JORGE SALÁN | Divendres 21 Març 2025 | Sala Rockville, Madrid
Dins de l’extensa oferta que té Madrid cada cap de setmana, el concert de Jorge Salán era un caramel massa temptador per deixar-lo escapar. L’extraordinari guitarrista madrileny presentava el seu últim disc, Ocaso acústico, en un format poc habitual per a ell. I és que aquest tipus de concerts unplugged permeten una proximitat especial amb l’artista i ens fan partícips d’un espectacle més íntim i entranyable. Acompanyat de bons amics, sabia que era un esdeveniment que no em podia perdre.
Només entrar a la sala, vaig observar que havia estat adaptada per a aquest tipus de format acústic, amb diverses files de cadires a la part més propera a l’escenari, que permetien gaudir de l’espectacle en un ambient més relaxat i, a més, no molestaven la visió de la part del públic situada més enrere. Amb el mateix objectiu, a l’escenari s’havien instal·lat unes tarimes per situar els músics en un nivell més elevat. Ambdues decisions em van semblar encertades, tenint en compte l’afluència de públic que va omplir la sala. Des d’aquí la meva felicitació a l’entorn de Jorge Salán per la iniciativa, inclosos els responsables de la seva companyia de discos, The Fish Factory, representada per José Manuel Fernández i Elena González, que van estar presents per atendre tothom amb la seva simpatia habitual, oferint els últims llançaments de Jorge Salán, tant en CD com en vinil, en un estand de marxandatge situat en un lateral de la sala.
El concert es va dividir en dues parts ben diferenciades. En la primera, Jorge Salán va estar acompanyat pel prestigiós teclista Pau Álvarez, amb qui treballa des de fa molts anys, i qui també va aportar la seva veu en aquesta fase inicial del concert. La segona part va ser una actuació de Jorge Salán en solitari, aquesta vegada amb guitarra elèctrica, únicament acompanyat de bases preenregistrades (backing tracks, com diuen els anglosaxons).
Després d’una afectuosa presentació a càrrec de Rodrigo Contreras, locutor de Rock FM i amic de la infància de Jorge Salán, aquest va sortir a l’escenari presentant Pau Álvarez com el seu company de concert. Gran teclista, Pau també va demostrar tenir una bona veu, que va ser el complement ideal per a Jorge en aquest concert acústic.
Com era de preveure, aquesta primera part del concert estava dedicada a repassar el seu últim disc, Ocaso acústico, en el mateix format en què havia estat concebut i enregistrat. Igual que al disc, el concert va començar amb De Atocha a Iruña, que narra la història real d’un viatge de Jorge i un amic per veure un concert de Miguel Ríos.
Pel que fa al nivell de Jorge Salán amb la guitarra, poc es pot afegir, ja sigui amb l’elèctrica o amb l’acústica. És un dels millors (si no el millor) guitarrista de què podem presumir a Espanya, amb una llarga trajectòria que inclou 14 discos en solitari, a més de les seves constants col·laboracions amb grans estrelles del rock internacional com Jeff Scott Soto, Joe Lynn Turner, Robin Beck, Dee Snider, Eric Martin, i molts més. El que sí que em va sorprendre, positivament, va ser el seu nivell com a cantant, cada vegada més destacat. A cada concert que li veig (i ja en van uns quants), Jorge canta millor que en l’anterior.
El concert va continuar amb Welcome to America, durant el qual va fer una improvisació conjunta amb Pau Álvarez que no va acabar de sonar del tot bé per una falta d’entesa, ja que Pau no aconseguia comprendre què volia en Jorge que fes. El que ve a ser una improvisació en estat pur.
Emotiva va ser la presentació d’Esquizo, una història real dedicada a un amic de Jorge ja mort, amant del rock progressiu i la malaltia del qual li impedia anar a concerts. Bona cançó i bona història. L’espectacle va seguir amb la bonica Venus, una preciosa balada acústica inclosa també a l’últim disc, que va sonar especialment bé, amb Jorge al màxim nivell amb guitarra i veu, sobre el coixí de teclats de Pau.
Aquest concert acústic no només es va nodrir de cançons pertanyents a Ocaso acústico, sinó que Jorge va voler recuperar en aquest format un parell de velles cançons del seu primer disc en solitari, The utopian sea of clouds, editat el 2002, fa ja la considerable xifra de 23 anys. La primera va ser Face to Face, aprofitada per fer cantar el públic la seva enganxosa tornada taral·lejada.
De tornada al seu últim treball, Tú sí que asustas va sonar molt bé. Un altre dels grans temes que conté Ocaso acústico, que va donar pas a la major sorpresa d’aquest set. Després d’uns elogis a la veu de Pau Álvarez, Jorge va donar pas a una versió gairebé improvisada en l’últim assaig abans del concert. Amb Pau com a cantant solista i acompanyat per tot el públic, vam gaudir d’una versió de Wanted Dead or Alive de Bon Jovi, que va quedar força curiosa.
El darrer tema d’Ocaso acústico que sonaria en aquesta part del concert va ser Todo se me muere, originalment editat al disc Tempus i que a l’últim disc apareix cantat en directe al costat de l’autor de la lletra Kutxi Romero (Marea). En aquesta ocasió, el tema va ser cantat únicament per Jorge, mantenint la màgia d’aquesta bonica cançó.
El set acústic va finalitzar amb un altre dels temes d’aquell The utopian sea of clouds, concretament One Way, adaptada a aquest format, tancant amb Subsuelo, tema coescrit per Jorge Salán i Miguel Ríos, encara que gran part de la lletra, segons va explicar el mateix Jorge, és del seu pare, Chema Salán, present a la sala.
Amb això va finalitzar la primera part del concert. Pau Álvarez es va acomiadar, ja que no participaria a la segona, i Jorge ens va anunciar un petit descans de 5 minuts abans de tornar a l’escenari.
Dit i fet, com estava anunciat, a la segona part del concert únicament Jorge Salán va estar a l’escenari, aquesta vegada amb la seva guitarra elèctrica. Sobre una base preenregistrada que ell mateix disparava, Jorge va fer tota una exhibició amb la guitarra, esplaiant-se en la seva vena més blusera, homenatjant grans llegendes del blues com Freddie King, Buddy Guy, Jimi Hendrix i B.B. King, demostrant el seu gran talent com a guitarrista.
Aquesta segona part va acabar amb una sorpresa com Es momento de luchar, tema pertanyent al seu disc Tempus i que va enregistrar al costat d’Enrique Villarreal “El Drogas”. Va ser curiós escoltar la veu d’El Drogas gravada als backing tracks.
Després d’un finta de comiat i atenent a la petició del públic, Jorge Salán va tancar el concert amb Smoke on the Water, amb tots els presents drets cantant aquest clàssic de Deep Purple, amb el qual, ara sí, va finalitzar el concert.
Gran concert que em va deixar molt satisfet, especialment la primera part acústica, un format càlid i proper, on la proximitat amb l’artista deixa una sensació molt agradable.
No puc acabar aquesta crònica sense lamentar l’actitud d’algun dels espectadors de les primeres files, que es van passar mig concert cridant sense sentit, fent-se notar, demostrant un gran afany de protagonisme i molt poc respecte per l’artista que diuen admirar. Si no ho dic, rebento.
Text: Santi Fernández “Shan Tee” | Fotos: Ernesto Estébanez Boatas
Santi Fernández "Shan Tee"
Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel
0 Comentaris