ASTRAL WARRIOR + METALL FORT + DELER | Quan: 3 Maig 2025 | On: La Boite (Lleida)
Una Crònica d’Oleh Dovhal
“La nit de heavy-rock català”, que va tenir lloc el 3 de maig a La Boite a Lleida, es pot considerar un esdeveniment veritablement local: hi van actuar tres grups catalanoparlants, i, com a cirereta del pastís, tot això va passar a la capital de la Catalunya d’interior (tinc uns coneguts catalans que mai han estat a Lleida). El concert va ser anunciat a les xarxes socials com “la primera nit de la festa de metal-rock en català”, cosa que fa pensar que n’hi haurà com a mínim una altra. Curiosament, no hi va haver cap grup lleidatà: Metall Fort i Astral Warrior venien de Barcelona, i Deler, del poble de Begues al Baix Llobregat.
L’esdeveniment em va interessar especialment per Metall Fort – un grup que últimament no ofereix molts concerts als seus fans: ja havien passat 10 mesos des de la seva última actuació al Bar Ceferino de Barcelona. I tenint en compte que jo mai havia vist ni Metall Fort ni Lleida, la temptació de ser-hi era molt gran. Però una cosa és anar a Lleida, i una altra de ben diferent és passar-hi la nit, ja que el primer tren de tornada cap a Reus sortia a les 6 del matí, i l’oferta d’allotjament allà no era tan àmplia com a Barcelona. Vaig compartir els meus dubtes amb en César, ell els va transmetre a en Ramon de Metall Fort… En resum, al meu voltant es van posar en marxa uns engranatges invisibles de l’hospitalitat catalana, i finalment vaig anar a Lleida.
Malauradament, fins i tot arribar a Lleida no va resultar tan fàcil com semblava. Rodalies no seria Rodalies si jo simplement arribés a l’estació, pugés al tren i anés. El tren va arribar amb més d’una hora de retard i després es va espatllar a mig camí, així que les meves esperances de fer un tomb per Lleida abans del concert se’n van anar a la merda (carai, vaig escriure gairebé el mateix sobre anar a Barcelona a la meva crònica del concert de Nemaind i Litúrgia!).
En arribar a Lleida Pirineus, em vaig encaminar directament a La Boite, on els grups ja feien proves de so. Així vaig conèixer els Metall Fort – primer en Jonathan, i al cap de pocs minuts, en Ramon, en Capi i en Xavi. I en realitat van semblar encara millor que a El Rock-Òdrom! Després del soundcheck, vam continuar preparant-nos en un local proper i, val a dir, ens vam preparar tan bé que, quan vam tornar a La Boite, els Deler ja havien acabat de tocar la primera cançó.
Cal dir amb certa llàstima que l’audiència va ser molt poca, fins i tot tenint en compte el caràcter “local” del concert. No sembla que a Lleida se celebrin massa concerts de metall, i el cartell era força sòlid – al menys, jo coneixia dues de les tres bandes molt abans del concert. Sigui com sigui, tots els que hi van assistir segurament no es van penedir gens de la seva decisió.
Deler és un grup jove, la discografia del qual de moment consta de nombrosos senzills (tot i això, en una quantitat suficient per muntar un repertori de directe). Estilísticament, Deler és el rock més clàssic. És exactament aquella música que us ve al cap quan sentiu de “rock ‘n’ roll” o “escola de guitarra elèctrica”. És aquell ingredient universal que seria apropiat a tot arreu: en un bar i en un gimnàs, al Barcelona Rock Fest i en un casal de gent gran. La banda va tocar amb gran plaer, el vocalista va parlar molt amb l’audiència – tot això va crear una atmosfera molt casolana. Jo destacaria la cançó “Terra baixa”, inspirada en l’obra homònima d’Àngel Guimerà – sovint veig llibres d’aquest senyor al mercat de brocanters de Reus.
Després va ser el torn de Metall Fort. Per a l’ocasió, en Ramon es va posar la samarreta d’El Rock-Òdrom, igual que la meva (cal dir que amb el subministrament de samarretes, en César ho té tot ben controlat). Per primera vegada en directe, la banda més pesada de la nit va presentar els temes del nou EP, i els va tocar tots cinc, inclosa la versió d’Accept. De tota la seva discografia, que actualment consta de 13 cançons, només no van tocar “Perseguit” i “Les onades” del disc de debut.
Van arrencar amb la simbòlica “Talaiot”, la cançó amb què va començar la història del grup (aquí podem recordar que al principi la banda es deia Talaiot). Va ser interessant veure com interpretarien el tema “Universalitat“, que inclou un discurs d’en César. Bé, el discurs el va fer en Jonathan – ho podeu veure al vídeo corresponent. La cançó “Sota terra“, amb la qual va començar el meu amor per Metall Fort, em va fer realment feliç. L’actuació va acabar amb l’èxit “Fantàstic” i el bonus track que va seguir immediatament – “Com un tauró“. Tot i que soc escèptic amb les versions, cal admetre que el públic es va animar molt en sentir els famosos riffs.
Com és sabut, la llengua catalana no està tan ben representada en el metall tradicional com en les seves formes extremes, i el següent grup, Astral Warrior, és un dels representants d’aquesta rara raça, tot i el nom en anglès. Només cal veure títols de cançons com “Guerrer de foc” o “El heavy metal és la llei” per entendre de seguida de quin gènere es tracta: ràpid, brillant, positiu, amb veus agudes, melodies èpiques i solos vertiginosos, amb una atmosfera de viatges i batalles, lluita i esperança – tot allò que a mi personalment no m’agrada del metall.
Tanmateix, cal reconèixer que Astral Warrior no sona tan ensucrat com molts altres grups de power metal, i fins i tot els amants dels crits incomprensibles i el soroll del martell pneumàtic en podem treure una certa gràcia. La cançó que més em va agradar va ser “Virus d’amor” que sona com un rock normal i aniria bé als Deler. També destacaria la tornada memorable de “El heavy metal és la llei”.
És curiós que, en 25 anys d’història, els Astral Warrior només hagin publicat un sol LP amb el títol eloqüent “Metalunya” (però el senzill “Regal dels Déus“, sortit aquest març, dona esperança a un nou disc). També és interessant que el 2023 ja havien tocat amb Metall Fort al Bar Ceferino (actualment, la classificació està encapçalada per l’equip Urgila amb tres concerts amb Metall Fort). Però el més curiós és que el seu baixista és esquerrà, i veure esquerrans a l’escenari sempre fa goig.
El concert va acabar a la una, i una hora més van durar les coses organitzatives. Per fer passar la nit, vaig anar amb en Jonathan i en Ramon a Barcelona. Amb la rumba catalana de fons, vam travessar indrets que fins ara només havia vist al mapa. Em va fer molta gràcia una paradeta per pixar a Tàrrega – una ciutat que va tenir un paper important en l’obra de Manuel de Pedrolo, que estem llegint ara al club de lectura.
Finalment, vam arribar a la capital catalana. Tot i que els nois no volien deixar-me sol en aquelles hores, jo, per la meva banda, volia arribar a casa com més aviat millor i fondre’m en un son profund, així que a les quatre del matí ens vam acomiadar a l’estació de Zona Universitària, des d’on pensava agafar un autobús cap al poble de Cunit i allà fer transbord al tren cap a Reus (per obres, no hi havia trens directes entre Barcelona i Reus).
Tot just el cotxe amb en Ramon i en Jonathan va desaparèixer de la vista que vaig sentir: “Ei, amigo!”. Un altre cotxe es va aturar al meu costat i els paios que seien a dins em van fer una oferta que prudentment vaig rebutjar. Després d’uns minuts passejant, es va fer evident que la Diagonal no era el millor lloc per esperar l’alba, així que per trobar calma vaig girar cap als carrers i carrerons del barri. Però la situació no va millorar gaire, i a cada cantonada em trobava amb noies amables que em deien: “Amor? Vamos, cariño!”. Abans, només havia viscut tanta insistència al barri de Lampugnano a Milà i al bosc de Boulogne a París. Cal reconèixer que, malgrat molts avantatges com la gran oferta de concerts, en alguns aspectes Barcelona és inferior a Reus.
Va ploure una mica, els ocells van començar a piular i, finalment, cap a les cinc passades, va aparèixer el primer autobús cap a Cunit. El conductor em va saludar amb paraules extraordinàries: “Si quieres vomitar, tengo un paquete”.
En arribar a l’estació, després d’una hora d’espera vaig pujar al tren amb destinació Lleida. Durant tot el trajecte anava mig adormit, lluitant amb totes les meves forces per no saltar-me la parada a Reus (tornar accidentalment a Lleida hauria estat una anècdota de l’hòstia), i cap a les nou del matí, les meves aventures van arribar a la seva fi. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris