STELLIUM Dragón Dorado | Data de sortida: 5 Maig 2024 | Demons Records
Una Ressenya De Santiago Fernández.
Sens dubte, l’aturada produïda per la pandèmia es va emportar per davant a molts grups. L’obligada inactivitat va furgar en aquelles bandes que no van tenir la suficient il·lusió per aguantar l’estirada, pel motiu que sigui, una cosa comprensible donada l’excepcionalitat de la situació. No obstant això, aquest període també va servir com a llavor per al naixement d’altres tants projectes, en els quals molts músics van trobar en aquesta aturada l’oportunitat de mostrar el seu talent i obrir-se al món quan estiguessin llestos.
Aquest és el cas de David Marqués. La seva anterior banda, Local 9, va ser una de les quals va caure en la pandèmia, no sé si de manera temporal o definitiva. Lluny d’acovardir-se, aquest baixista i compositor va recobrar forces per a intentar-ho amb un altre projecte, amb les mateixes ganes que sempre ha afrontat la seva tasca musical.
El resultat és Stellium, en el qual s’ha envoltat de músics coneguts de la Comunitat Valenciana on resideix, com ara l’històric Vicente Feijoo qui, al costat de Marcos Sáez, formen el duo de guitarristes de Zarpa, un dels grups pioners del Heavy Metal nacional. Completant la formació es troba el bateria Remy The Machine i el que fos cantant de l’última etapa de Local 9, Miky Muñoz.
Una vegada completada la formació, amb els seus components ben greixats, la banda es va llançar a la composició i enregistrament de la seva òpera prima, el seu disc debut al qual han anomenat “Dragón Dorado” i que ens ofereix 11 temes del més clàssic Hard & Heavy vuitanter, més un interludi instrumental de minut i mig anomenat “Conversación astral”.
L’escolta del disc ens mostra bé a les clares el camí triat per Stellium, hereus directes de les bandes clàssiques del Rock espanyol, especialment de Barón Rojo, tant per l’estil com per la certa similitud de la veu de Miky amb la de Carlos de Castro en els seus millors temps en temes com “No entiendo” o “Timanfaya”. A més, el disc no fa concessions a estils més moderns ni a produccions més artificials. Bé al contrari, ens trobem amb un so molt natural en el qual cada instrument es distingeix a la perfecció, sense que la producció desvirtuï la sensació de tenir al grup tocant davant nostre, amb temes en els quals predomina el destacat treball de totes dues guitarres, amb una base rítmica clara i la rockera veu de Miky Muñoz, excepte en el tema “Hard Rock” en el qual Vicente Feijoo assumeix la tasca de cantant principal amb el seu estil característic, donant la sensació d’estar davant un tema dels clàssics de Zarpa.
Al meu entendre, els temes destaquen més per la seva execució que per la seva inspiració, quedant una mica coixos en la faceta creativa, destacant més en l’acompliment que aquests bons músics fan amb ells. Així i tot, els temes se succeeixen amb soltesa pel clàssic camí del clàssic Hard Rock nacional, amb aquesta agradable sensació familiar d’estar davant un estil que ens ha acompanyat sempre.
També hi ha espai per a una power-ballad com “Más allá del Sol”, opció inexcusable per als cànons d’un disc de Hard Rock de vocació vuitatera, encara que en aquest cas el tema en concret no és dels més destacats del disc, ja que m’inclino més per aquells talls amb més força, hereus del Hard Rock clàssic, com a “Dragón dorado” i “Hard Rock”, que al costat de la més melòdica “Con la fuerza del viento” formen la terna més interessant d’aquest treball.
Amb tot, Stellium és un bon exponent de la bona salut que gaudeix el Rock nacional, que no deixa de produir bandes que venen a enriquir les opcions del públic per a gaudir de la música que ens apassiona.
Santi Fernández "Shan Tee"
Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel
0 Comentaris