AC/DC: Power Up

27 nov., 2020 | Ressenyes

ac/dc power up

AC/DC: Power Up // Data de sortida: 13 Novembre 2020 // Segell: Columbia Records, Sony Music

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Fa alguns mesos, tot semblava indicar que la carrera d’AC/DC seguiria els passos d’altres grups llegendaris, en els quals un dels seus membres continua tirant del carro amb nous companys de viatge, havent perdut pel camí als músics titulars de la banda. Abans del començament del tour anterior, Phil Rudd va ser expulsat pels seus greus problemes amb la justícia, essent reemplaçat per Chris Slade; Brian Johnson va haver de deixar els escenaris per problemes d’audició, sent sorprenentment rellevat per Axl Rose per als últims concerts. I Cliff Williams va anunciar la seva voluntat de retirar-se dels escenaris en finalitzar la gira. A tot això cal sumar-li, per desgràcia, la greu malaltia degenerativa (demència) diagnosticada a Malcolm Young, qui va anar perdent consciència ràpidament fins a arribar a la seva mort el 18 de novembre de 2017, i que va fer que el seu lloc fora ocupat ja des de 2010 pel seu nebot, Stevie Young.

I en aquestes estàvem quan van començar els rumors i filtracions, des del propi grup, que la banda australiana no sols estava treballant en un nou disc, sinó que en ell haurien tornat a la formació els músics “titulars” del quintet. A poc a poc, a comptagotes, vam anar coneixent algun breu avançament que finalment es va concretar en aquest nou disc, “PWR/UP” (o “Power Up”, com preferiu), que fa el número 17è d’estudi en la llarga carrera d’AC/DC.

Efectivament, en aquest nou treball Angus Young ha recuperat a Brian Johnson, Phil Rudd i Cliff Williams, tots ells en molt bona forma (almenys en l’enregistrament d’estudi), mantenint a Stevie Young com a guitarrista rítmic. Cal dir que Stevie Young (fill de Steve Young, un altre dels germans de la saga) és un clon del seu oncle Malcolm, tant en el pla físic com en la seva manera de tocar.

Igual que en el seu moment “Back in Black” es va concebre com un homenatge a Bon Scott, “PWR/UP” s’ha dedicat a la memòria de Malcolm Young. Tant és així, que tots els temes estan signats per Angus i Malcolm, ja que en teoria estan trets d’idees inacabades que Malcolm tenia emmagatzemades prèviament. Quant de veritat hi ha en aquesta afirmació és una cosa que només sabran ells.

N’hi ha prou amb unes escoltes de “PWR/UP” per a tenir clares diverses coses que podríem haver donat per suposades abans de posar-nos a això: La principal és que el disc sona a AC/DC, sense invents, evolucions ni canvis significatius. Era d’esperar, ja que AC/DC sempre sona a AC/DC. Qui esperés una evolució en el seu estil o en el seu so és que no coneix a la banda australiana.

Dit això, el disc val la pena? Rotundament, sí. És cert que “PWR/UP” està lluny dels grans discos de la seva carrera (molt allunyats ja en el temps), però competeix dignament en la “zona mitja”, estant per sobre d’altres treballs del passat en els quals Angus & Cia van estar clarament menys inspirats.

El disc sona fresc, directe i amb empenta. D’ell hi ha diversos temes que podran ser inclosos en els seus concerts sense desmerèixer en ja molt poblat repertori de clàssics que sempre els acompanyen. Tant els dos singles triats, “Shot In The Dark” i “Realize”, com altres temes com “Through The Mists Of Time” o “Demon Fire” mostren aquesta màgia que, malgrat els anys, continua acompanyant a AC/DC.

La veu de Brian Johnson està en un gran moment, almenys en l’enregistrament d’estudi. Els que hem vist moltes vegades a AC/DC en directe sabem que el simpàtic cantant anglès fa el que pot damunt de l’escenari, lluny del seu rendiment d’estudi, però aquesta és una altra qüestió. La resta de la banda segueix al nivell requerit pel pes de la seva pròpia història, amb aquest duo rítmic entre Cliff Willimans i Phil Rudd que és un rellotge suís, i l’aportació de Stevie Young complint en el paper de substitut del seu mort oncle Malcolm.

I Angus? Perquè en la seva línia, tirant del carro, amb el seu habitual estil, marcant la línia de cada tema, tant en riff com en solos, liderant una formació que es resisteix a abandonar l’elit.

Hi ha poc més a afegir. Com he dit moltes vegades, no es pot exigir a una banda amb una carrera tan longeva (47 anys des de la seva fundació) que cada llançament sigui el disc de la seva vida. El que sí que és necessari és que cada nou treball sigui digne i no defraudi a la seva legió de seguidors. “PWR/UP” compleix aquesta comesa, per la qual cosa hem d’estar contents per veure de nou en forma a un dels més grans pilars de la Història del Rock.

Una ressenya de Santiago Fernández

 

Aqui tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

 

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram i Twitter!

Santi Fernández "Shan Tee"

Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú