Endocarditis + Yatrogenia + Septic Bowel | Absenta (Reus) | 15 de maig 2026
Una Crònica d’Oleh Dovhal
Tot i que la relació entre Tarragona i Reus ha estat històricament complexa i ha generat unes quantes dites curioses, en l’àmbit musical entre les dues ciutats hi regna una harmonia total, que de tant en tant arriba fins a l’èxtasi. Un bon exemple d’aquesta entesa són els tarragonins Mortuary Bookings, que s’han posat a diversificar la vida nocturna de Reus. Fa dos mesos, la ciutat va acollir una nit de black metal (de la qual en tenim crònica), i ara ha estat el torn d’un altre gènere extrem: el goregrind. El número 1 que acompanya el nom de l’esdeveniment, Reus Coagulated Liquefaction Vol. 1, deixa clares les intencions dels organitzadors.
El cartell era internacional, tot i que els noms -que es podrien utilitzar per estudiar l’anatomia patològica- difícilment diran gran cosa als qui no estiguin ficats de ple en el gènere. De Rennes, capital de Bretanya, van arribar Endocarditis (inflamació de la membrana interna del cor); de la Catalunya Central, els callussencs Yatrogenia (empitjorament de l’estat del pacient a causa d’una intervenció mèdica); i, finalment, els organitzadors tarragonins hi presentaven el seu nou projecte, Septic Bowel (una infecció greu a l’intestí). Perquè ningú no tingués cap dubte sobre el caràcter de l’esdeveniment, al cartell hi van posar un cadàver en descomposició; però ni tan sols això no va fer enrere alguns curiosos que hi havien entrat per casualitat (d’això, però, en parlarem més endavant).
El concert es feia a cinquanta metres de l’Ajuntament de Reus, al bar musical Absenta. Aquest local icònic va tancar breument el 2024 i va reobrir a principis del 2026; al març, ja va rebre el seu bateig metàl·lic de la mà dels thrashers tarragonins Exekution. Els bolos a l’Absenta tenen una atmosfera molt particular: la sala és petitíssima, no hi ha cap escenari com a tal i, quan la cosa s’escalfa, els músics acaben barrejats amb el públic.
L’hora d’inici era insòlitament tardana: segons el cartell, les portes obrien a les 22:30, però, en realitat, el concert no va començar fins a les 23:30! Ara bé, el públic va saber aprofitar aquella hora d’espera i, quan Septic Bowel finalment van començar a tocar -amb alguna pausa ocasional per problemes tècnics-, la sala ja estava ben calenta i amb ganes de gresca. De gent, per cert, n’hi havia força: a més dels reusencs, també s’hi feia notar una bona representació de Tarragona.
Septic Bowel encara no havien actuat mai en directe ni havien tret cap enregistrament, i el concert es va anunciar com la presentació de la seva primera maqueta. Tot i això, les cares eren ben conegudes: el bateria Pol i el guitarrista Marc de Blight Psalm, que dos mesos abans havien tocat a Lo Submarino; a ells s’hi afegia el guitarrista Fran, de Fingerbiter. Septic Bowel va resultar ser, més o menys, el que es podia esperar: death metal caòtic, amb un so cru i cavernós, familiar per a qui ja hagi escoltat Cerebral Curse, Rotten Cavern i Siegehammer, i, cal suposar, una bona dosi de paraules mèdiques. Tot i la densitat i la gravetat del so, el grup va tocar sense baix. Amb en Pol vam tenir un d’aquells casos sempre curiosos de bateria cantant; en dues cançons, però, va cantar n’Ernesto, conegut per altres projectes de la confraria metal·lera tarragonina.
Els segons a pujar a l’escenari imaginari van ser Yatrogenia, vinguts del poble de Callús, a prop de Manresa. Era l’únic grup de la nit amb lletres en català. A diferència de Septic Bowel, que tenen una certa estructura death metal, aquest és goregrind puríssim: riffs simples i a tota velocitat, amb una veu abaixada amb pitch shifter fins a fer-se completament inintel·ligible. Un altre homenatge a les tradicions del goregrind va ser obrir les cançons amb samples trets de pel·lícules (o de ves a saber on).
Yatrogenia van aparèixer el 2023, han enregistrat un EP ben sòlid -“Víctimes de Kristeller”- i una maqueta força difícil de trobar. A més, figuren al llibre “Història i poder del mètal català”. Curiosament, a la fitxa del final del llibre, Yatrogenia hi apareixen descrits amb una barra al costat dels black-metal·lers Othger, perquè els dos projectes comparteixen bateria, Viktor García, i l’EP de debut d’Othger aleshores encara no s’havia sortit.
No només passaven coses curioses a l’escenari, sinó també a la sala: de sobte, hi va aparèixer Batman. Sí, aquell paio que a les nits ronda per Reus vestit de Batman -amb la bat-cova, a més, justament a la meva escala- va acabar, ves a saber com, a la nostra festa goregrindera. Durant l’actuació de Yatrogenia, va aconseguir cridar una mica pel micròfon i fer una mena de crowd surfing; després se’n va anar a fer acte de presència en altres locals. Per sort, Reus no es va convertir en Gotham aquella nit, i el públic, ja ben encès, també va portar a coll el vocalista de Yatrogenia.
La pausa entre el segon i el tercer grup es va allargar, però també va resultar molt profitosa: un dels assistents em va oferir una magnífica conferència sobre la història d’Aragó. Només en arribar a casa i experimentar flashbacks vertiginosos, em vaig adonar que era el vocalista d’Exekution i Machete Law! (Del CastellHell de l’any passat, on van tocar aquests últims, també en tenim crònica.)
Finalment, va arribar el torn dels convidats de fora: Endocarditis (no són a Metal Archives, però hi ha una banda indonèsia amb el mateix nom). Els bretons actuen sovint no només a França, sinó també a l’estranger, i aquest va ser l’inici d’una minigira per Reus, Barcelona i Montpeller. En dos anys i mig d’existència, el grup ha publicat una maqueta i quatre splits. (Per cert, fa pensar: quina diferència hi ha entre una maqueta i un EP/LP en gèneres tan lo-fi, si les maquetes sovint tenen una qualitat similar a la dels LP i també surten en CD i casset?)
Si Septic Bowel havien prescindit del baix, en el cas del duet Endocarditis passava just el contrari: no hi havia guitarres. Tot i això, amb un baix distorsionat i una bateria furiosa ja n’hi havia prou per crear l’atmosfera que calia. Una solució interessant era la veu: al peu de micro hi havia dos micròfons, un amb pitch shifter i un altre sense efectes, cosa que permetia al vocalista passar a una veu humana. Seguint els cànons del gènere, moltes cançons no arribaven ni al minut, i el bateria anava consultant de tant en tant una setlist imponent, plena de temes curtíssims.
El concert es va acabar a la 1:50 de la matinada. Tot i el caràcter extremadament underground del gènere, aquesta bogeria trigarà a esborrar-se de la memòria de Reus. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris