CASTELLHELL 2025 (VIII) | Poliesportiu Municipal, Castellvell del camp (Tarragona) | 17 i 18 d’octubre 2025
Una Crònica d’Oleh Dovhal
Al final del meu primer any de vida a Reus, per fi vaig assistir al CastellHell. No és només un dels festivals més grans de Catalunya, sinó també una organització misteriosa que ha estès les seves xarxes per tota la ciutat. Aquí i allà el seu nom apareix als cartells dels esdeveniments locals, i qualsevol interlocutor teu pot resultar ser-ne membre. Als bars de Reus corre la brama que molts dels organitzadors sovint ells mateixos pugen a l’escenari, inclòs l’aquelarre principal de l’any a Castellvell del Camp.
Aquesta va ser la vuitena edició del festival en la seva història i la tercera després del seu renaixement el 2023, després d’una llarga pausa de deu anys. En els darrers tres anys, l’esdeveniment ha evolucionat d’un concert d’un dia amb bandes majoritàriament locals a un festival de dos dies, amb noms de talla mundial i una clara orientació cap al death i el thrash metal. Tot i les grans ambicions, el CastellHell es presenta com un festival DIY sense ànim de lucre. Se’n podrien donar moltes proves, però aquí en teniu dues de les més clares: entrades early bird a 30 euros i cervesa a 3 euros, cosa que, per a un festival així, sembla gairebé una acció benèfica.
El CastellHell, com ja indica el nom, té lloc a Castellvell del Camp, un poble veí de Reus. Després d’estudiar les opcions d’anada i tornada, vaig decidir fer-ho a peu, tant d’anada com de tornada, la qual cosa tindria un impacte positiu sobre l’organisme i resoldria de manera radical diverses qüestions. Des de la plaça de Prim fins al recinte hi vaig trigar exactament mitja hora. La via entre els nuclis està ben il·luminada i condicionada, i esperava trobar-hi tota una processó de pelegrins metalers. Però, per alguna raó, aquesta opció va resultar molt impopular: en les quatre caminades entre Reus i Castellvell del Camp només vaig veure un sol assistent del festival, que es va afanyar en sentir els meus passos al darrere.
La vigília va ploure una mica, però abans de l’inici del festival el temps va millorar. Quan hi vaig arribar, a dins ja hi havia una quantitat considerable de gent (fet gens sorprenent, tenint en compte el càmping, on la gent arriba d’hora). A l’entrada regalaven motxilletes amb el logotip del CastellHell i clauers. El recinte era el pavelló cobert del poliesportiu municipal, on les cistelles de bàsquet, per damunt dels estants de marxandatge, n’eren el recordatori. Els qui ja fa temps que han passat de la majoria d’edat hi van trobar una agradable sorpresa en forma de seients destinats originalment a veure batalles de bàsquet. Arribar als caps de cartell sense mal d’esquena ni de cames no té preu.
La programació dels dos dies del CastellHell va començar exactament a l’hora prevista, i ambdues vegades les primeres a actuar van ser bandes molt interessants; hauria estat imperdonable perdre-se-les.
Van obrir el festival els reusencs Neguit, que només han publicat un EP de menys de set minuts en total. Malgrat la joventut del projecte, la formació és força experimentada: els assistents granadets hi podrien reconèixer de seguida dos membres de Sota Terra que van decidir explorar el grindcore a més del crust punk. I si en Miquel es va mantenir fidel al baix, el vocalista Roi de sobte es va convertir en guitarrista. Els crits esquinçadors de la vocalista de cabells blaus encaixaven perfectament amb la concepció d’un grindcore ultraràpid. Les cançons curtíssimes s’intercalaven amb interludis lents més típics del sludge. En general, l’actuació de Neguit em va semblar una de les millors del festival.
Els barcelonins Machete Law van ser els segons a pujar a l’escenari. Com en el cas de Neguit, el seu setlist superava de llarg la discografia publicada. Un crossover thrash vertiginós en anglès va transportar el públic directament als 80. No soc gaire fan del gènere, però, al meu parer, van fer una actuació potent, tot i una certa exageració amb els efectes de veu. La cara d’un dels guitarristes em va semblar molt familiar, i, efectivament, era en Dani dels meravellosos Ósserp, que s’ha unit recentment a Machete Law.
La part catalana del primer dia del la van tancar els reusencs Devorate the Universe. Mentre que les dues primeres bandes tocaven gèneres de la vella escola, aquí parlem del deathcore, i d’una interpretació ben singular. Abans del festival, en repassar la seva discografia (tampoc gaire extensa), em van fer l’efecte d’un projecte paral·lel on els músics provaven idees atrevides que no tindrien cabuda als grups principals. I quan van aparèixer a l’escenari, la imatge va quedar del tot clara: un guitarrista, un baixista de sis cordes i tres vocalistes, que cantaven ara tots tres, ara d’un en un, ara en diverses combinacions. Des del punt de vista musical, era un deathcore experimental amb tocs de veu neta, electrònica, metall progressiu i ves a saber què més. Va ser interessant.
Finalment va arribar l’hora dels convidats estrangers: tres bandes que representaven enfocaments ben diferents del brutal death metal. Personalment, m’inclino més pel que proposen els escocesos Iniquitous Savagery: un brutal death tradicional, amb tempo variat, patrons rítmics i una atmosfera freda de laboratori. És un dels estils amb què vaig entrar en el món del metall, i em descansava l’ànima amb el terrabastall d’aquesta màquina algorísmica. Quan els membres del grup no s’entenien amb el tècnic de so, el guitarrista escocès feia d’intèrpret al castellà (“Necesito más guitarra para el baterista!”), rebent ovacions del públic cada vegada. Amb Neguit, Iniquitous Savagery van ser, per a mi, el millor del vespre de divendres.
Després va ser el torn de Kraanium – pel que puc jutjar, una de les bandes més esperades i comentades del festival. Inicialment una banda noruega, de mica en mica s’ha tornat del tot internacional, amb un sol noruec a la formació, de manera que entre els músics s’hi sentia anglès. Tot i aquesta evolució, el grup no s’ha apartat ni un pam del seu slamming brutal death metal característic, on la tecnicitat i la varietat cedeixen el lloc a un enfocament més directe, amb hooks senzills i breakdowns sense fi. Per a mi, Kraanium tendeixen a ser música de fons: sona bé i no distreu. A més, Kraanium van clavar el cop d’efecte principal del dia, llençant al públic tot un sac de martells inflables (no fa gaire, al Tarrako Rotten Fest, Terra Stercore van repartir màscares de manera semblant). L’endemà ho superaria Avulsed, però d’això en parlarem més endavant.
Van tancar la programació del primer dia els italians Hideous Divinity. És una varietat altament tècnica de brutal death metal, sense vísceres ni fluids, però amb una forta càrrega metafísica, a l’estil de Hour of Penance, Spawn of Possession, Decrepit Birth i bandes similars. Crec que a aquest gènere li van més els jocs de paraules mèdics i una certa ironia, però si algú busca la resposta a la pregunta definitiva sobre la vida, l’Univers i tot plegat a través del brutal death metal, per què no? Es veia que Hideous Divinity eren una banda experimentada: els músics no es cansaven de demostrar les seves habilitats teatrals, sense oblidar el martelleig brutal.
La programació del segon dia va ser més extensa -dos grups més- i amb un cartell més potent: Master, Suicidal Angels, la banda espanyola icònica Avulsed, la llegenda catalana Vidres a la Sang i les/els Indar, en ple ascens. En conseqüència, també hi va haver més públic, entre el qual va ser un plaer especial retrobar els Danis de Mètal Català (entrevista) i els Urgila (entrevista).
A les 16:00, just a l’hora prevista, van pujar a l’escenari els tarragonins God’s Funeral (ressenya de El despertar dels morts). Era el seu primer concert amb el guitarrista Pol Pujals, conegut per un bon grapat de projectes de doom/death/black (Cerebral Curse, Rotten Cavern, Siegehammer, Blight Psalm). Van posar l’èmfasi en temes del seu darrer àlbum, “El despertar dels morts” (del qual en tenim aquesta ressenya). Les cançons “Itaca” i “Enterrat viu” em van semblar una mica massa, diguem-ne, meditatives per a un festival així, sobretot tenint en compte que a la discografia del grup hi ha peces força més brutals. Però a poc a poc es va lluny, i al davant encara quedava una nit llarga. En general, m’agrada tant la música de God’s Funeral com la seva posada en escena, natural i sense sobreactuació.
La segona banda del segon dia va ser Indar, de Barcelona, fins fa poc un grup íntegrament femení, ara amb el bateria Martí. Enguany han publicat el seu LP de debut, “Anlage”, i han pujat de cop a l’elit de l’escena local. La música d’Indar és un metall alternatiu ben elaborat, amb elements de post-metal i tornades memorables. A causa de problemes tècnics abans de començar, van haver d’escurçar molt el repertori, però amb el que van tocar van deixar molt bona impressió. La cançó que més em va agradar va ser “Udol”, l’única en català i la més propera al metall extrem.
Peace After Pain (amb els qui tenim aquesta entrevista) eren els bessons de dissabte dels Machete Law de divendres: crossover thrash barceloní, amb una posada en escena cridanera i prou energia perquè el públic recuperés nobles pràctiques com el circle pit i el wall of death. La diferència rau en la veu, més aguda, i en un enfocament més punk de Peace After Pain. La banda té una discografia ben particular: durant els primers set anys només van treure llançaments petits, i després, el 2024, van publicar dos LPs en un sol any.
El primer grup estranger del segon dia va ser la banda italiana de thrash Game Over. D’entre tot el cartell del festival, és el que menys em va agradar: per al meu gust, massa melòdica i ensucrada. Ara bé, això no treu mèrit al seu professionalisme: l’execució va ser impecable i fluida, amb molts passatges complexos.
Tot i que habitualment les bandes locals toquen abans que les estrangeres, Vidres a la Sang merescudament van quedar programats més cap a la nit. Uns dels herois del recent Catalunya Triomfant (del qual en tenim aquesta crònica i també aquesta entrevista sobre Virtut del desencís) van obrir, com és habitual, amb la demolidora “Màrtirs”, i van tancar amb “Els vents bufen a favor”, fent cantar tota la sala. A l’escenari el grup no fa una aparença gaire extrema: actitud continguda, camises decents i cares sense corpsepaint. Tot i això, va ser l’única banda del festival que es podia, sense forçar les coses, classificar com a black metal (tot i que una varietat ben progressiva), un gènere molt poc present al CastellHell.
Els madrilenys Avulsed, que van pujar a l’escenari després, van fer l’actuació més memorable del festival. A més, van batre el rècord de cordes: la guitarra de 8 cordes d’un dels seus guitarristes semblava una joguina infantil al costat del monstre de doble mànec i 16 cordes del seu company. Una decisió ben agosarada, perquè, en veure un arsenal així, inevitablement t’esperes alguna mena de djent superprogressiu amb tocs de jazz, i no pas un típic death metal de tota la vida.
Curiosament, Avulsed ja havien actuat al CastellHell el 2013, la darrera edició abans de l’aturada de deu anys. No sé com era la banda aleshores, però aquesta vegada van oferir un autèntic xou amb crowdsurfing del vocalista David i molta xerrada. El moment culminant va ser quan va treure un crani amb un líquid vermell i en va untar la cara a tots els companys de banda, a ell mateix i a uns quants voluntaris de la sala; després se’n va omplir la boca i en va ruixar el públic. Per sort, la providència ja m’havia tret de la primera fila un instant abans, així que no puc dir res sobre la naturalesa d’aquella substància.
Pel que fa a la música, en primer lloc destacaria el mateix vocalista, que va impressionar no només per la capacitat de sacsejar el cap i, alhora, cantar al micròfon, sinó també per una veu sorprenentment greu: gairebé es podia sentir cada vibració de les cordes vocals, com passa en el cant tradicional d’alguns pobles de Sibèria.
Després va arribar l’hora de les estrelles d’abast internacional, entre les quals em semblava especialment interessant Master amb el seu death/thrash metal americà d’escola vella (tot i que el seu líder, Paul Speckmann, fa temps que es va traslladar a Txèquia i actua amb músics txecs). Aquest grup sempre m’havia generat sensacions ambivalents. D’una banda, tothom en reconeix els mèrits i l’aportació al desenvolupament del gènere; de l’altra, no he conegut mai ningú que es declari fan de Master (però segur que n’hi ha). A principis dels 90, el grup va enregistrar un parell d’àlbums molt bons que s’han fet clàssics, i ben bé hauria pogut entrar a l’elit del death metal, però després va esclatar la crisi del metall d’escola vella, mentre l’alternatiu pujava, i Master es va perdre en aquell embolic sense arribar a desplegar del tot el seu potencial. I ara escalfaven el públic abans de Suicidal Angels, que eren prou joves per ser els seus fills. Potser per això en Paul semblava una mica irritat i ara donava instruccions contundents al tècnic de so (“Turn this fucking guitar down!”), ara renyava el tècnic de llums (“It’s not 1970!”). No obstant això, Master es va deixar la pell i va donar al públic exactament allò que havia vingut a buscar.
Finalment va arribar el torn de l’última banda del festival. Per a la meva sorpresa, aquest honorable lloc el van ocupar els grecs Suicidal Angels. El simple fet que existeixin bandes així sorprèn una mica. Semblaria que, en un gènere tan trillat com el thrash metal, on tot està més que tocat, l’èxit d’un grup només el poden assegurar els mèrits pretèrits i l’antic nucli de fans; però Suicidal Angels, formats als anys 2000, en són la contraprova. La seva música em va semblar propera al Kreator de la darrera etapa, amb alguns tocs progressius, però, en general, és un representant típic de la nova onada de thrash metal: amb una producció impecable, però sense la cruesa ni la fúria dels 80, motiu pel qual alguns anomenen aquesta música vanilla o estèril. Machete Law i Peace After Pain, tot i tocar en un estil una mica diferent, em van semblar molt més a prop del cànon del gènere. El més memorable va ser la interpretació de “Bloody Ground”: una descàrrega de thrash amb tocs orientals i una intro llarga, durant la qual tothom, excepte el guitarrista Kostas, es va amagar entre bastidors.
Amb aquesta nota de thrash es va tancar la festa del metall, i vaig tirar cap a Reus amb el got del festival a la butxaca.
Per acabar, val la pena dir-ne quatre paraules sobre l’organització. Als festivals grans, sovint el primer que et crida l’atenció són els inconvenients: logística complicada, manca de zones cobertes, pagaments amb tokens, preus alts, cues llargues, retards a l’horari, so deficient. Els organitzadors del CastellHell, però, van aprendre d’altres i van muntar un esdeveniment on res no emprenya, i on l’únic que et queda a la memòria és la música i la companyia. Així es fa!
El meu top d’aquesta edició: Neguit, Iniquitous Savagery, God’s Funeral, Vidres a la Sang, Master. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris