AC/DC If You Want Blood (You’ve Got It) | Sortida: 1978 | Segell: Atlantic
Una ressenya de Santi Fernández
Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel.
Hi ha discos que es neguen a fer-se vells. If You Want Blood (You’ve Got It), publicat per AC/DC el 1978, n’és un exemple claríssim: un directe que no vol demostrar que una banda és bona, sinó recordar-te per què el rock and roll pot ser una experiència física.
Enregistrat durant la gira de Powerage, l’àlbum captura AC/DC en un dels seus moments més ferotges, quan Bon Scott encara era aquell frontman descarat, provocador i d’un carisma desbordant que convertia la insolència en una forma d’art. Aquí no hi ha lloc per a floritures. Angus Young dispara riffs, Phil Rudd manté el motor a revolucions constants, Cliff Williams aguanta l’edifici des de sota i Malcolm Young demostra, un cop més, que sovint el guitarrista menys protagonista és justament qui fa que tot rutlli.
Des de l’inici amb “Riff Raff” queda clar que això no va d’escoltar un concert còmodament assegut. El riff entra com una puntada de peu a la porta i la banda s’hi abalança amb una precisió gairebé obscena. “Hell Ain’t a Bad Place to Be”, “Bad Boy Boogie” o “The Jack” tenen aquella qualitat que només tenen els grans directes: semblen fàcils fins que intentes tocar-los.
I aleshores arriba “Whole Lotta Rosie”, probablement un dels moments definitius del disc. El públic, Bon Scott i les guitarres formen una sola bèstia desbocada. Angus no toca: ataca. Scott no canta: provoca. I Malcolm continua allà, aparentment impassible, impedint que tot plegat es desfaci.
El que fa extraordinari If You Want Blood (You’ve Got It) és, precisament, la seva manca de pretensions. No vol ser sofisticat, ni progressiu, ni experimental. AC/DC van entendre una cosa que moltes bandes van trigar dècades a comprendre: si tens un riff gegantí, una secció rítmica demolidora i cançons que funcionen, no cal disfressar res.
La producció conserva, a més, una aspror deliciosa. S’hi escolta el públic, s’hi percep el volum, s’hi nota la suor. No és un directe excessivament polit en estudi. Hi ha brutícia, electricitat i perill. I això és exactament el que necessita AC/DC.
Té defectes? És clar. El repertori podria haver inclòs alguna sorpresa més, i qui busqui un document absolutament perfecte del directe potser hi trobarà irregularitats. Però exigir perfecció quirúrgica a aquest àlbum seria no entendre’l. If You Want Blood (You’ve Got It) no vol ser un bisturí. És un martell.
I potser aquí rau la seva importància. El 1978, mentre el rock evolucionava cap a territoris cada vegada més complexos, AC/DC van apostar per una cosa aparentment primitiva: riff, ritme, actitud i volum. 48 anys després, la fórmula continua funcionant.
If You Want Blood (You’ve Got It) no és només un dels grans directes d’AC/DC. És un d’aquells discos que expliquen per què el hard rock pot ser tan poderós quan elimina tot allò que sobra.
Imprescindible. No perquè sigui perfecte, sinó perquè en els seus millors moments aconsegueix una cosa molt més difícil: fer-te sentir que ets allà, davant de l’escenari, mentre cinc tipus converteixen el rock and roll en una amenaça.
0 Comentaris