Amahiru: Amahiru

23 març, 2021 | Ressenyes

amahiru

Amahiru: Amahiru // Data de sortida: 27 Novembre 2020 // Segell: Ear Music

Atsuko i jo ens vam conèixer en circumstàncies molt especials. Encara que sempre em va semblar una noia molt despistada no puc negar que el seu exòtic somriure tènia alguna cosa que em feia fixar-m’hi sempre que passava pel meu costat. Acostumava a estar cantant tot el temps pels passadissos, riallera amb el pèl esvalotat. El seu iPod blau cel estava sempre penjat al coll i s’ensumava l’aire d’estiu. I va ser un d’aquests matins calorosos quan vaig preguntar-li què escoltava i, sense dir paraula, em va col·locar l’auricular esquerre a l’orella i era Marionette de Mary´s Blood. Quina rola!, un solo de guitarra extraordinari acompanya a aquesta cançó i qui la interpreta és Saki la que és l’actual guitarra de Amahiru.

Aquest grup ha ajuntat joies en una sola banda. Tot va començar segons diu la llegenda en una gira que va fer Dragonforce per Hong Kong on Frédéric Leclercq es coneix amb la guitarrista de Mary´s Blood, Saki. Aquest grup Nipó ja és d’una tradició en el que anomenaríem a occident l’animetal. Fa poc m’omplí d’emoció veure que havien interpretat Soul´s Refrain que és un tema de Neon Genesis Evangelion, una sèrie que va marcar la meva vida fa ja molt de temps i que, a més, va posar una línia d’abans i després en l’anime, però no havent-hi prou amb això, interpreten majestuosament un cover de Pegasus Fantasy, tema de culte en la cultura japonesa on Saki fa gala de tot el seu talent a la guitarra.

Res més encertat que portar-la a Amahiru. La combinació de gèneres i de cultures li dóna un aire fresc, absolutament deliciós a cau d’orella.

Igual que Frédéric i Saki, nosaltres vam menjar en el mateix plat. M’explicà històries d’un Japó fins llavors allunyat de la meva realitat, dels seus carrers trepidants, els seus pobles antics amb cases tradicionals, plens de llegendes. I la promesa que un dia els recorreríem junts.

Amahiru em porta de nou a la ment totes aquestes històries. Bé podem caminar pels carrers de Tòquio, modern, topar-nos amb gent a cada centímetre com és el cas de Hours o de WTTP. En el cas de Ninja no Tamashii ens traslladem a un lloc més tranquil, allunyat del món on la música es fon amb l’ambient i, de sobte, entra la guitarra per a treure’ns del tràngol i donar-nos una mica de canya al costat d’un teclat executat amb subtilesa per Coen Janssen d’Epica, però la cançó va pujant de ritme, donant alts, baixos i aguts. Però aquest cas no sols es dóna en aquesta cançó que és ja de les meves favorites, sinó que és una cosa que es reprodueix en tot l’àlbum.

Dotze cançons ens van portant per sabors diferents, però al mateix temps entrellaçats, diguem que seria una mica com Fusion Food però en metall, per dir una cosa comuna ja que els sons d’aquest grup ens porten per més senderis desconeguts que coneguts per a molts.

Dir que són metall exòtic no seria prudent de la meva part, perquè són molt més. Aquest grup porta més enllà qualsevol terme conegut. La veu que entre tanta estrella pogués brillar menys a estat a l’alçada. Archi Wilson es mou amb destresa en les cançons dotant-les de tons diferents dins d’aquestes, reforçant així a la veu aquesta fusió de la qual ja venim parlant.

Crec que Amahiru ha sortit a escena a divertir-se, a crear coses que els agraden, aquest projecte que ha nascut entre Saki i Coen porta ànima dins, es sent que hi ha gent que s’ho està passant bé fent música i això s’agraeix. Tant la bateria de Mike Heller com els convidats especials Elise Ryd de Amaranthe qui ens delecta a Lucky Star o Kifu Mitsushashi qui toca el Shankuhachi (instrument de vent tradicional japonès semblant a una flauta) a Ninja No tamashii no deixen res a desitjar. Tot aquí enriqueix.

La meva amistat tan exòtica amb Atsuko es va esvair després de l’estiu com moltes altres, però Saki es va quedar amb mi i, ara més que mai, vull posar-me en camí per a descobrir els racons d’un Japó que hi ha a cada nota d’aquest disc. Més que un disc és un viatge imprescindible per als amants del nou i del tradicional, és una pausa i un canvi que irromp enmig del soroll del caos i la velocitat per a donar-nos sucoses bocades del present i del passat.

Una ressenya de Daniel Huezo.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà a The Sentinel.

Aquí tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram i a Twitter!

daniel huezo

Daniel Huezo

Col·laborador d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú