Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Avui dia, amb tantíssims grups que cada any treuen treballs, sobretot en format CD, resulta francament difícil, per no dir impossible, estar al cas de totes les novetats discogràfiques que van sortint. El tsunami és tal, que és perfectament previsible que el gra s’acabi perdent entre tanta palla.
En el meu cas, amb aquesta circumstància, podria dividir el meu grau d’abast en 4 categories: 1.- Els grups que segueixo i conec. 2.- Els grups que conec per la seva presència en els mitjans especialitzats que solc visitar però als quals no segueixo especialment. 3.- Els grups el nom dels quals em sona però dels que puc no haver sentit mai una cançó o, com a molt, tal vegada alguna cosa perduda per Youtube 4.- Els grups que no em sonen en absolut.

Per descomptat, el meu grau de coneixement d’aquests no té per què tenir res a veure amb la seva qualitat o amb el reconeixement que, des del meu punt de vista, haguessin de tenir. Com deia al principi, és impossible detectar sempre on estarà el gra entre muntanyes de palla. En el cas que m’ocupa avui, a 4 Bajo Zero els hauria col·locat a la tercera categoria, és a dir, era un grup el nom del qual em podia sonar i poc més. De fet, juraria que no havia sentit mai una cançó seva fins que aquest Abominable va caure a les meves mans fa unes setmanes.

I bé, què puc dir d’ell després de les nombroses escoltes que li he donat des del reproductor de CD’s per a poder escriure-us aquesta ressenya? Puc dir-vos que ha estat una grata sorpresa, un agradable descobriment i un dels discos que, dins dels que he ressenyat per a aquest web, més m’han agradat d’aquest 2018 que ja ha arribat a la seva tardor.

La presentació d’Abominable, el segon LP dels valencians, comença amb la seva xula portada (a càrrec de Kiko Aparici) que ens mostra una ciutat de València congelada a, potser, quatre graus sota zero, i amb un personatge en primer pla que bé podria ser el protagonista que dóna títol al disc i a la cançó amb la qual, després d’una breu intro, s’obre aquest excel·lent àlbum.

Abominable té en el seu conjunt 9 bones cançons de heavy rock (més heavy que rock) que beuen de la vella escola però amb un so que se sent i s’escolta actual, la qual cosa no vol dir (afortunadament en aquest cas) saturat, un dels grans mals d’algunes de les produccions actuals que, de tan “fortes” que volen sonar, comprimeixen tant el so que arriba a resultar-me molest.

La cançó que dóna títol al disc és, a més, el tema que 4 Bajo Zero van triar com a single i haig de dir que, encara que el CD té material perquè altres cançons haguessin estat les triades, aquesta em sembla una molt bona elecció. Canyera, amb melodia, amb pòsit de permanència i representativa del que el disc és en el seu conjunt. Un dels factors fonamentals d’aquesta canya al llarg de tot el rodó és l’excel·lent actitud que em transmet la veu de Rebeca Montón. Com m’agraden aquestes veus que van més enllà i expressen una actitud que enriqueix en gran manera les lletres de les cançons!
En els solos de guitarra de Gonzalo Lorente, notem molt la presència dels Judas Priest més clàssics, sobretot en temes com Estrella Inmortal (una altra de les meves favorites del disc), Sicario (que tampoc es queda enrere i que també podria ser altre bon single) i d’altres.
El disc corre en general bastant ràpid, amb cançons directes que no solen arribar als quatre minuts de durada, però amb la suficient varietat entre elles com per a no caure en aquesta sensació, que a vegades ocorre, de tenir la impressió que amb un parell de cançons ja les has escoltades totes. Tot i que Manuel Mocholí al baix i Iñaki Genís a la bateria, no tenen (excepte per detalls puntuals) un paper especialment preponderant en aquest Abominable, la seva excel·lent labor dóna al conjunt una solidesa rítmica fonamental per al bon resultat final que he pogut gaudir.
La reina de la noche, penúltima cançó del disc, és possiblement la que s’emporta el títol de ser la meva favorita del CD. Potser és per les diverses melodies i els riffs amb què juguen 4 Bajo Zero, a més de la, repeteixo, genial actitud que em transmet Rebeca rere el micròfon.
En fi, si encara no els coneixes, aquest que escriu és algú que et recomana que procuris fer-ho. Sincerament, crec que valen la pena. En el moment de començar a escriure aquesta ressenya, he lamentat no poder haver tingut com a ancoratge el seu àlbum debut, Antihéroe, que m’hauria permès ressenyar el present Abominable amb més referències a les quals agafar-me per a percebre, entre altres coses, la seva evolució tant en so com en composicions. Tot i que per curiositat he escoltat algunes cançons d’aquest primer disc al Youtube, deliberadament no he volgut prestar-hi excessiva atenció i, així, gaudir de 4 Bajo Zero i aquest Abominable com el que realment van ser per a mi abans de tenir aquest CD a les meves mans, un grup del qual amb prou feines em sonava el nom i que, per tant, tenien obertes de bat a bat les portes de les meves oïdes per a sorprendre’m. Així ha estat i per a bé.
M’apunto el seu debut, Antihéroe, a la meva llista de CD’s pendents d’adquirir i escoltar amb atenció, la mateixa atenció que prestaré quan surti el seu tercer treball i la mateixa amb la qual procuraré assabentar-me de si vénen a Barcelona a tocar. No penso perdre-me’ls!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!