Bridge To Nowhere: Divine Tragedy

26 juny, 2020 | Ressenyes

bridge to nowhere divine tragedy

Bridge To Nowhere: Divine Tragedy // Data de sortida: 29 Novembre 2019 // Segell: Rock Estatal Records.

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel 

Té molt de mèrit que, en els durs temps pels que passa la música en l’actualitat, hi hagi bandes que impregnin de tant de treball els seus discos. Ara que el rendiment econòmic no és una opció, podem veure la passió amb la que algunes bandes escometen el seu treball, la dedicació i l’obstinació que l’hi posen per a oferir un producte de qualitat, amb un esforç ímprobe que, en el millor dels casos, només els reportarà satisfaccions personals.

Aquest és el cas de Bride to Nowhere. La banda madrilenya va debutar en el mercat discogràfic allà pel 2015 amb un disc anomenat «Wars of Avalmeth», de temàtica conceptual basada en una història de ciència-ficció. Ara tornen a la càrrega amb “Divine Tragedy”, un treball encara més ambiciós, també conceptual, inspirat en “La Divina Comèdia”, una trilogia de poemes clàssics de la literatura publicat per Dante Alighieri al segle XIV.

La banda està liderada per la guitarra de César Pazos (ex Avalmeth) i l’exuberant i versàtil veu d’Ana Rochas (ex WereWorld). Tots dos són els pilars sobre els quals se sosté el disc i sobre els que recau el major atractiu en el pla interpretatiu. La banda es completa amb Matías Sosa (guitarra rítmica) i Alberto Solaz (bateria). El baixista varia en cadascuna de les parts de la trilogia, comptant amb Rafa Sendra a “Infern”, Raúl Sotodosos “Purgatorio” i “Iván Martí” a “Paradiso”.

El disc és fidel a la idea original de Dante publicada fa 700 anys. Seguint la mateixa estructura, després d’una introducció tenebrosa amb un recitat en italià (“The Dark Forest”), el disc ofereix tres parts formades per tres temes cadascuna: “Inferno”, “Purgatorio” i “Paradiso”. Aquesta estructura de tres temes en tres poemes no és capritxosa, ja que la idea del tres com a número oníric està també treta de l’obra original.

El respecte de Bridge to Nowhere a l’obra original és màxim. Tant és així que la interpretació d’Ana Rochas, habitualment cantant en anglès, ofereix fragments de l’obra original interpretats en italià i fins i tot en llatí. Cal recordar, com a anotació històrica, que en el segle XIV encara no existia l’italià com a idioma, així que Dante va escriure l’obra en toscà, una de les llengües medievals que van ser precursores del que avui és l’idioma italià.

Una vegada estructurat el disc en les tres parts del poema original i adaptats els textos a la idea que va plasmar Dante en el seu moment (en el seu segle, podríem dir), calia construir la base musical en un entorn que transmetés les sensacions del text. En el segle XIV no hi havia heavy metal, però l’esperit musical que ofereix el disc produeix unes sensacions adequades al que transmet el text.

L’estil amb el qual es defineix la banda és Dark Melodic Metal, un compendi de Death, Thrash, Power i Simfònic que combinen com en una poció màgica, els ingredients de la qual apareixen en major o menor mesura segons la part de l’obra a la qual s’apliquin.

Així, “Inferno” és la part més fosca. Amb exuberància instrumental, aquesta part ofereix una complexitat de vegades aclaparadora, coronada per Ana Rochas, qui passa sense complexos de veu neta a gutural, combinant passatges en anglès i italià. Aquesta part inclou la tenebrosa “Descent”, una trepidant i més assequible “Into The Hell” i la contundent i llòbrega “The Devil’s Jaws”.

La meva part preferida és “Purgatorio”. En ella, la foscor i elements extrems deixen part a un Heavy Metal més recognoscible i amb més llum. Així, els tres temes que ho componen queden entre els meus favorits. Començant amb la dinàmica “Regret” en la qual el seu major atractiu és la versatilitat vocal d’Ana Rochas, els punts més àlgids del disc es troben a “Seven”, una al·legoria als Set Pecats Capitals, i “Rivers Of Paradise”, l’èpica dels quals es reforça amb el suport de teclats. En aquests dos temes apareixen els millors moments de la guitarra de César Pazos, amb solos de molt de mèrit que li donen un punt de color als temes.

El disc finalitza amb l’última trilogia, “Paradiso”, musicalment més lluminosa, basada en el Power Metal Simfònic on l’orquestració és envolupant i amb la veu d’Ana Rochas en un imponent primer pla, brodant-ho a “Ascent” i amb presència absoluta a “Walking On The Stars” i “Light”, que inclou elements del Gòtic inclosos en la base de Power Metal Simfònic que domina aquesta part.

Per a completar aquest treball tan complet, el llibret compta amb un text que explica (en anglès) el que trobarem en el disc, juntament amb les lletres i il·lustracions de l’època.

En el seu conjunt, “Divine Tragedy” porta al metall aquest clàssic de la literatura universal amb el major dels respectes. Hi ha molta feina darrere d’aquest disc i, només per això, ja mereix el major dels nostres reconeixements.

Que agradi o no ja dependrà de cadascú. Dóna-li una oportunitat. Bridge to Nowhere s’ho ha guanyat.

Llegeix totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!

Santi Fernández "Shan Tee"

Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *