Arias: No Estoy Para Nadie // Data de sortida: 25 Setembre 2020 // Segell: Martin Music

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Manolo Arias és part fonamental de la història del Rock a Espanya. Amb més de 40 anys de trajectòria a la seva esquena, ha passat per multitud de grups pels quals sempre ha deixat la seva empremta personal. Primer com a guitarrista i compositor, facetes a les quals posteriorment ha afegit la seva funció com a productor, són tantes les bandes en les quals ha participat que és gairebé impossible enumerar-les totes.

Ñu, Bella Bestia, Muro, Motores, Monterrey… són només uns exemples dels grups que han comptat amb els seus serveis. Gairebé sempre en bandes alienes, Niagara i Atlas van ser les seves dues apostes pròpies, compartides amb el seu germà Ángel al baix i José Martos a la bateria, en les quals Manolo va posar tota la carn a la graella i amb les quals va deixar una sèrie de discos imprescindibles per a qualsevol afeccionat al Hard Rock nacional.

En aquesta trajectòria tan longeva, fa temps que el gran dels Arias tenia al cap l’edició d’un disc en solitari. Un projecte sempre posposat per l’atapeïda agenda, tant en la seva faceta de guitarrista com de productor, que sempre li impedia posar-s’hi.

I va arribar la pandèmia. I amb ella el període de confinament en el qual els concerts es cancel·len i les produccions cauen gairebé fins a zero. Aquesta dolorosa circumstància porta una cosa bona, si se sap aprofitar: Temps.

La conseqüència és “No estoy para nadie”, l’esperat disc en solitari que edita Manolo sota el seu propi cognom: Arias.

En el disc li acompanyen dos dels seus antics companys a Monterrey, un dels seus últims grups, com són Julio Dávila (veu) i Julio Gutiérrez “Guty” (baix). Per a la bateria ha tirat d’en Carlos Lillo, famós productor que va donar forma als discos d’Atlas i que, a més de tocar la bateria en aquest disc, l’ha coproduït juntament amb el mateix Manolo Arias. No és d’estranyar que el treball conjunt de tots dos productors hagi donat els seus fruits, amb un so polit, net i nítid on tot està en el seu lloc perfecte.

El disc ens porta 11 talls de Hard Rock de la vella escola, escrits amb molt bon gust i en el qual el feeling i la frescor són els seus majors actius. Si bé és cert que Manolo Arias sempre ha deixat la seva empremta personal en totes les bandes per les quals ha passat, sense grans diferències en la seva manera de tocar o compondre, aquest disc recorda irremeiablement a un encreuament entre Atlas i, en major mesura, Monterrey, potser sense el deix meridional tan descarat d’aquests últims. Molt a veure té també la inconfusible veu de Julio Dávila, qui fa un paper exquisit en tot el disc.

L’escolta d’aquest treball és un viatge per les velles sendes del Hard Rock. No hi ha experiments, no hi ha concessions a les noves tendències. Les cançons tenen l’aroma del bon vi, aquest que ha madurat durant anys en bota de roure i té un sabor inconfusible. Els temes poden ser nous o rescatats de molts anys enrere. És igual, ningú notaria la diferència, són la conseqüència d’una experiència vital i musical tan rica com extensa.

És un disc fet per a gaudir. Hard Rock anyenc, des de la inicial “No estoy para nadie”, que dóna nom al disc, “Sin mirar atrás”, “Entre gritos” o “Sólo yo”, que conté un bonic inici acústic. La frescor augmenta en altres temes més rocanrolers com “Bailarás para mí”, “Todo Lo di” o “Tú por tu lado, y por el mío”, una de les meves favorites del disc.

També tenim temes més sentits, en el qual baixen les revolucions. En aquest apartat podem gaudir de mitjos temps com “Perdida en mi mente”, “Fuego en mi memoria” i “Miedo a caer”, a més de la bonica balada “Ya no tengo tu amor” que tanca el disc. En elles, a més de l’excelsa guitarra de Manolo Arias, podem gaudir de la càlida veu de Julio Dávila, que impregna de feeling cadascuna de les seves intervencions.

En definitiva, “No estoy para nadie” és un treball molt personal en el qual Manolo Arias mostra els seus gustos. Un disc fet per a ell mateix i per als que gaudim d’aquest Hard Rock clàssic que sempre l’ha acompanyat. Una delícia.

Una ressenya de Santiago Fernández

Aqui tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!