ARCHFIEND UP Lost Forever | Sortida: 10 Gener 2026 | Segell: Autoedició
Una ressenya de Marc Milà Hernández
Publicada originalment a Rocka Rolla Webzine
Els treballs conceptuals han esdevingut un terreny adobat per a l’èpica del rock de finals dels anys seixanta i principis dels setanta i, posteriorment, com no podia ser d’una altra manera, del nostre estimat heavy metal. Si grups com The Who amb “Tommy”, Jethro Tull amb “Thick as a Brick” o Pink Floyd amb “The Wall”, ajudaven a conformar els fonaments d’aquest tipus d’obra musical, el metall no es quedava enrere i, amb aquesta mateixa estructura, forjava referències tan clàssiques com “Abigail” de King Diamond, “Operation: Mindcrime” de Queensrÿche, “Seventh Son of a Seventh Son” d’Iron Maiden, “Metropolis PT II: Scenes From A Memory” de Dream Theater o “Nightfall in Middle-Earth” de Blind Guardian, només per citar-ne alguns dels més famosos i deixant de banda el món de les òperes rock (amb les quals els elapés conceptuals comparteixen moltes característiques). Fins i tot els déus Judas Priest (genuflexió) van posar el seu granet de sorra amb “Nostradamus”…
Suposo que bona part d’aquests inigualables àlbums van servir de font d’inspiració al bo de Brian LaFave -vocalista, guitarrista, baixista, teclista i talent creatiu darrere del projecte Archfiend UP- per treure’s de la màniga el seu primer llarga durada titulat “Lost Forever”. Un disc conceptual que narra, a través de 10 composicions que s’enuncien com els capítols d’un llibre, la història d’una jove de catorze anys, la Jenna Lee, que des de petita és víctima d’abusos per part del seu pare. Després de la mort de la mare, la protagonista decideix fugir de casa amb en Charlie, però lluny de deixar enrere els seus malsons, el seu xicot la reté contra la seva voluntat amb la intenció de mercadejar amb ella. La noia, rendida davant les adversitats i convençuda que ningú la podrà alliberar del seu cruent destí, decideix manllevar-se la vida.
Conscient que una obra d’aquestes característiques ha d’estar ben trenada, LaFave va dedicar gairebé dos anys fins a concloure la seva tasca el 2025. Disposat a posar tota la carn a la graella, en un intent de reblar la cruesa de la història i dotar “Forever Lost” d’un concepte diferencial, se li va acudir la idea de complementar cadascun dels temes amb el suport visual de videoclips independents. Amb aquesta intenció, va tirar pel dret i va recórrer a la persona de Michael Lynn perquè dirigís el guió dels capítols i els convertís en curtmetratges amb animació CGI (és a dir, amb imatges en 3D generades per ordinador).
Un cop perfilada la idea, el multiinstrumentista fa camí des d’Escanaba en direcció a Madison, on el productor Paul Schroeder l’espera als Megatons Studio per enregistrar i produir -com també havia fet amb el primer EP digital de la seva carrera- les pistes d’aquest projecte conceptual. Però en Brian no va tot sol a Wisconsin, sinó que reuneix al guitarrista Tony M. i al bateria Justin Parker perquè amb les seves interpretacions aportin una lluentor diferent a les cançons que ell circumscriu dins de l’ampli espectre del heavy metal i el hard rock, però on la influència d’un aspre power metal americà també hi té molt pes.
Si bé ens trobem davant d’una creació ambiciosa, embolcallada de creativitat i amb una minuciosa cura per no deixar cap serrell sense tancar, no enganyarem ningú si diem que musicalment és un disc justet i escàs de recursos. Però contra tot pronòstic, la síntesi dels dos formats, l’auditiu i el visual, acaba bastint d’un aire tan kitsch al producte (disponible a les plataformes de Revernation i Youtube, respectivament) que, tant sí com no, fa que t’acabis encaterinant amb ell.
Un arpegi acústic, que anirà evolucionant fins a l’abordada instrumental de tota la banda, acompanya una breu narració inicial que ens endinsa a Darkness, el primer capítol d’aquesta història. A continuació, un riff rudimentari obrirà pas al curiós fraseig entretallat d’en Brian LaFave, a través del qual saltironejarem fins a la melòdica tornada d’I Will Rise.
Un nou preludi desendollat és l’avantsala de Forever Free, una peça on les estrofes van transcorrent sobre una intensa línia de guitarra que, a la seva part final, passarà el relleu al solo del senyor LaFave. Aquestes tres primeres pistes són les més interessants del treball que, a partir d’aquí, es va apagant i entra en una monocromàtica deriva sonora que ens fa desitjar a cada nou tema que el trist desenllaç de la història arribi aviat.
El desesperat crit d’ajuda de House Of Fear cristal·litza amb la narració entonada d’en Brian en una peça acústica que, al seu equador, s’electrifica sense solta ni volta i conclou de nou unplugged. Bloodline (Charlie) és un breu relat musicat, I Am Nightmare és això, una patinada sense gràcia feta cançó i Caged In Fear, amb una incomprensible interrupció a mitja cançó i una tornada mancada d’inspiració, resulta un altre despropòsit compositiu, del qual les estrofes on el cantant es dobla la veu són les que salven els mobles.
El tema que titula l’àlbum tampoc aconsegueix aixecar els ànims i cau novament en l’immobilisme d’un llarg fragment acústic que secunda la interpretació vocal fins a la concebuda irrupció de la distorsió, on únicament dos solos de guitarra trenquen aquí amb l’enquistament sonor.
El so de la pluja abraça Don’t Let Go, una bonica i breu instrumental de la qual floreix una precisa melodia solista entre uns acords desendollats, mentre que The Story Of Jenna Lee és el tall (innecessàriament llarg) que, amb un riff molt pobre i una línia vocal buida i avorrida, tanca el disc. Com en les cançons anteriors, s’intercalen fragments d’esfereïdores informacions relatives a l’inhumà esclavatge modern, juntament amb recursos per fer-hi front.
En resum, cal posar en valor que “Lost Forever” neix amb la noble intenció de ser un crit de denúncia envers una execrable situació de submissió absoluta. Però, d’una altra banda, i malgrat el lloable propòsit, no podem amagar que aquesta one man band ho fa amb un treball que musicalment es podria qualificar de superb només si s’analitzés des de l’amateurisme que es mou per pur plaer i amor per la música metàl·lica, però que -més enllà del cercle proper dels Archfiend UP- difícilment reuneix prou condicions per atraure l’atenció d’un públic més ampli.
Marc Milà Hernández
La fervent i la cega devoció per Judas Priest (i per extensió pel heavy metal) des de la més tendra infantesa m’han portat a retre-li culte gargotejant la biografia Judas Priest, Los defensores de la fe i administrant el blog Los dioses del metal. Col·laborador a Rocka Rolla Webzine i, ara també, a El Rock-Òdrom.
0 Comentaris