Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

Quan era petit (i no tant) a la meva casa venien els Reis Mags. Recordo aixecar-me al matí i anar veloç a veure quins regals m’havien deixat aquell any les seves il·lustríssimes majestats per a finalment comprovar que, sense molta sorpresa, entre els presents poques vegades es trobava allò que amb tant d’afany havia demanat en la meva carta.
D’entre les sorpreses, a partir de certa edat, van començar a aparèixer cds de heavy que la meva bona mare comprava a cegues en qualsevol botiga de discos. Me la imagino dient alguna cosa així com: “Doni’m un disc d’aquests de jebi, que és el que li agrada al meu fill”. Va ser així com, de casualitat i sense pretendre-ho, vaig descobrir a grups com Anthrax o Helloween; recordo posar els cds a la minicadena de l’habitació i dir, cony, això mola!. Una cosa així m’ha succeït amb Blaze Out.

Tarda de juny de 2014. Els Reis Mags ja no són ni els pares. Arribo a casa i hi ha sobre de Metal Symphony a la bústia. “Mira quina bé” penso, “cd nou per a ressenyar, què serà?”. Obro el sobre, trec el cd i llegeixo: Blaze Out – Headshot. Ni idea, vaja que ni la més remota idea dels qui són aquests paios. Miro la portada (mola), el llibret, les lletres (dedueixo que canten en anglès), llegeixo els noms dels components i veig que són catalans com jo. I bé, caldrà escoltar-los, no? Poso el cd en el reproductor, pujo una mica el volum (per si de cas), li dono al play i… cop de puny en tota la cara!

Sí senyors (i senyores), tros de tema el que obre el disc debut de Blaze Out. Es diu S.I.N. S. i és també la cançó de la qual han fet un (magnífic) videoclip. Després del xoc dels primers segons, començo a reaccionar i el que sento em recorda bastant al so dels Kreator de la seva tercera i en el meu cas preferida, època (a partir del Violent Revolution) però amb un tractament de la veu molt més melòdic, en absolut thrasher, i amb unes melodies de guitarra magnífiques, que enganxen de seguida i que eleven la cançó a la categoria de temasso.

El problema, si se’m permet dir-ho així, és que, amb semblant inici, les expectatives del que serà la resta del cd pugen fins al més alt de l’Everest i, en la meva modesta opinió, aquestes expectatives no arriben a complir-se. Que ningú m’entengui malament, no és que la resta del disc no sigui bo, al contrari, aquest Headshot m’ha agradat més que bastant i té elements super atractius que comentaré més endavant, però és com aquesta sèrie de televisió amb la qual gaudeixes tantíssim durant la primera temporada que en la segona, per bona que sigui, se’t queda un no sé què que no acabes de saber què és. Oi que se m’entén?

I és que, malgrat el cd està plagat d’excel·lents riffs, canvis de ritme, magnífics solos i un so en el seu conjunt, espectacular (quina gran feina en la producció el d’Edgar Beltri), després del primer tall del cd, trobo a faltar vibrar així més vegades. Això no significa, repeteixo, que no hi hagi també cançons que guanyen amb les escoltes i que arriben a agradar-me molt, com a red Silence, Madness (on la veu de Gerard Rigau em recorda a la de Jorge Cortés, primer cantant dels ja malauradament desapareguts Steel Horse) o Elixir, a més de que la canya que aquests paios li foten a la seva música provoca aquest inconscient i agradable penduleig del cap que tots coneixem i que em fa pensar que, si són capaços de reproduir en directe l’energia que transmet el cd, els seus concerts han de ser una olla a pressió. Ja tinc ganes de veure’ls.

Què és per tant el que trobo a faltar? Tornades. Els que m’heu llegit ja unes quantes vegades, sabeu que m’agrada quedar-me amb “aquest tros” de la cançó al cap, taral·larejar-la sense adonar-me, cantar-la a la dutxa i Headshot té tornades, per descomptat que els té però, lamentablement, cap ha arribat a aquest nivell d’impacte que tant m’agrada.

El disc acaba amb una altra de les cançons que més m’han agradat, Bustin’ Out, amb una intro de guitarra que ens porta de ple al cor de la cançó i que és, des del meu punt de vista, de les més riques del disc. Desconec si l’acabar amb aquest tema el disc és, potser, un indici, una pista, de cap a on poden evolucionar Blaze Out amb els seus pròxims llançaments.

Per a acabar, vull assenyalar que porto enguany un parell o tres de debuts discogràfics que m’han causat gratíssima sorpresa. El de Blaze Out és, sens dubte, un d’ells i des de ja, un d’aquests grups als quals seguiré amb interès. No li puc demanar als Reis Mags que em portin el seu pròxim disc perquè encara no ha sortit però estic absolutament segur que, si la mala sort no s’acarnissa amb ells, aquest segon disc arribarà i Blaze Out donaran molt, molt més a parlar…​

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!