AUTOZOOFILIA ANTROPOFAGOLAGNICA Podriduria Humana | Sortida: 12 Maig 2025 | Segell: Cute Cannibal Collective
Una Ressenya d’Oleh Dovhal
Queden pocs dies per a la sortida de l’obra monumental “Història i poder del mètal català” (aquí l’entrevista als seus autors), i cal reconèixer que corre el risc de quedar desfasada abans de ser publicada, ja que bandes catalanes segueixen apareixent com bolets després de la pluja. És especialment agradable veure noves formes de vida en gèneres poc representats a l’escena catalana. En particular, a la boscúria de goregrind recentment ha emergit un reig bord imponent, Autozoofilia Antropofagolagnica. En només tres setmanes, aquest projecte va augmentar l’entropia de l’Univers amb dos EP, i avui ens fixem en l’últim, “Podridura humana”.
Com sol passar en els gèneres més extrems, som davant d’un projecte d’una sola persona. Aquest és un del fotimer de projectes de la multiinstrumentista gironina Samael, dels quals fins ara només havia sentit Asken av Verden i Ísfjall, ambdós de black metal. El nom Autozoofilia Antropofagolagnica, que a cop d’ull pot semblar un rar conjunt de morfemes grecs, en realitat amaga una trama complexa. Podeu intentar resoldre aquest trencaclosques, però crec que es tracta una persona que, havent acceptat la seva naturalesa animal, obté satisfacció sexual menjant-se a si mateixa. Aquesta idea es desenvolupa a la cançó “Carn” (“Tens la il·lusió de ser un ésser pensant, intocable en l’escala de menjar o ser menjat…”).
No sé si val la pena aprofundir en l’aspecte tècnic. És un goregrind impecable amb tots els estàndards del gènere complerts al cent per cent (cançons curtes amb estructura punk, veus guturals, guitarres greus), i els fans de Mortician, Cock and Ball Torture i coses per l’estil hi trobaran tot allò que s’espera en aquests casos. I per dissipar finalment els dubtes de l’oient sobre el contingut del disc, a la portada hi ha una fotografia d’una cama amb gangrena gasosa.
Comparat amb el primer EP, “Debut de set polzades”, no ha canviat gaire cosa. El component conceptual s’ha ampliat i el so continua gairebé igual (però m’agrada més el del debut, on la caixa s’assembla a una olla). Cal destacar l’absència de preludis llargs amb fragments de pel·lícules, gemecs, gluglús i altres bestieses habituals al gorgrind, i els 15 minuts de música pura passen volant d’un sol alè, creant la sensació d’una suite diabòlica.
Passatges curts, tocats a un tempo enèrgic des de l’allegro fins al vivace, desfilen davant nostre com imatges d’una filmina sobre diferents aspectes de la realitat que ens envolta. Em va commoure especialment la cançó “120 dies a Salou”. Pels meus pecats, el destí em va castigar amb dos anys sencers a l’infern salouenc, i puc signar cada línia d’aquesta peça tràgica. Va ser impossible contenir el somriure en esmentar Pere Granados. Bé, qui sap, en sap.
“Bruixerisme assassí” presenta un pla detallat per a una guerra de guerrilles contra els gavatxos a Andorra, un principat pintoresc que, igual que Salou, s’ha convertit en un cau de guiris. Aquí no es pot evitar recordar la cançó “Andorra i Gomorra” de Bon Braguer.
A “La Catalunya negra dels crims rurals” trobem la lluita de la pagesia contra els “guiris amb molta pasta”, un motiu que s’ha plantejat diverses vegades, no només als informatius de les Illes, sinó també al seu patrimoni musical illenc (per exemple, les cançons “Guiris, Go Home!” i “Neodominació” dels Fornaris).
Tot i això, geogràficament l’EP va molt més enllà dels Països Catalans, reflectint la fascinació de l’autora pel Japó. Tres cançons estan dedicades a la immersió en la sexualitat japonesa durant un trajecte en transport públic (“Llegint BL al metro”, “Llegint eroguro al bus”, “Jugant a eroge al tren”). També hi ha una versió de la cançó sueca “Caramelldansen”, popularitzada gràcies a l’anime, i la peça “Mort per napalm” que pot ser una referència a “Death by Napalm” del grup japonès Butcher ABC.
Però el tema central de “Podridura humana”, d’acord amb els cànons del gènere, és la descomposició del cos humà, sigui per esquarterament o per putrefacció. Com un ermità budista que arriba a la comprensió de la impermanència observant cadàvers podrints, contemplem ara una ciutat arrasada amb extremitats carbonitzades, ara la feina del narrador en un tanatori, ara la seva nevera plena de pots amb àcid gàstric. Si això ens fa experimentar una purificació o no, depèn de les característiques individuals de l’organisme, però un plaer estètic d’un goregrind ben fet sens dubte vindrà. Molt bé, molt bé.
Pots escoltar el disc Podridura Humana al Bandacamp de l’artista.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris