Bajopresión: Imperio De Monstruos

9 set., 2020 | Ressenyes

bajopresion imperio de monstruos

Bajopresión: Imperio de monstruos // Data de sortida: 27 Març 2020 // Segell: Rock CD Records

Bajopresión és un grup més d’entre les dotzenes de bandes d’arreu de l’estat que han tingut la mala sort que la sortida del seu disc, Imperio de monstruos, coincidís amb l’esclat per aquestes contrades de la pandèmia de la Covid-19. Sortit el 27 de març d’enguany i malgrat que ja estàvem tots confinats a causa del recent Estat d’Alarma, probablement ni els Bajopresión ni ningú de nosaltres era encara prou conscient no només de la intensitat de la pandèmia arreu, si no de fins a quin punt s’allargarien les mesures sanitàries en el temps que impedeixen la celebració normal d’actes de masses i, en conseqüència, de les limitacions que això suposa per a la celebració de concerts.

En el moment d’escriure aquesta ressenya, un plujós dimecres 9 de Setembre a Barcelona, els madrilenys Bajopresión encara no han pogut mostrar en directe Imperio de monstruos. Un treball previst per a ser presentat en públic el 18 d’abril passat i que, de nou, ha hagut de ser posposat després de tornar-se a cancel·lar les actuacions que el grup tenia programades per octubre i desembre. Una situació complexa i frustrant que, malauradament, sembla que encara ens acompanyarà força temps.

Imperio de monstruos és el tercer disc d’aquesta gent. Un treball on, segons descriuen al full promocional amb què acompanyen el CD, hi podem trobar des de Simfònic fins a Hard Rock, amb sons progressius i picades d’ullet al metall més modern. Des del meu punt de vista i criteri personal, la base musical sobre la qual descansa el disc de Bajopresión és més de rock dur que de qualsevol altra cosa, amb una producció (això sí) on s’intueixen multitud de pistes que dóna com a resultat una sonoritat comprimida tant present en el (per a mi) mal anomenat metall modern.
Bajopresión han volgut fer un disc conceptual amb unes lletres que giren al voltant d’uns éssers malignes que ens envolten però que no deixen gaire definits. No tinc clar fins a quin punt voler fer un disc conceptual els ha encotillat i tret un xic de llibertat creativa. De la maca portada se n’ha encarregat Harley Velásquez.

Bé doncs, feta aquesta introducció, anem a veure les sensacions que les cançons han deixat en mi des de la primera vegada que he premut play al reproductor fins al moment d’escriure aquestes línies.

La meva sensació general és agredolça. He de dir que esperava gaudir més d’Imperio de monstruos. Quan se’m va oferir la possibilitat de ressenyar aquest disc podia haver fet trampes, escoltar-lo sencer al Youtube i, si m’agradava i els meus ulls guspirejaven en sentir-lo, acceptar fer la ressenya. Però fer això fa que per a mi es perdi la gràcia de rebre un disc a cegues o gairebé, escoltar-lo i escriure’n l’opinió tal com raja. Abans de res, vaig escoltar el seu primer senzill penjat a les xarxes, i em va frapar prou per a decidir-me pels Bajopresión d’entre les altres opcions que tenia per ressenyar.

Suposo que escollir quina és la cançó que obrirà el disc ha de ser molt difícil. La primera cançó té el costerut paper de deixar empremta en l’oient, de captar la seva atenció positivament i de generar ganes de més. Bajopresión han escollit la que dóna títol al seu tercer disc, Imperio de monstruos, que no m’ha semblat la seva millor cançó ni de bon tros. Trobo que la veu d’Antonio Robledillo, malgrat tenir grans moments al llarg de l’àlbum, rellisca en alguns canvis de to i la cançó que obre el disc n’és un exemple. A més, en aquesta i altres cançons, trontolla quelcom fonamental per aconseguir que un disc atrapi: Unes melodies vocals agraïdes, un treball lletrista que faci fàcil recordar les lletres. A Imperio de monstruos, massa vegades m’he trobat amb frases construïdes i dites de forma poc natural. Sens dubte això s’ha fet per encaixar-les millor amb la part instrumental però ha estat pagant un preu important en detriment d’altres elements claus en una bona cançó. Si he de fer esforços per taral·lejar les lletres, és que hi ha quelcom que falla.

Hi ha però cançons molt més agraïdes en aquests aspectes i que fan pujar esgraons a la valoració que aquest disc em mereix. El guardián, Falso Imperio en són exemples i, ves per on, són talls on l’essència Hard Rock preval, fent-me arribar a la impressió que Bajopresión es troben més a gust en aquestes textures que no pas en sonoritats més modernes.

Calor y fuego, la balada del disc, també és una bona cançó on la lletra i la música encaixen i que té una tornada agraïda. Estic convençut que aquesta és de les que millor envelliran al costat d’altres bones cançons del grup. Una de les que potser envelliran bé en aquest Imperio de monstruos és Límites del miedo. Amb un teclat inicial que bé ens podria retrotraure als Niagara, un excel·lent treball de guitarra y una tornada a l’alçada dels millors Beethoven R., és probablement la que més m’ha agradat del disc.

Pel meu gust personal, la recta final de l’àlbum torna a coixejar amb alguns dels elements que menys m’han agradat i que ja he esmentat abans presents en les darreres cançons. El fin del tiempo, cançó que tanca el disc i que dura més de deu minuts em serveix com a millor exemple.

Des del meu punt de vista i en conclusió, Bajopresión Imperio de monstruos té massa alts i baixos, deixant un regust final que m’ha fet arrufar una mica el nas. Tinc la impressió que els Bajopresión es senten més còmodes i fan millors cançons si no es compliquen massa la vida. Tant de bo puguin defensar totes i cada una de les cançons d’Imperio de monstruos en directe més aviat que tard i comprovar quines cançons fan aixecar més els punys dels seus seguidors. I tant de bo en siguin moltes!.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà al web The Sentinel

Aquí tens totes les ressenyes publicades a El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!

César Rojas

Sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú