Barraca Hell Reborns | Barraques de Reus | 19, 20 i 23 de juny 2026
Una Crònica d’Oleh Dovhal
En aquests dies, als afores de Reus passaven coses sorprenents; concretament, en un descampat orgullosament anomenat el parc de la Festa. El gran públic el coneix gràcies al festival PintorRock, però aquí també se celebra un esdeveniment més local: les Barraques de Reus, organitzades com a part de la Festa Major. El seu format és senzill i previsible: a l’escenari hi sona música alegre, mentre les entitats socials instal·len les barraques, on el públic pot agafar un fulletó i fer una birra.
Allò realment sorprenent passava al costat de la barraca de Hell Reborns (així és com s’anomena oficialment aquesta associació cultural, tot i que popularment se’n diu simplement CastellHell, pel nom del seu famós festival). Enguany, els castellhellencs van tornar a fer de les seves i van muntar un festival dins del festival, just davant de la seva barraca, sota un arbre. L’any passat, en aquest format només hi van actuar dos grups, i ja aleshores se’n van fer evidents certes limitacions: només es pot tocar entre les actuacions de l’escenari gran, i bona part d’aquest poc temps es perdia en proves de so i entrebancs tècnics, que enguany n’hi va haver força.
Tanmateix, els de Hell Reborns no només no van abandonar aquesta idea dubtosa, sinó ben al contrari: en lloc de dos grups, en tres dies en vam veure vuit – un festival de ple dret! A la programació hi havia tant mestres reconeguts com debutants absoluts, i tot plegat va ser un bon complement estiuenc al CastellHell de tardor. La barraca es va instal·lar just al costat de l’escenari gran -i no al fons del recinte, com l’any passat-, i tenia una mena d’escenari propi, on, això sí, només hi cabia el bateria.
La programació de Hell Reborns començava divendres a les 22:30. La primera nit, amb tres grups -dos dels quals eren de grindcore-, va resultar ser la més extrema i es va guanyar un nom propi (Pestilence & Steel) i un cartell. Quan hi vaig arribar, una banda local de versions ja acabava de tocar èxits pop a l’escenari gran. El públic era d’allò més variat: el concepte del festival és una festa juvenil fins a l’alba. La recent actuació d’Ósserp al Primavera Sound va demostrar que fins i tot en festivals mainstream hi ha prou gent per al metall extrem; i això sense comptar els curiosos que s’hi acostaven en estats diversos d’embriaguesa.
L’encarregat d’obrir la vetllada va ser el trio reusenc Martillo, que s’estrenava en directe. Curiosament, dos terços de la formació coincideixen amb Laser, que només un mes abans havia hipnotitzat el públic del bar Absenta amb el seu rock espacial instrumental. Martillo, en canvi, era tot el contrari: una barreja de hardcore punk i black metal de la vella escola, amb una veu que recordava Estertor. Els mateixos músics defineixen el projecte com a “medieval hammer punk”. Temes curts i sense floritures són un tret que Martillo comparteix amb Osmazome, el projecte del seu tercer integrant, Carlos. Seria interessant sentir-ho en un enregistrament d’estudi, però de moment no n’hi ha cap.
Tot just el públic començava a escalfar-se, va tocar fer una pausa d’una hora: a l’escenari gran hi sortia la cantant barcelonina Gigi Ros, acompanyada de dos músics amb sintetitzadors. Aquesta mena de pop sí que em va: un electronic pop prou decent en català, amb un so fred a l’estil d’Arca.
S’acostava la mitjanit, l’escenari gran va quedar en silenci, i vora la barraca de Hell Reborns va esclatar un terrabastall infernal: era el torn dels grindcorers madrilenys Vilmort. Aquí parlem d’old school de debò, en la línia dels primers Napalm Death i Repulsion, i de llegendes posteriors com Nasum i Pig Destroyer. Només cal dir que el seu únic LP conté 35 temes d’entre 30 i 40 segons!
Quan Vilmort van acabar de tocar, eren dos quarts d’una. I a les 19:00 ja havien de tocar a Lió, a França. Tot i així, no van sortir corrents, sinó que es van quedar a veure el grup següent.
Amb la pausa següent, va resultar que el recinte s’havia omplert de gom a gom: havia arribat l’hora dels caps de cartell. Amb un “Bona nit, Catalunya antifeixista!”, van pujar a l’escenari Auxili, un grup de reggae catalanoparlant (bé, valencianoparlant) d’Ontinyent. La banda era força escoltable, tot i que els vaig trobar una mica massa alegres; personalment prefereixo el dub psicodèlic a l’estil de Lee Scratch Perry. Sorprenia veure que tota aquella alegria festivalera venia carregada d’un missatge polític tan contundent: els músics parlaven de la República Catalana, els Països Catalans lliures i sobirans, la policia, la Guàrdia Civil, Aliança Catalana, el poble palestí, “puto Israel” i, sobretot, molt de “puta Espanya”. Quants grups de metall s’atrevirien a fotre aquests discursos des d’un escenari gran? Ara mateix només em venen al cap els Assot.
L’actuació d’Auxili, que tenia lloc no gaire lluny de la barraca de CastellHell, va tenir una conseqüència inesperada: quan, a les dues de la matinada, Septic Bowel van pujar al nostre miniescenari, a l’aire ja hi planava una fortíssima olor d’herba, una cosa poc habitual als concerts de metall.
Fa un mes, Septic Bowel ja havien tocat a Reus (en tenim una crònica), i des de llavors el grup ja tenia baixista: ni més ni menys que n’Abel, de God’s Funeral. Com ja és tradició, la banda va arribar acompanyada d’una bona colla de tarragonins, i n’Ernesto, de Cerebral Curse i Blight Psalm, va tornar a fer-hi una breu aparició com a vocalista convidat. Aquell goregrind cavernós i caòtic, amb el bateria a la veu, va coronar la primera part del festival i va servir d’escalfament abans dels altres tarragonins de la nit: els famosos Crim. Era una coincidència o sentit de l’humor dels organitzadors?
Val a dir que els músics de Septic Bowel no paren de treure coses i d’embolicar-se en projectes. Ja la nit següent, alguns dels seus membres tocarien com a Blight Psalm a Figaró-Montmany. Però la gran activitat passa a l’estudi: el 24 de maig va sortir el disc de debut de Carcinogist, el nou projecte de Pol Pujals; el 30 de maig veuria la llum un altre projecte seu, Hermetic Subjugator; i, finalment, el 2 de juliol apareixeria la primera gravació d’estudi de Septic Bowel.
Al final, la primera jornada es va tancar amb Crim, aquell punt del programa en què els gustos dels metal·lers i de la gent normal gairebé arribaven a tocar-se. Crim fan street punk, una cosa a mig camí entre el pop punk i el hardcore punk. Naturalment, en un gènere així no hi podia faltar la política: “Visca Catalunya lliure!” des de l’escenari, estelada inclosa. A més, Crim van dedicar una de les cançons a CastellHell.
Així es va acabar la primera nit: extrema en la música i intensa en tot el que l’envoltava. Quan em vaig despertar al migdia, em tocava pagar la festa en forma de ressaca. Però calia refer-me de pressa: encara quedava molt festival per davant.
Aquesta vegada, la part de CastellHell començava una mica més tard, a les 23:00. Quan hi vaig arribar, a l’escenari gran actuava Greta: pop en castellà, adormidor -o sentimental, si ho preferiu-, amb l’autotune molt present. En lloc d’escalfar el públic, allò va fer més aviat de somnífer. Cal dir que tot el que era més o menys escoltable ja havia sonat el primer dia, i durant els dos dies següents les pauses entre grups de metall s’havien de patir.
La programació de dissabte de CastellHell també havia canviat força: la duresa i l’old school deixaven lloc a un so més modern. Potser per això el públic canviava tant d’un dia a l’altre, i molt pocs van passar-hi els tres dies.
Els primers a pujar a l’escenari van ser els tarragonins Fingerbiter, que van descarregar metall alternatiu en la línia de Deftones i System of a Down. Els qui havien estat al concert del dia abans van reconèixer de seguida en Fran, de Septic Bowel, que va cantar la primera meitat del repertori i després va intercanviar papers amb un dels guitarristes. Personalment, no soc gaire fan d’aquesta mena de música, però els músics s’hi van deixar la pell, saltant i movent-se com si toquessin en un gran festival europeu. Amb tanta energia, ja a la primera cançó, en Fran va fer un mal pas i va acabar estampat a la pols, en una caiguda digna de Neymar, però, a diferència del brasiler, es va aixecar de seguida i va continuar encenent el públic. Els Fingerbiter també van presentar la samarreta del seu festival, el Tarrako Rotten Fest, que enguany arribarà a la tercera edició.
Quan els tarragonins van acabar, a l’escenari gran ja hi havia els osonencs Dan Peralbo i el Comboi. I van deixar anar un pop-rock tan ensucrat que vaig recordar perfectament per què de petit em vaig enganxar al metall. No era el pitjor que es podia sentir al festival, però sí que va marcar clarament el pas de la varietat a una alegria monòtona i prefabricada. No tinc res contra la música alegre, però d’alegries n’hi ha de moltes menes: eufòria, calma, revolta, triomf, sarcasme, autoafirmació… I després hi ha aquella alegria ximple, directa i plana del babau d’un anunci de pasta de dents. Ara bé, també cal dir que el nivell individual de molts músics de pop és força alt.
El segon grup del nostre concert paral·lel van ser Estrall, l’única banda del festival amb lletres en català. Era el debut en directe d’aquesta banda de hardcore punk, que poc abans havia presentat el seu primer senzill, “Prou”. Tot i així, a la formació hi havia músics amb experiència, com en Toniu, de Forja. Especialment impressionant va ser el bateria: tocava amb una intensitat salvatge i una cigarreta a la boca. Phil Rudd, d’AC/DC, també ho feia, però a Estrall la bateria té força més feina. Al grup hi toca gent de llocs diferents, però el vocalista ho va subratllar: Estrall són de Reus. El seu hardcore no és tan metal·litzat com el dels reusencs Tümba i Sota Terra, però aquella nit ningú no va fer moure el públic com ells: la gent es va desfermar de valent, i damunt l’escenari la pols s’aixecava com una boira.
Mentrestant, a l’escenari gran arribava l’hora dels caps de cartell: els Catarres! La gent omplia el recinte fins on arribava la vista, i obrir-se pas fins als lavabos del fons es va convertir en una autèntica prova. Jo no havia sentit mai aquest grup, tot i que n’havia vist el nom als cartells. Van aparèixer una trompeta i un trombó -aquests nobles instruments encara els tornaríem a veure més d’una vegada-, i el frontman s’havia penjat la guitarra tan amunt que semblava preparat per tocar jazz fusió o rock progressiu. Però els pantalons blancs dels músics deixaven ben clar que la següent hora i mitja seria un càstig per a les orelles. La part més interessant van ser unes noies del públic que, de tant en tant, feien castells improvisats i onejaven una estelada entre l’entusiasme general.
Cap al final, els Catarres es van acomiadar unes quantes vegades, però semblava que no marxarien mai: anaven tornant amb bisos i més bisos, com aquell conegut pesat que diu adéu i tot seguit enceta una altra conversa. Tot i així, el grup va acabar estrictament dins l’horari. Bé, en el metall passa igual: els bisos ja venen escrits al setlist i, de sorpresa agradable, han passat a ser una part més de l’espectacle.
Tot i ser tan pop, els Catarres van donar suport als treballadors de l’educació en vaga i van marxar de l’escenari amb un “Visca Catalunya lliure!”.
Finalment, va arribar el torn de l’última banda metal·lera: Kind Man on a Bike. No tenien cap enregistrament publicat, i la seva pàgina d’Instagram només deia que la banda s’havia format enguany. El nom feia pinta de punk – l’any passat, a la barraca de Hell Reborns, ja hi havia tocat un grup amb un nom igualment estrany, Sounds from the Supermarket. Però no només el punk té fama de posar noms absurds: pensem en Show Me a Dinosaur o Harakiri for the Sky. I, efectivament, Kind Man on a Bike van oferir una barreja de shoegaze/blackgaze i post-metal/post-rock/post-hardcore: una massa sonora densa, llargues acumulacions de tensió, molta reverberació i una melancolia somiadora. Gens malament, sobretot en els moments culminants, quan s’acostaven al black metal.
En directe, els músics es van mostrar més aviat discrets. Un parell de vegades van recordar el seu baixista, absent per malaltia, i també van admetre que encara tenien poques cançons pròpies; al final, van acabar tocant una versió dels cordovesos Viva Belgrad. Senyors meus! A quarts de quatre de la matinada, podíeu haver tocat el mateix tema en bucle i ningú no hauria notat la trampa!
El detall més cridaner de Kind Man on a Bike va ser la guitarra del revés d’un dels guitarristes. Bé, els esquerrans amb les cordes canviades en una guitarra de dretans no són cap raresa, però una guitarra simplement girada, amb les cordes gruixudes a baix, ja és tot un exotisme: tocar així porta un munt de problemes, com ara silenciar cordes (tot i que, en un gènere com aquest, com més soroll, millor). Em va fer l’efecte que era un guitarrista dretà que havia après a tocar d’aquesta manera per algun motiu creatiu.
Quan el nostre concert va acabar, va resultar que la gentada enorme que havia vingut a veure Dan Peralbo i els Catarres s’havia esvaït en un moment, tot i que encara quedava una banda per tocar: Partiperes. En el metall, el públic també ignora sovint els teloners, però en el pop la cosa va ser especialment evident. Em va saber greu per aquell petit grup catalanoparlant i em vaig quedar a escoltar-los; a més, l’aparició d’un saxòfon i d’un teclista amb kilt fins i tot hi afegia una mica d’intriga. Malauradament, la primera cançó ja era una cosa pop tan fastigosa que vaig tocar el dos sense cap remordiment.
Després va venir una pausa de dos dies: l’últim tram de les Barraques de Reus quedava reservat per a la nit de Sant Joan. Amb les forces recuperades, dimarts vaig posar rumb de nou cap a l’extrem occidental de Reus, a la barraca de Hell Reborns, amb els petards retronant pertot arreu i posant-me dels nervis – un costum català al qual no m’acostumaré mai. La programació metal·lera de l’última nit arrencava puntualment a les 00:00 i ja venia reduïda: només dos grups. A la pràctica, encara va quedar més curta, però d’aquest incident ja en parlarem més endavant.
Quan hi vaig arribar, a l’escenari gran actuava el cantant reusenc Guillem Ch. Jo en diria pop de fira: concursos, acudits, cançons sobre festes i bon rotllo. Vaig aprofitar aquell temps per fer finalment allò que els cartells de CastellHell repetien des de feia temps: “Apropa’t i beu aigua de l’infern!”. L’aigua va resultar ser dolça, forta i traïdora, com qualsevol barreja de vodka amb energètica, i, per mantenir-me dret fins al final, la resta del temps vaig anar tirant amb birra.
El primer grup del nostre miniescenari va ser Shovell, una banda barcelonina que va descarregar un stoner doom impecable: composicions llargues i hipnòtiques, passatges blues i un eco que creava la sensació d’una boira densa. Jo ho podria escoltar durant hores. Shovell es van formar el 2024 i, de moment, només han publicat dos petits llançaments, amb cinc cançons en total. Com en el cas de Kind Man on a Bike, els músics tampoc no en tenien prou amb les eines habituals: el vocalista/baixista tocava un baix sense trasts, i a sobre amb una bona dosi de fuzz.
La segona banda metal·lera es va fer esperar. A l’escenari gran van sortir Doctor Prats: trombó, trompeta, bermudes blanques – ja sabeu per on va la cosa. Durant aquella l’hora i mitja llarga que van tocar vaig fer un últim intent d’entendre què carai estava passant.
L’esquema aproximat quedava així:
Si no hi ha trombó ni trompeta, allò és o bé pop-rock (Dan Peralbo) o bé electronic pop (Gigi Ros, Greta, Partiperes), segons la quantitat d’electrònica.
Si, en canvi, hi ha trombó i trompeta, tot depèn de l’efecte d’aquests instruments sobre el cervell humà: si la gentada canta, és folk-pop (els Catarres); si salta, és ska (Doctor Prats); i si fuma, és reggae (Auxili).
Doctor Prats van explicar moltes coses: que havien escrit una cançó al Japó, que ara tenien l’honor de cantar en català al Tour de France, i hi van afegir unes quantes paraules prudents sobre la llengua. “La llengua és una manera de pensar”… He-he, fluixet comparat amb el que havia sortit de l’escenari el primer dia!
I aquí arribem a l’únic moment desagradable del festival. El grup va entrar en mode bis infinit. Els altres artistes, com ja hem dit, havien acabat a l’hora prevista, però Doctor Prats no s’aturaven i continuaven tocant a costa del temps reservat a CastellHell. Només queda preguntar-se qui en té més culpa: Doctor Prats, per menjar-se el temps dels altres, o els organitzadors, per no aturar-los. Sigui com sigui, els seus veïns de Terrassa, Iron Kanain, van haver de tocar un set retallat – i això que ja era curt, collons!
Sí, va tocar a Iron Kanain posar el punt final al minifestival de la barraca de Hell Reborns. És una banda amb una llarga història, dos canvis de nom i un LP publicat el 2024. Aquell mateix any, també van tocar al CastellHell.
El nom del grup té la seva gràcia: fins no fa gaire es deien Iron K9. En anglès, K9 és una abreviatura de “canine” (ca, caní) i es pronuncia Keinain, amb l’accent a la e. Els músics, però, en van fer el camí invers: van desplegar K9 com a Kanain, amb l’accent a la segona a.
Per algun motiu, el grup va venir sense baixista, però amb una sola guitarra n’hi va haver prou per descarregar un metall extrem ben canyer, a mig camí entre el groove metal, el death metal i el thrash metal. El vocalista va intentar animar el públic tant com va poder, fins al punt de proposar un wall of death, però dos quarts de tres són dos quarts de tres. Iron Kanain van dedicar una de les cançons a la violinista més metal·lera del metall català: Núria Luis, que ens va deixar fa poc.
L’últim grup de l’escenari gran van ser Juantxo Skalari & La Rude Band. Trombó, trompeta… El públic, ja força més escàs, no cantava i era més de saltar que de fumar. Tot i ser un projecte de Navarra, el vocalista va parlar una mica en català. No em vaig quedar fins al final i vaig enfilar cap a casa content i cansat.
Aviam, com evoluciona tot això de la barraca l’any que ve. Aquesta edició va acabar sent una mica esgotadora, sobretot per les llargues pauses entre actuacions, però també molt autèntica: matinada, arbre, barra, aigua de l’infern i tot el que hi va al darrere. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris