UNCHOSEN ONS Divine Power Flowing | Sortida: 13 Febrer 2026 | Segell: Autoedició
Una ressenya de Marc Milà Hernández
Sovint, la vida ens té preparades vivències extraordinàriament transformadores i d’un valor incalculable, però són poques les vegades en les quals som realment conscients de la magnitud d’aquestes, de l’impacte espiritual que tindran en la nostra existència i de la increïble fortuna que representarà haver gaudit d’elles. Si no, que m’ho diguin a mi! He tingut la sort de viure la consolidació del heavy metal durant la meva adolescència i, posteriorment, l’eclosió d’un reguitzell d’estils, entre ells el power europeu. Un auge, el d’aquesta darrera tendència, que a mitjans de la dècada dels noranta i per intervenció divina (o demoníaca!), va cavalcar-se de forma inesperada amb un anhelat ressorgiment d’una nova onada de bandes de heavy metal tradicional. Així va ser com les formacions sorgides a l’empara de la fina línia que dividia una categoria de l’altra van acabar convertint-se en una de les meves debilitats musicals.
Ara fa unes setmanes, i com si es tractés d’un bon presagi, arribava a les meves mans el segon llarga durada d’Unchosen Ones, una agrupació gallega completament desconeguda per a mi que, coses de l’atzar, es mou a mig camí entre el heavy melòdic i el power metal.
L’esmentada banda viguesa -formada per Javier Calderón a la veu, Fran Romero a la guitarra, Christian Marco al teclat, Jose Fernández a la bateria i Pablo Álvarez al baix – ha estat esforçar-se intensament durant els darrers anys per donar forma al seu segon elapé, titulat “Divine Power Flowing”, un plàstic “que representa una evolució significativa” en relació amb els seus anteriors llançaments (l’EP “Kill The Night” de 2021 i l’àlbum de debut “Sorrow Turns To Dust” de 2023). Un nou treball que posa de manifest (i reproduïm també part del full de premsa) “un so més poderós, enèrgic i bombàstic que conserva l’essència distintiva d’Unchosen Ones basada en melodies memorables i tornades profundament encomanadisses” i a través del qual “assistirem a un espectacle majúscul del millor heavy metal i power dels anys noranta, executat per un quintet superdotat i elevat al trilió per aquest nou episodi”. Quin hype que diria la jovenalla!
La temàtica de les lletres, per contra, es manté decididament unida amb la dels seus treballs pretèrits. D’aquesta manera, els textos, escrits pel vocalista Javier Calderón, se centren a explorar “les batalles internes que tots afrontem, la tristesa, la desolació i la superació personals”, i bona part d’aquests continuen inspirats en l’univers dels videojocs (com podem comprovar en els títols Caught By The Wind i Whirligig Saw que beuen, respectivament, de les fonts dels jocs “Castlevania” i “Bloodborne”) o en el món del manga (com es demostra en la peça que titula l’àlbum i que està basada en l’obra “El puny de l’estrella del nord”).
Amb relació als aspectes tècnics, les diferents pistes de so de “Divine Power Flowing” han estat enregistrades per separat als estudis de cadascun dels músics (si bé Fran Romero també ha gravat algunes guitarres addicionals al “Centro cultural, musical i de producción SMHQ”), mentre que la mescla i la masterització de les nou pistes que conformen l’edició del disc compacte les ha realitzat José Fernando Tercero als estudis “JFT Producciones”.
Finalment, i per acabar d’emmarcar la producció audiovisual, cal fer esment de l’etèria portada pintada per la il·lustradora Abigail González, que perfila amb diverses tonalitats blaves la imatge onírica del bust d’un ésser humà sense rostre i que bé podria tractar-se de la representació de la Divina Providència.
Premo el play. Un preludi instrumental prenyat d’èpica és el prefaci d’Idols And Kings el poderós tall que dona el tret de sortida de “Divine Power Flowing”. La imprescindible melodia de guitarra (la mateixa que acompanyarà la tornada) i el doble pedal focalitzen l’entrada de la veu de Calderón que rajarà entre matisats puntejos, redobles i un coixí de teclats. Guiat pel deliri, tot es precipita cap a un solo letal (que fa evident que el grup necessitarà a la curta o a la llarga la participació de dos guitarristes en directe) coronat per un fantàstic duel entre Fran Romero i Christian Marco.
The Void és una peça que ens ofereix una visió més àmplia i menys encotillada de la música d’Unchosen Ones i en la qual destaca el tractament que li donen a les tecles. Malauradament, però, tot se’n va en orris per culpa de la irrupció en diverses ocasions d’un so infinitament molest que s’acompassa amb el ritme dels plats de Jose Fernández. Quina pena…
Cursed Without a Cause (llençat com a segon senzill coincidint amb la sortida del disc) recupera un pols power metal proper al dels nord-americans Kamelot mercès a l’aire simfònic i grandiloqüent dels teclats, i a les característiques modulacions vocals. A mesura que avancen les estrofes, la irrefrenable progressió instrumental arrasa amb tot el que troba al seu camí fins a l’arribada de l’espectacular vers principal. Com no podia ser d’una altra manera, el solo està banyat per aquest aire progressiu, i guitarrista i teclista tornen a batre’s el coure.
Els trons inicials de Whirligig Saw són el presagi del tema que segurament sigui el més pesat i agressiu de tot l’àlbum, en perfecta harmonia amb la ferocitat de l’arma que titula la peça. Fantàstica la interpretació de tota la banda, amb menció especial per la tasca d’en Javier Calderón exorcitzant diverses veus.
Caught By The Wind (el flamant primer tema d’avançament) torna al power metal de llibre sense pensar a fer presoners: veloç, melòdic i amb una altra tornada imbatible. Definitivament, el millor tall del disc.
El tema homònim arrenca amb els teclats en un primeríssim pla, però posteriorment es veuran arraconats per la monumental guitarra rítmica i l’imponent baix de Pablo Álvarez, que guiarà magistralment la cadència d’una pista que compta (com també ho
ha fet Cursed Without a Cause) amb els guturals d’Anxo Silva, baixista d’Iron Hunter, a la part final.
La remor d’uns peus xipollejant ens submergeix a les aigües de Synthetic Wave Horizon, de les quals n’emergeixen un riff fantàstic i un pols rítmic entretallat, mentre que el descomunal inici i les primeres estrofes de Midnight Mass, en les quals en Javier aprofita per posar-se en el paper de Roy Khan, ens posen la mel als llavis, però el pont i la tornada fracassen en el seu intent de sostenir l’expectativa inicial.
Finalment, la monumental Death And Deliverance fa que ens hàgim de treure el barret davant les increïbles tecles de Marco que, de manera magistral, marquen el pols del tema. El disc arriba a terme i el reproductor s’atura automàticament.
“Divine Power Flowing” ha resultat un inesperat regal caigut del cel i Unchosen Ones una gratificant descoberta. Una llàstima que el personal timbre de Javier Calderón no m’acabi d’enganxar, però no voldria que la meva opinió enteranyinés la rotunditat de la proposta d’aquests olívics. Res més lluny d’això: el grup sona com un canó i ens ofereix unes idees magistralment desenvolupades. La potència divina flueix a borbollades en el nou treball de la banda dels repudiats!
Marc Milà Hernández
La fervent i la cega devoció per Judas Priest (i per extensió pel heavy metal) des de la més tendra infantesa m’han portat a retre-li culte gargotejant la biografia Judas Priest, Los defensores de la fe i administrant el blog Los dioses del metal. Col·laborador a Rocka Rolla Webzine i, ara també, a El Rock-Òdrom.
0 Comentaris