells que no hi ha hagut més remei que escopir.

En el temps que porto com a col·laborador de The Sentinel, entre les desenes de CDs que han passat pel meu escrutini, he escoltat de tot: des d’aquells que sonant al que més o menys esperava, després m’agradaven o no, passant per discos que d’entrada em feien arrufar el nas però, finalment, celebrava que passessin a formar part de la meva col·lecció, fins uns altres que no he sabut ni per on encarar-los. En el cas que ens ocupa, el primer LP dels barcelonins Whiskey Lies, titulat “Against the odds”, vaig tenir la impressió que el que contenia aquest bombó m’anava a agradar de principi a fi.

Després de dos EP anteriors, l’homònim de 2014 i “Another Round” de 2015, en aquest 2018 que finalitza en unes setmanes tenim un àlbum que, segons ens exxpliquen en el text promocional amb el qual acompanyen al disc, els ha portat on volien estar. Suposo que es refereixen al fet que han aconseguit recopilar un conjunt de cançons amb les quals se senten plenament representats, orgullosos del resultat i que és la seva veritable carta de presentació.

La veritat, sona molt bé. O, almenys, a mi així m’ho sembla. Res més començar a sonar la primera cançó, vaig pensar “què familiar que em sona això…” i, cony, si és que comencen amb una versió. Certament, no estic acostumat a veure discos que obrin amb la cançó d’un altre grup. Normalment es troben en la segona meitat dels mateixos o, sovint, al tancament, encara que d’haver-hi, n’hi ha. Es tracta de “Lift O Up” dels Gotthard, una cançó fresca i animosa que apunta al rotllo que respira aquest LP. I és que “Against all odds” ha tingut la facultat de posar-me de bon humor.

Encara que la base de la seva música és el Rock, crec que aquells els qui gaudeixen de Funk apreciaran també molt les cançons que aglutina el disc, provocant un arqueig de les celles cap amunt i un lleuger moviment de malucs en un intent soterrat per fer-te ballar. Estic molt lluny de ser un entès en Funk i que em perdonin si el que dic a continuació és una barbaritat, però els britànics Jamiroquai m’han vingut de seguida al cap. No sols per algunes de les cançons en sí, també per la manera de cantar de Manu Soria, de qui m’ha encantat el seu timbre. Juguen a més molt bé amb els cors, les veus dels quals van a càrrec de Beatriz Peidró i Sònia Redondo.

“Cross The Line” i “Underdogs”, tancant la primera meitat de l’àlbum, al costat de “Trial By Fire”, són aquelles en les quals trobarem més hard rock, amb més presència de les guitarres de Gabriel Garrido i Sergi Abellán. Tots (afegint a Oscar Via, Gerard González i Matías Lizana que són baix, bateria i teclat, respectivament) sonen estupendament. Marc Ferrando i Dani Garcia han fet el que em sembla un estupend treball gravant, mesclant, masteritzant i produint aquest disc.

El Soul i el Blues també estan presents en temes com “Us Two”, magnífica opció per a un sopar amb llum tènue o un passeig al capvespre. El més ballable de “Against the odds”, ve a continuació amb “Out Of Your League” i, sobretot, “Moonwalk” que, malgrat ser la que s’allunya més dels estils que solen ressonar en les parets de casa meva, més acostumades al Heavy Metal, és la meva favorita del disc. Tenint això en compte, un parell o tres de cançons veritablement canyeres, com apunta la que tanca l’àlbum, “Bullshit”, haurien fet que la sensació de treball rodó hagués passat pel meu cap, però no hi ha dubte que “Against the odds” aconsegueix el més important: gaudir de la música i assaborir sons, ritmes i estils als quals no estic especialment acostumat.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!