WILDHÄRD Love N’Lies | Sortida: 19 de setembre del 2025 | Segell: Maldito Records
Una ressenya de Marc Milà Hernández
Bentornats al hard rock dels anys vuitanta! A cop segur, aquesta serà la impressió amb la qual et deixarà l’eco de les darreres notes d’Endlessly, el tall que tanca “Love N’Lies”, la recent referència de WildHärd. Una formació naixent a primer cop d’ull, però que si rebusquem una mica a les xarxes, arribarem a descobrir que resulta ser l’apel·latiu amb el qual es van rebatejar els madrilenys Invaders quan a finals de l’octubre de l’any passat van decidir escenificar amb aquest canvi de nom el tancament d’una etapa (aquella que amb tints hard n’heavies va comprendre el període entre els anys 2016 i 2024 i reunia l’EP “Metal Madness” i l’àlbum “Beware Of The Night”) i l’inici d’un nou cicle marcat per un estil una mica més accessible que es mou en l’espectre conformat per bandes com Bon Jovi o Survivor.
El jove quintet matritense format pel vocalista Icy Blaze, els guitarristes Rikk Flame i Adrián Viper, el baixista Sergio Hunter i el bateria Edgar Venturela (acompanyats en directe pel teclista Tommy Guns), ha facturat un treball que reuneix, sota una immaculada producció, l’essència del hard rock americà de la dècada daurada dels vuitanta, trufat d’elegants melodies, melosos cors i encomanadisses tornades.
L’agrupació, quatre mesos abans de publicació de “Love N’Lies”, va començar a caldejar l’ambient amb l’aparició del videoclip de Chase Of Love, al qual van seguir els d’Endlessly i Ready For The Night i el vídeo amb lletra de Midnight Lover.
Si bé és cert que la formació no fa una altra cosa que rellegir un estil que va assolir el seu pic de popularitat ara fa quaranta anys, presenta unes cançons de sòlides estructures on res no sobra i tot està al seu lloc, un encomiable treball de Rikk Flame i Adrián Viper tant en els fragments solistes com en les harmonies i uns embolcallants cors que en tot moment acompanyen la veu d’Icy Blaze, propera al registre d’en Don Dokken.
En paraules dels propis músics, les lletres dels temes són un reflex de les seves vivències personals i, entre d’altres, tracten temes tan universals i globals com l’amor, la soledat, el desengany o la pèrdua.
Tal com apuntàvem en un paràgraf anterior, la fantàstica producció als Tercera planta Estudios d’en Manuel Ramil (qui aporta molt amb els seus arranjaments de teclats) és un dels factors claus per entendre aquest enorme salt qualitatiu, sense que això menystingui el gran treball compositiu dels cinc components que s’encarreguen al complet de signar els crèdits de les imprescindibles deu peces que conté l’elapé. I val la pena remarcar aquest darrer terme perquè és en vinil blanc i amb el disc compacte encartat com ha aparegut a la venda “Love N’Lies”, lluint una enigmàtica portada dissenyada per l’Adrián Viper que es mou entre els tons porpres i magentes.
Rider Of The Cold Night comença amb una eloqüent introducció que et posa en situació per a rebre el riff inicial d’aquesta primera i directa peça, amb una tornada d’aquelles que enganxa i cors amb regust de Bad Medicine de Bon Jovi, una bateria envolupant i un solo de guitarra pirotècnic que resulten ser un excel·lent tast d’allò que la banda ens oferirà durant els quaranta minuts restants.
Ready For The Night t’anima a cantar a plena veu la seva encomanadissa estrofa principal i et noqueja amb la secció instrumental intermèdia coronada per una imbatible harmonia.
Chase Of Love, com molt bé explica el grup, és una oda als cors trencats i afligits que, a mig camí entre el hard rock i l’AOR, personifica el potencial hit del disc. A continuació, la infecciosa Midnight Lover, amb un intens ritme i una libidinosa temàtica, ens mostra una altra cara dels WildHärd molt propera a l’sleaze.
Protagonisme total pels teclats a l’emotiva Gone Forever amb una sentida i expressiva interpretació d’en Blaze, mentre que una sòlida base, una tornada “imperdible”, un inesperat solo acústic i un curiós desenllaç són els principals valors de Take My Heart Away.
Els compassos inicials de What’s Getting On My Way poden transportar-te fàcilment al riff de Smoke On The Water de Deep Purple, si bé la gran jugada d’aquesta peça la trobem en la fantàstica guitarra acústica que de manera latent manté el pols de la composició.
Take Me Back té una cadència embriagadora i un to melangiós que gairebé s’esvaeix quan irromp el vibrant solo de guitarra que es perllonga amb la fabulosa harmonia marca de la casa, i la verinosa Sweet Cheater Viper revela possiblement la millor execució de la dupla formada per Flame i Viper.
Endlessly és la insubstituïble balada amb què els madrilenys donen fi a l’àlbum, amb un clímax perfectament mesurat, profunda, vellutada i que et farà venir al cap aquella exitosa Heaven de Warrant.
“Love N’Lies” resulta una increïble i agradable sorpresa. No deixis de donar-li una oportunitat només perquè no vingui de la meca escandinava. Va sobrat de qualitat!
Marc Milà Hernández
La fervent i la cega devoció per Judas Priest (i per extensió pel heavy metal) des de la més tendra infantesa m’han portat a retre-li culte gargotejant la biografia Judas Priest, Los defensores de la fe i administrant el blog Los dioses del metal. Col·laborador a Rocka Rolla Webzine i, ara també, a El Rock-Òdrom.
0 Comentaris