Amaro: Respira

1 set., 2021 | Ressenyes

amaro respira

Amaro: Respira // Data de sortida: 30 Abril 2021 // Segell: The Fish Factory

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Corria la segona meitat de l’enyorada dècada dels ’80, quan el heavy metal nacional gaudia de molt bona salut. A rebuf de la via oberta per les dues grans bandes nacionals (Barón Rojo i Obús) que van portar al heavy metal espanyol al capdamunt, una segona ona de grups de heavy metal va omplir una escena que en aquells dies estava plena de vida, encimbellant a grans músics que el temps ha col·locat a la categoria de mites, com aquells Santa en els quals Azuzena va revolucionar la presència femenina al Rock, amb una imatge agressiva, potent veu i presència escènica dura i atractiva.

Eren uns temps en els quals la revista Heavy Rock era la nostra bíblia i els programes de ràdio massius congregaven a milers d’oients. Pocs mitjans, però molt potents, que podien encimbellar o enfonsar a les bandes segons el seu criteri editorial.

En un d’aquells números de la citada Heavy Rock, un reportatge ens mostrava unes fotos espectaculars d’una cantant barcelonina la imatge poderosa de la qual semblava ser la resposta catalana a l’Azuzena dels madrilenys Santa. En una encertada campanya de màrqueting, tots ens pengem de Joana Amaro abans d’escoltar la seva música.

Afortunadament, quan escoltem el que Amaro aportava en el pla musical, no ens va decebre. Després d’un EP debut anomenat “Violación” (1986), el seu primer disc complet “Mordiendo la vida” (1987) va tenir una repercussió bastant acceptable, igual que la seva continuació “Bajo presión” (1990).

El final de la dècada va ser el declivi de la majoria de bandes de Rock a Espanya, una cosa a la qual Amaro no va ser aliena, per la qual cosa va desaparèixer de l’escena fins que, en 2013, vam tenir notícies de la seva tornada a l’activitat, juntament amb la seva filla Joana Mas Amaro. Aquest retorn a l’activitat es va concretar amb un nou disc, “Carmen de Fuego” (2018), que va ser la confirmació definitiva que Joana Amaro estava de tornada, amb tantes ganes com sempre.

“Respira” és la confirmació que aquesta tornada no és flor d’un dia. Un nou disc en el qual mostra el seu costat més canyero, juntament amb alguns temes de factura més melòdica, sempre demostrant que la seva poderosa veu continua intacta.

Per a l’enregistrament d’aquest nou disc, Joana Amaro s’ha acompanyat d’una competent formació que mostra la traça i contundència necessària per a la força que destil·len els temes d’aquest treball. Aquests músics són Félix Barcojo (guitarra), Carlos Teruel (guitarra), Diego Teruel (baix) i Javi Rojano (Bateria), tots ells de bon nivell.

El disc està construït amb temes curts i directes, en alguns casos fins a massa simples, amb inspiració netament vuitantera, com era d’esperar, en les quals Joana Amaro es llueix en tot moment, amb una veu impecable que s’adapta al format de cada tema. La seva veu i la bona tasca de tots dos guitarristes són els elements més atractius del disc. Bons exemples del lluïment dels guitarristes els tenim en l’inicial “Sexo”, “Muerde” o “Fuego”, com a millors exponents.

L’escolta del disc passa en un sospir, amb només 9 talls de metratge moderat (cap d’ells arriba als 4 minuts), entre els quals tenim temes netament vuitanterss com  “Sexo”, o “Muerde”, al costat d’un parell d’ells més ràpids i canyeros (“Sueño” i “Rabia”) i dues més lents: la power-ballad “Ven” i la bonica balada melancòlica “Adéu”, que compta amb la participació de Josep Mas (Kitflus) al piano i David Palau a la guitarra. Dins de la seva excel·lent línia en tot el disc, Joana Amaro es llueix especialment en aquests temes lents, brodant amb la seva veu unes balades de per si mateix atractives.

Aquest disc té, com a tema més cridaner, una adaptació de “I Love Rock ‘n Roll” de Joan Jett amb lletra en castellà, rebatejada com a “Amo el Rock and roll”, com ja feu en els ’80 amb “Still Loving You” de Scorpions, convertida en “Así te quiero yo”. I, com en aquella ocasió, Amaro ha triat un tema massa trillat i al qual aporta poc més que la lletra traduïda i adaptada, a més d’una represa final més ràpida. Una versió que, després de la sorpresa en les primeres escoltes, es converteix en un dels temes prescindibles del disc.

És tot un plaer tenir de tornada a Joana Amaro, una de les nostres muses del Rock nacional en els ’80. Sobretot quan aquesta tornada manté el bon nivell anterior, potser més en la interpretació que en la composició. “Respira” ens deixa, per tant, temes simples i directes amb bon rendiment instrumental i la bona veu que sempre ens ha regalat Joana Amaro.

Santi Fernández "Shan Tee"

Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú