Deep Purple: Whoosh!

21 ag., 2020 | Ressenyes

deep purple whoosh

Deep Purple: Whoosh! // Data de sortida: 7 Agost 2020 // Segell: Ear Music

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Hi ha una vella dita castellana que diu: “A la vejez, viruelas”. Més o menys es refereix a qui fa una cosa impròpia de la seva edat. Quelcom així podria atribuir-se a un grup tan veterà com Deep Purple, un dels pares del Hard Rock i el nom del qual fa temps que està gravat amb lletres d’or en els llibres d’història de la música.

I  aquest grapat de músics eterns, amb edat d’estar jubilats a casa jugant amb els néts, segueixen rockjant a molt bon nivell, com demostra aquest “Whoosh!», 21è disc d’estudi en la seva carrera, als quals caldria afegir un bon munt de discos en directe, alguns d’ells imprescindibles en la col·lecció de qualsevol afeccionat al gènere.

I és que, excepte Steve Morse, amb 66 anys, la resta depassen amb soltesa la setantena, tant els clàssics Ian Gillan (75), Ian Paice (72) i Roger Glover (74) com el grandíssim Do Airey (72). Com a aclariments per a neòfits, dir que Ian Paice és l’únic membre que ha estat present en totes les formacions de Deep Purple al llarg de la seva història. I que, encara que les ombres de Richie Blackmore i del mort Jon Lord són molt allargades, hauríem de treure’ls-hi el penjament de “substituts” a Steve Morse i Do Airey, després de 24 i 18 anys a la banda, respectivament. Crec que dues dècades són suficients per a considerar a tots dos extraordinaris músics com a membres efectius de la banda més gran de la història del Hard Rock. A més, tots dos lideren la concepció musical de Deep Purple en l’actualitat, especialment Do Airey, qui és més versàtil del que era el sempre enyorat Jon Lord, tant en la diversitat de sons que afegeix al grup com en la concepció musical, en la qual el teclista trapassat era més clàssic i convencional.

I és que, si a molts músics històrics se’ls considera “mestres”, a aquests cinc descomunals artistes hauríem d’anomenar-los “catedràtics”. Només per això, i per la història que porten darrere, es mereixen que escoltem amb atenció aquest nou disc que han posat en el mercat en aquest pandèmic any 2020.

D’un en un, aquests músics estan a un nivell molt alt avui dia. Conscients que no poden fer aquest malbaratament de facultats del qual feien gala fa diverses dècades, han fet del bon gust i el feeling la seva arma més poderosa. Esment a part mereix en aquest sentit Ian Gillan, que lluny de les seves exhibicions vocals que li recordem en els ’70, ha trobat una tessitura en la qual se sent còmode i li permet cantar realment bé.

Encara amb tot això, estem davant un veritable disc de Rock, que ningú s’equivoqui. No falten els temes amb força com “Throw My Bones” o “Drop The Weapon”, amb els quals arrenca el disc, per a demostrar-lo. Esment a part mereix “The Long Way Round”, que a més inclou una més que interessant part central, amb fraseos de gran mèrit de Do Airey i Steve Morse.

També sorprèn la frescor juvenil que trobem en “What The What”, un rock & roll àgil i vivaç, que contrasta amb altres temes que juguen amb atmosferes més íntimes, com “The Power Of The Moon” i, sobretot, “Man Alive”, que combina aquesta suavitat amb moments de major empenta, en una combinació que juga amb encert amb les intensitats.

Quan un parla de Deep Purple, a tots ens ve en ment el doble en directe “Made in Japan”. És lògic, en ser un dels millors àlbums en directe de la història del Rock. Però, sent això cert, hem de comprendre que aquest disc és de 1972. Han passat gairebé 50 anys des de llavors i és inútil intentar comparar tots dos moments de Deep Purple, per molt que 3 dels 5 músics del grup siguin les mateixes persones. Per això, analitzant “Whoosh!” pel que aporta en l’actualitat, sense la motxilla de més de 50 anys de carrera (el seu primer disc, “Shades Of Deep Purple”, és de 1968), la meva percepció és que estem davant un gran disc d’aquests catedràtics del Hard Rock.

Aqui tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!

Santi Fernández "Shan Tee"

Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú