BRÉTEMA: Susurros | Sortida: 31 de maig de 2024 | Segell: The Fish Factory

Aquí totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

El darrer dia del mes de maig, la boirina va alçar el vol amb l’escalfor dels primers raigs de sol i va veure la llum Susurros, el primer treball discogràfic de Brétema. Aquests Brétema (boira en gallec) són un projecte de hard rock d’influència americana que compta amb una alineació farcida de recorreguts músics de solvència més que contrastada de l’escena espanyola. Així, ens trobem amb Pacho Brea (Ankhara, Hybris, Megara, les bandes de versions Diabólica i Soulmate i la seva pròpia carrera en solitari, entre d’altres aventures) a la veu, José Rubio (Trilogy, Warcry, Nova Era, Ronnie Romero, Evil Hunter) i Robert Beade (Evil Hunter) a les guitarres, Juanjo Cobacho (Medina Azahara) al baix i les veus i Joaquín Arellano “El Niño” (Saratoga, Ñu, Ankhara, Cuatro Gatos, José Andrea i un llarg etcètera) a la bateria.

Susurros ha estat enregistrat i produït magistralment pel mateix José Rubio en els estudis de la seva propietat, els Meigasound ubicats a Castrelo de Miño (Ourense), mentre que l’artista José Antonio Vives s’ha fet càrrec de la portada i el disseny del disc compacte, que va comptar en el seu moment amb «Oscura luz» i «Vuela» com a senzills previs a la publicació.

En referència a la vessant lírica, els textos del disc han estat escrits per en Pacho Brea (exceptuant «Decirte Adiós» que és obra de Yiyi Vega) i gairebé tots versen sobre l’amor des de diferents angles i perspectives, llevat de «Tiempo» que posa el focus sobre la necessitat de la conscienciació mediambiental vers el planeta.

En relació a la instrumentació, la composició també recau en bona part sobre el cantant gallec (seus són els arranjaments d’«Oscura luz», «Susurros», «Alguien para amar» i «Tiempo»), si bé aquesta es diversifica a parts iguals entre en Rubio i en Juanjo Cobacho, qui a la vegada també col·labora amb en Robert Beade a «Mi mundo».

Entrant al detall amb Susurros, ens trobem davant de cançons de hard rock clàssic -melòdic, però no ensucrat- amb cos, ànima i so actual, i amb l’essència dels llunyans (i enyorats per molts) anys vuitanta del segle passat. Aquest darrer comentari pot advertir la meva condició de boomer del metall, però que ningú s’enganyi: ja fa molts anys que vaig deixar enrere les estèrils dicotomies entre old metal i new metal, entre true i false… i vaig simplificar la meva particular classificació entre “música que m’agrada” i “música que no m’agrada”, així de fàcil. I com segurament haureu endevinat, aquest primer treball de Brétema estaria en el primer grup. Si a més a més, la seva música té la capacitat de transportar-te a temps passats durant els compassos inicials d’algunes pistes, l’experiència va més enllà d’allò estrictament sonor.

L’encarregada d’obrir l’elapé és «Oscura luz» amb el riff d’en José Rubio i els plats d’en Joaquín Arellano com a únics protagonismes abans de l’entrada de l’harmonia i la posterior irrupció de la banda a ple rendiment: base rítmica imperial, guitarres que deixen constància de la seva excel·lència amb detallets a trot i a dret i veu que llueix també en aquesta faceta més melòdica. Els primers versos donen pas a la intensa tornada que a la segona volta ens sorprendrà amb un breu i fosc interludi que desembocarà en el solo coronat per una nova harmonia i ens prepararà per al letífer compàs final.

«Susurros» ha estat el primer video clip oficial extret de l’àlbum (gravat, produït i dirigit per Patricia Gulisano) i per a mi és el tema que millor il·lustra aquesta naixent proposta. La fabulosa obertura amb el riff inicial i el sagnant dibuix solista (no li trobeu un aire als Scorpions quan aquests tenien verí al seu fibló i celebraven les nits a la gran ciutat?), el polsant ritme que imprimeixen les guitarres a les frases d’en Pacho i la regalada melodia de l’estrofa principal (recolzada aquí per les segones veus d’en Juanjo) fan que aquesta peça exemplifiqui perfectament allò que la formació vol transmetre.

«Alguien para amar» és la primera de les dues power ballads del disc, un sentit tema on els primicers acords acústics que abracen la veu descansen seguidament sobre uns d’elèctrics que guien les oïdes fins el crescendo instrumental, culminat amb la punyent i extensa tornada, mentre que un parell de versos carregats de ràbia a mig tema ens condueixen fins al solo.

La cruixent i efectiva línia de guitarra rítmica que encén la metxa de «Tiempo», així com l’esplèndid punteig que acarrera l’estrofa principal, fan d’aquesta peça una de les més rodones del compacte. Pareu l’orella a la desenfrenada bacanal d’en José a les acaballes de la cançó. Excelsa la seva tasca durant tot el disc!

La brutal «Vuela» llueix un riff mastodòntic i una cadència densa i pesada, amb la gola del senyor Brea mostrant-nos els seus tons més aspres i firmant un encertadíssim pont. El recés determinat per un fragment intermedi d’ambient oriental serveix de preludi a una inusitada part solista. Serà per allò que diuen que “la cabra avesada a saltar, fa de mal desavesar”, però aquest ben rebut mastegot és més proper al heavy metal de les bandes mare de la majoria dels membres de Brétema que no pas al hard rock predominant.

A «Perdido en el ayer» el ritme quadrat de la bateria i el riff en primeríssim pla li donen al tall un aire d’american rock que, encara no sé ben bé el motiu, em fa venir al cap la melodia de saxo de «Backer Street» (aquella part que es va fer coneguda a finals dels anys vuitanta gràcies a l’anunci televisiu d’una marca de tabac). Tot i així, crec que peca de massa pla i ha estat un dels que menys m’ha atrapat.

«Decirte Adiós» és, juntament amb l’esmentada «Alguien para amar», l’altra commovedora balada on les cordes arpegiades fan de coixí a la veu nua i afligida fins a l’inici dels versos centrals que conflueix amb l’esclat distorsionat de tota la banda a l’uníson, mentre que després uns preciosos dibuixos de guitarra entre els versos conclouen en un intens i emotiu solo.

Malgrat que «Mi mundo» arrenca amb agradable empenta i rudesa, amb les sis cordes d’acer esgargamellant-se al final de cada fraseig, el pont i la tornada no acaben d’encaixar-me amb el conjunt de la peça que, en línies generals, m’ha deixat bastant indiferent. Una llàstima perquè el començament engrescava…

Amb «Gris» arriba un altre dels moments destacables. Des del riff inicial (hi ha alguna cosa que em recorda a Dokken quan hi era en George Lynch, evidentment) fins el solo estratosfèric, passant per l’estrofa principal a dues veus i el significat de la lletra, tot en aquesta cançó em sembla sublim. ¡Ya no todo es gris!

«Niebla» és l’encarregada de tancar el treball i ho fa amb un clar protagonista: en Joaquín Arellano “El Niño”. La manera com ataca el seu patró de bateria en aquesta cloenda és senzillament espectacular. Però atenció, en Juanjo Cobacho tampoc no es queda curt! Més endavant les cordes vocals del cantant s’estiraran a les segones estrofes, mentre el baixista l’acompanyarà en el cors de la tornada que enllaça amb la part solista d’en Rubio.

En resum, un àlbum notable i molt recomanable, amb uns músics que saben perfectament el que tenen entre mans. No marcarà un abans i un després en el món de la música (tampoc penso que sigui aquesta la pretensió de la banda), però et deixa amb ganes de més.

Si durant els propers dies et trobes pels voltants de Madrid, Brétama -que en paraules dels propis membres vol ser un projecte durador i enèrgic- estarà actuant en directe el 24 d’agost, juntament amb Avalanch i altres bandes, a Morata de Tajuña en el marc del Tajuña Rock.

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!