Eduardo Pinilla Blues Band – Dijous 7 d’Abril – Sala Hysteria (Madrid)

11 abr., 2022 | Cròniques

eduardo pinilla blues band

Eduardo Pinilla Blues Band | Dijous 7 Abril 2022 | Sala Hysteria (Madrid)

Crònica publicada originalment en castellà a The Sentinel

La reputació d’Eduardo Pinilla al Rock nacional ha estt guanyada a pols durant la seva llarga i prestigiosa carrera, sempre acompanyant a grans bandes en les quals sempre ha sobresortit. La seva guitarra ha estat un pilar fonamental en bona part de la història de, entre d’altres, Ñu, Luz Casal, Coz, Joaquín Sabina i Burning, amb qui ha tocat les tres darreres dècades. A més, fa alguns anys va fundar el seu propi projecte, l’Eduardo Pinilla Blues Band, un grup de versions de blues que aprofitava els pocs buits que oferia la seva agenda per a tocar en timbes amb l’objectiu de passar-ho bé i fer-li-ho passar als altres.

A la fi de 2019, Burning va decidir donar carpetada a la seva carrera. O més aviat, Johnny Cifuentes (únic membre original que quedava a la formació) va decidir emprendre una efímera carrera en solitari per a després refundar Burning amb altres músics. Sigui com sigui, el principal projecte musical d’Eduardo Pinilla els últims 30 anys havia arribat a la seva fi, la qual cosa va animar al guitarrista madrileny a centrar-se en la seva pròpia banda, dotar-la de composicions pròpies i gravar, en plena pandèmia, el seu primer disc, editat fa pocs mesos amb el nom de “Stress… Historias de más de una vida”.

En una recent entrevista al nostre programa de ràdio, Eduardo ens va prometre que aviat faria la presentació en societat al seu hàbitat natural: sobre un escenari. I el promès és deute.

eduardo pinilla blues band

La cita va ser el passat 7 d’abril a madrilenya sala Hysteria. Segons resava la convocatòria, els mitjans de comunicació especialitzats estàvem convocats a les 20.30 h. per a després obrir la sala al públic en general i assistir al concert de presentació, programat a les 21.00 h.

Després d’unes sentides paraules agraint a tots la nostra presència, la banda va desgranar bona part dels temes que componen aquest primer disc, “Stress… historias de más de una vida”, més algunes versions que van amanir la nit, mostrant-se com un grup ben compenetrat, amb una bona base rítmica en la qual Dany García i Jorge Henríquez permetien el lluïment d’Eduardo Pinilla a la guitarra, allargant els temes perquè Eduardo s’esplaiés a plaer.

Malauradament els teclats de Fernando García no s’escoltaven massa bé, excepte alguns moments de major protagonisme. En aquest projecte, la labor vocal recau en la seva majoria en el mateix Eduardo, qui va complir amb la seva comesa, ajudat en tot moment per Cristina Lubián, molt dinàmica tot el concert i mostrant una veu atractiva i potent a la qual, al meu entendre, caldria treure més partit en aquest grup.

Com he comentat anteriorment, el repertori va estar basat en els temes del disc, que van començar a tocar en el mateix ordre fins a anar deixant pas a les versions. Entre els temes propis, a més de l’inicial “Voy por ti”, em van agradar especialment “Stress”, “Harto de muros” i “Respira”, que va incloure una exhibició vocal en la part central per part de Cristina Lubián.

Eduardo va estar pletòric a la guitarra. El blues és un estil propens a estirar les parts instrumentals, així que la majoria dels temes incloïen una extensió instrumental en forma de llarg solo de guitarra. A més, Eduardo Pinilla va mostrar el seu gust pel blues clàssic amb algunes versions de molt de mèrit, com la instrumental “Causi We’veu Ended As Lovers” de Jeff Beck, que li va sortir brodada, a més de “Stop” (Joe Bonamassa), que va cantar Cristina Lubián de manera magistral. Personalment em vaig quedar amb les ganes que Cristina cantés més temes, espero que sigui així en futurs concerts.

eduardo pinilla blues band

Per descomptat, tampoc van poder faltar alguns clàssics de la recentment tancada etapa d’Eduardo Pinilla amb Burning, temes mítics que ha estat tocant habitualment els darrers 30 anys, com “Qué hace una chica como tú en un sitio como este”, al qual van afegir una picada d’ullet final amb “Walk On The Wild Side”, de Lou Reed. Tampoc va faltar la sempre emocionant “Una noche sin ti”, cantada a tot pulmó pel públic assistent, i la inevitable “Mueve tus caderas”, amb un començament curiós al Rhythm & Blues per a després desembocar en el Rock & Roll esperat que va posar la sala potes enlaire.

Digna d’esment va ser la versió de “Wishing Well” (Free), ja que mediat el tema va pujar a l’escenari Miguel Oñate per a, de forma improvisada, unir-se a la banda per a cantar la part final. La seva potent veu i la complicitat que es palpava entre Oñate i la banda va ser una fi de festa inoblidable.

És curiós que la carrera discogràfica d’Eduardo Pinilla arrenqui després de més de 40 anys dedicant-se a la música. Però com mai és tard si aquesta és bona, tant de bo tinguem més oportunitats de gaudir de més racions de Blues Rock de la mà d’un dels guitarristes clau a la història del Rock nacional.

Una crònica de Santiago Fernández

 

Totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

 

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram, YouTube i Twitter!

Santi Fernández "Shan Tee"

Col·laborador d'El Rock-Òdrom i director de The Sentinel

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú