ACCEPT + The Iron Maidens | Razzmatazz (Barcelona) | Diumenge 22 Gener 2023
Parlar d’Accept és parlar d’una llegenda vivent del heavy metal.
Això de llegenda, penso que és una catalogació que sovint es dona massa a la lleugera a formacions “vuitanteres” (si parlem de heavy metal) Es tendeix molt a aquesta idolatria pomposa en el nostre “mundillo”, però no ens enganyem, llegendes del heavy metal vuitantero ho són Iron Maiden, Saxon, Dio, Judas Priest, Motörhead(?),… i, sí, Accept!
Clar que hi ha molts altres grups icònics dels vuitanta, o que és a mitjans d’aquesta dècada on s’origina el seu posterior llegat (Metallica, Pantera, Manowar… poseu qui vulgueu…), però si hem de parlar de llegendes, compte o la paraula llegenda perdrà tot el sentit.
El diumenge 22 de gener a Razzmatazz una llegenda, Accept, oferia un concert dins la gira del seu ultim treball (Too mean to die), quart disc amb el vocalista Mark Tornillo de la formació alemana liderada pel vituós guitarrista Wolf Hoffman.
Després de l’actuació de The Iron Maidens, solvent agrupació femenina de covers de Iron Maiden i que no valoraré perquè em sembla negativament xocant que Accept es presenti amb una banda de covers, entraven a escena els alemanys, davant d’una sala plena de dalt a baix d’un públic, en la seva majoria, format per veterans i veteranes incondicionals del llegat metalero de la grandiosa dècada dels 80. Arrancaven amb dues cançons del nou “Too mean to die”, peces de directe total, la segona amb “guinyo” clàssic de Hoffman al solo, per després entrar “a saco” amb el clàssic “Restless and wild”… vint minutets i el public estava entregat.
M’estaré de fer una repassada dels temes un darrera l’altre, a tall de resum diré que no va faltar cap ni un dels clàssics immortals de la banda, moments èpics, és clar, per “Metal Heart” i “Princess of the dawn”, altres temes històrics foren tocats a mitges formant part d’un ben trobat “mix”, i la resta foren temes de l’etapa “Tornillo”, temes amb l’essència Accept de tota la vida i que l’audiècia va corejar com a autèntics clàssics ( No Shelter, The undertaker…).
Ja a la part final, per força… dues obres mestres van fer embogir la sala, “Fast as a shark” i “Balls to the wall”… magistrals en el directe, bon so, ganes, entrega,… i professionalitat, molta professionalitat! Per acabar, la festa es va completar amb “I’m a rebel”, del seu segon LP (1980), Bogeria generalitzada i cap a casa.
En resum, i com a reflexió, afegiré que Accept va donar dues lliçons: una a les bandes joves, potser indirectament, però per allò de aprendre dels grans… i una altra, i aquesta crec que més transcendent i reveladora, una lliçó a les bandes “velles”, a les de la seva “quinta”, en el sentit de què no n’hi ha prou en tibar de llegat i de nom, sinó que cal respectar aquest llegat , el nom, el rock, i…el públic… i no totes ho fan! Accept sí!
Un vespre/nit inoblidable.
Galdric Sala
Col·laborador d'El Rock-Òdrom, il·lustrador i humorsta gràfic
0 Comentaris