CULTUM MORTIS Memoràndum | Sortida: 5 Febrer 2026 | Autoedició
“Fins quan, Cultum Mortis, arribareu a abusar de la nostra paciència?” – hauria escrit Ciceró, si fos col·laborador d’El Rock-Òdrom. A més de ser un grup de culte (tant figuradament com literalment) amb una imatge curosament elaborada, també és una autèntica prova per als seus propis fans, que esperen material nou.
En una desena d’anys, el projecte ha publicat només cinc cançons originals, que van constituir la base de l’EP “Ostium”. Aquell EP, escoltat una i mil vegades, queda una mica equilibrat per la encarnació anterior de Cultum Mortis, Streaks, amb dos LP més o menys en la mateixa línia, sense comptar alguns llançaments menors (tot i que les maquetes antigues no són gens fàcils de trobar, i, diguem la veritat, els primers deu anys de la banda són força opacs).
I ara Cultum Mortis, fidels al principi de “millor poc i bo”, com a “una continuació natural d’Ostium”, publiquen “Memoràndum” – un disc amb reenregistraments del material de Streaks.
Ai, aquests reenregistraments! Quants grups magnífics hi han begut oli! Pestilence i Arch Enemy, Testament i Exodus, Gorgoroth i Burzum, per no parlar de Manowar, han estat acusats de profanar els seus clàssics i de mandra creativa.
En el cas de Cultum Mortis, la importància conceptual d’aquest pas és evident: alguns temes antics ja són peces fixes del repertori, i estaria bé tenir-los enregistrats amb un nom nou, una formació nova i una nova manera d’interpretar-los, que ara és una mica més diversa que el death metal pur d’abans.
Pel que fa a la nova formació, s’ha reduït i ara és aquella trinitat sacrílega que surt als vídeos més bèsties: David Sallarès (Pare Qvàntic), Judit Pons (Sor Rona, l’Àngel de la Mort) i Daniel Caballero (Fra Fatídic de l’Apocalipsi). És curiós que Pare Qvàntic hagi enregistrat no només les guitarres, sinó també la bateria.
La portada de “Memoràndum”, igual que la d'”Ostium”, està dedicada a la sortida de Streaks i a l’entrada a Cultum Mortis. Però si a “Ostium” és minimalista, amb inscripcions amb prou feines llegibles, a “Memoràndum” el simbolisme es porta fins al límit: un esquelet de “La dansa macabra” balla davant d’una làpida amb la portada de “Déu autista”, d’un llibre amb la portada de “Fills de Satanàs” i d’una altra làpida, on veiem el logotip de Streaks, les dates de vida d’aquell projecte i una cita de la cançó “Per la mort de Déu”, en què apareix per primera vegada l’expressió “cultum mortis”. Segons la sagrada tradició del grup, va ser precisament després de compondre aquesta cançó que el Pare Qvàntic va rebre la revelació que calia canviar el nom del projecte.
Cal remarcar que aquella experiència extrasensorial li va resultar tan forta que no només va quedar profanada la fe cristiana, sinó també la declinació llatina. Així, en comptes de l’acusatiu “cultum” hi aniria el genitiu “cultūs” (“Iēsūs Nāzarēnus, rēx cultūs mortis”), i el nom del grup, en nominatiu, hauria de ser Cultus Mortis. Però, primer, això pot ser algun dialecte metàl·lic – el mateix que trobem a “De Mysteriis Dom Sathanas”, “Diabolis Interium”, “Illud Divinum Insanus” i altres barbaritats que haurien esgarrifat els romans respectables. En segon lloc, el nom del grup pot ser una referència a algun predicat conegut només pels iniciats (“Cultum mortis prōclāmāmus!”). I, finalment, l’argument més contundent el trobem a la contraportada: “Això és un espectacle i només un espectacle. Si per alguna raó algú se sent al·ludit, sisplau abans de destorbar-nos… Passi pel psiquiatre!” (a jutjar per les lletres, això no toca només les religions, sinó també els torracollons).
De fet, el material textual és una gran troballa per a qui aprèn català. Llegim “Sóc com Llucifer”, et fa un salt el cor -ei, que no som al 2016!- i a sota ja hi tens la nota: “A Cultum Mortis practiquem la Resistència Diacrítica”. Déu-n’hi-do, eh? Què no hi trobes, a Catalunya! “Cor agre” deu ser també alguna mena de resistència, però aquí la palma se l’enduu el projecte Corägre del poble de Tona.
Un cop vist el diseny, passem directament a la música i de seguida constatem amb satisfacció que això no és pas un reenregistrament nota per nota. Nou cançons -cinc de “La dansa macabra”, tres de “Déu autista” i una de “Fills de Satanàs”- han estat una mica reinterpretades, polides amb cura i portades a un so homogeni (“una metamorfosi ritual de la memòria col·lectiva”).
A dir la veritat, mai no paro gaire atenció a la producció, i els treballs de Streaks em semblen més que dignes d’escolta. Però cal dir que, a “Memoràndum”, la diferència es nota de seguida. Les guitarres sonen més dinàmiques i suaus. El baix està ben articulat i se sent amb claredat. La bateria no passa al davant, sinó que queda ben distribuïda dins l’espai sonor.
Pel que fa als canvis compositius, aquí podem detectar una enorme quantitat de petits retocs i uns quants de més grossos. Algunes cançons s’han escurçat amb seny, cosa que ha donat més vida al disc. Així, de “Sóc com Llucifer” i “Fill de Satanàs” se n’han eliminat els intros llargs; “Guaita el dimoni!”, sense repetir la primera estrofa al final, s’ha escurçat en més d’un minut; i de “Els músics morts” se n’ha retallat el outro acústic.
Algunes altres cançons, en canvi, s’han allargat una mica per retocs en algunes seccions i per transicions més suaus, mitjançant anacrusis. A “Sóc com Llucifer”, el solo està baixat de to i té detalls nous, i de l’extravagant “Fill de Satanàs” se n’ha tret l’orgue.
Judit Pons contribueix a l’evolució de Streaks no només amb el personatge emblemàtic de Germana Rona: la veu s’ha tornat molt més diversa i ha complicat la classificació genèrica d’algunes cançons. Allà on abans hi havia una veu gutural constant, ara de tant en tant hi apareixen sermons monàstics amenaçadors. Aquesta novetat es fa especialment evident a “Malastrugança” (amb la declamació de “Compte Arnau”, de Joan Maragall), a la primera estrofa de “Dret de cuixa” i a l’interludi d'”Els músics morts” (“Un, dos, tres: pica paret…”).
“Memoràndum”, igual que els discos de l’època de Streaks, és un death metal sòlid en la línia d’Autopsy, Incantation i Morbid Angel (potser amb algunes tocs de rock ocultista, sobretot a “Fill de Satanàs”). Tanmateix, quan parlem de Cultum Mortis sempre hi ha la temptació de relacionar-los d’alguna manera amb el black metal (o, si més no, amb el blackened death metal). A les composicions més recents d'”Ostium”, de fet, de tant en tant s’hi senten arpegis de black metal, però fins i tot a “Memoràndum” costa escapar d’aquesta impressió.
Crec que una bona part de la “black-metal·licitat” del grup ve de la seva posada escènica i del tractament del tema. Clàssics del death metal anticristià com Deicide i Immolation tendeixen a destrossar la religió sense ni un bri d’ironia, com si els seus grunyits fossin prou per fer entrar en raó la humanitat. Una altra cosa és barrejar blasfèmies, folklore nacional i, amb tot plegat, oficiar una missa negra a l’escenari: això és més probable trobar-ho en el black metal, sobretot a Europa central (Master’s Hammer, Root, Tormentor, Malokarpatan).
Tot i que musicalment “Memoràndum” està pastat amb la vella massa mare de Streaks, conceptualment és el Cultum Mortis de sempre. Com a “Ostium”, a “Memoràndum” tot gira al voltant de la religió i de Catalunya. Amb la religió, tot és força clar: és l’objectiu més colorit i més evident entre els fruits podrits d’una cosmovisió idealista, i aquí Cultum Mortis deixen anar la imaginació, que toca sostre en un vertiginós coit eclesiàstic a “Guaita el dimoni!”.
Molt més original és la part patrimonial. La cançó “Malastrugança” ajunta en una sola figura dos personatges: el vampir català Arnald Estruc i el cavaller maleït comte Arnau (aquest darrer és especialment popular dins el metall català; a “Història i poder del mètal català”, a les pàgines 262–263, es pot consultar la seva “discografia”). “Dret de cuixa” ens retorna a l’època del feudalisme i tracta d’abús sexual, cosa que ressona amb “Sota la volta del Molí” d'”Ostium”.
El disc s’acaba amb un bonus track, “Dret de cuixa”. A diferència de la versió principal del mig de l’àlbum, aquesta s’interpreta pràcticament sense veu gutural, cosa que fa que la cançó encara més fosca. A més, hi podem sentir Fra Custodi de les Ànimes del Purgatori, que va acompanyar el Pare Qvàntic als inicis de Streaks.
Malgrat el caràcter retrospectiu de “Memoràndum”, el grup no té cap intenció d’encallar-se en el passat, i en una entrevista a Metalrockció hi ha un indici que s’està preparant alguna altra cosa. Alhora, al canal de Youtube de Cultum Mortis hi ha aparegut un vídeo en directe d’un tema nou, “Lux Aeterna”, on es veu que els músics segueixen avançant cap a un eclecticisme fosc.
De professionalisme i d’originalitat, no n’hi falta, però a escala del món sublunar Cultum Mortis continua sent un underground local ben amagat. Això té, d’una banda, el seu punt romàntic de grup de culte “per als de dins” i, de l’altra, deixa en evidència la miopia de la indústria musical. Fa anys, quan vivia lluny de Catalunya i anava boig per grups en llengües rares, hauria escoltat Streaks i Cultum Mortis amb molt de gust; però aleshores només l’hauria trobat per una casualitat increïble.
Potser algun vídeo viral o una gira a l’estranger acabaran sent l’espurna que converteixi aquesta barreja infernal en un incendi mundial. I, de moment, desitgem a Cultum Mortis molts èxits i repensem l’antic amb ganes del nou! Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris