50 anys de SAD WINGS OF DESTINY

24 març, 2026 | Ressenyes

50 anys de Sad Wings Of Destiny dels Judas Priest

Una ressenya d’Ignasi “Tarzán” de la Fuente

Aquí totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Barcelona, dilluns 23 de març de 2026. Per molts anys Heavy Metal, avui fas 50 anys.

Tal dia com avui, 50 anys enrere va sortir al món Sad Wings of Destiny, de Judas Priest. No era el seu primer LP. Dos anys abans van treure Rocka Rolla. Però aquest Tristes Ales del Destí va ser el 1er LP sencer de Heavy Metal. Aquesta és doncs la data en que neix el Heavy Metal com tal, que va ser la flama que van estendre bandes com Iron Maiden, Saxon, Motörhead, i altres velles glòries de la NWOBHM.

A aquest escrit afegiré un petit comentari assenyalant quines grans diferències i trets podem trobar entre el que ja existia, el Rock Dur, i el que ja es forjaven al calder de totes aquestes bandes que ja feien picades d’ull al Metall.

Sigui com sigui, donarem per fet que és aquí on neix aquest nadó que ja va amb un pa sota el braç. Ja que moltes bandes del anomenat Rock Dur, que s’allunyava força del Rock convencional, ja incorporaven algun tema als seus LP’s d’aquesta nova forma de tocar, de cantar i de veure el món, de sentir-lo i de gaudir-lo, el que molts anomenem una altra forma de vida, el Heavy Metal…

I la resta és ja història. Només ens queda gaudir d’aquest estil immortal, que a anat creixent amb els anys, si bé és cert que va patir èpoques fosques, ara gaudeix d’una salut i d’una força impensables. Molts nostàlgics, per contra, compten amb els dits de les mans com van morint aquells que van començar aquest camí, que el van inventar. Tanmateix, però, no hi ha cap dubte que ara, avui en dia, el Heavy Metal respira creativitat i bon rotllo per cada centímetre de la seva existència.

L’ANGEL CAIGUT

Des del començament dels temps, la música de l’home ha anant canviant de models de so, variant i enriquint amb matisos aquests models primigenis.

El 1976 va néixer un LP de Heavy Metal. Feia anys que varies bandes ja feien algun tema amb aquestes connotacions sonores, però Judas Priest va ser la primera banda en fer un àlbum de principi a fi de Heavy Metal: Sad Wings of Destiny.

Des de la portada, que ja ens anuncia que som àngels caiguts, i que va marcar el camí de la nostra musica. Aquesta portada és digna de tota la nostra atenció, és un començament digne del nostre estigma. Aquell 1976 va marcar un abans i un després a la història de la música, i un petit canvi a la humanitat.

Primer, cal aclarir que el Rock i el Heavy no tenen les mateixes arrels, ni les mateixes connotacions, encara que pugui semblar que s’apropen en ocasions molt especials, com va ser als inicis del Heavy, o en el cas dels australians AC/DC. El Rock deriva de sons blues, i el Metall de la música clàssica, més concretament d’aquella nota prohibida per l’església, aquella nota musical que surt directament de les cavernes del Dimoni.

Les lletres dels dos estils també son diferents a força casos: Si en el Rock sempre parlen del que succeeix a una persona, i entren gairebé sovint en estereotips de sexe, drogues i alcohol, i de gaudir d’una vida sense cap mena de sentit, ridícula moltes vegades, i molt obsoleta, que va estar representada per una època concreta i per una generació concreta, el Heavy Metal, en canvi, s’allunya moltes vegades d’aquesta temàtica, i abasta des de política i religió a discriminacions, violència i destrucció de la humanitat. El Heavy Metal no es tan divertit a vegades com el Rock, però les seves arrels són més profundes i allunyades dels quatre acords del Rock, tot i que una de les seves branques sí que ho és de divertida, és el cas del Glam Metal, però això és una altre història.

Des de “Acordes Escuela de Música Moderna” ens il·lustren: El Diabolus in Musica o ‘el diable en la música’ segons la seva traducció literal, fa referència a l’interval de tritó (4a augmentada o 5a disminuïda), que de manera natural ocorre entre les notes Fa/Si o entre el IV i VII grau de qualsevol escala major, sent en el II i VI grau en escala menor.. Aquesta dissonància, estava considerada a l’Edat Mitjana com una ‘ruptura’ i un ‘conflicte’ a evitar segons el tractament musical de l’època, ja que dificultava la seva entonació per al cant i se’l considerava un interval de so ‘veritablement sinistre’.

Respecte l’evolució del tritó des de la prohibició medieval del teòric Guido d ́Arezzo (el mateix teòric que va posar nom a les nostres notes musicals amb l”Himne a Sant Joan’), tenim una lenta acceptació en la música deixant de ser tabú al Barroc tardà i el Classicisme (XVIII), passant a ser ja plenament acceptat en la pràctica comuna, juntament amb altres dissonàncies, al Romanticisme (XIX).

Però el que veritablement fa del trító una cosa tan propera a la nostra cultura, va ser irònicament la seva ocupació de manera sistemàtica per causar aquest efecte sinistre i fosc tan evitat a l’Edat Mitjana.

Un exemple d’això, és la cançó ‘Black Sabbath’ del grup del mateix nom, on l’ús obstinat del trító en el seu riff inicial és, per suposat, fet a propòsit per crear una música terrorífica, on es relata sobre una dona de negre, que va a pel protagonista per arrossegar-lo en un llac de foc.

Aquest interval tan peculiar repetit fins a la sacietat durant tota la cançó, va ajudar a crear una atmosfera que va inspirar i establir les bases del que avui coneixem com a Heavy Metal, fent del trító una influència que va incorporar-se com una part essencial del seu llenguatge.

I ja partint d’aquesta gran diferència d’arrels, de sons i de propietats, es fàcil entendre perquè una branca de la música segueix creixent i multiplicant-se i un altra està estancada des dels seus inicis. No vol dir que una sigui ni millor ni pitjor que l’altra, vol dir que són diferents, cosa que cap mitjà de comunicació accepta i porta a confusions entre el públic, a qui, moltes vegades (per no dir quasi sempre) no li importa quin apel·latiu tingui la música que escolta, mentre li agradi…

Rock, Rock Dur, Heavy Metal; Glam, Thrash, Death, Black, Brutal…
Etiquetes que possiblement no siguin necessàries per a molta gent, però sí per entendre què és una cosa i què és l’altra. Igual que la música Techno Pop no és música Rock, el Heavy és Heavy, encara que aquest sinònim és un tronc ple de branques, i moltes d’elles continuen creixent, sense límits algunes d’elles. És possiblement la gran diferència amb altres tipus de música, i és per això que s’ha de defensar aquesta fe, la del Heavy Metal, i no caure a l’error de anomenar-la Rock, o Rock Dur.